Família i reial?

La monarquia espanyola es troba des de fa dies en un atzucac, amb diverses notícies que han fet trasbalsar la suposada pau i tranquilitat en què vivia; desfassada com totes les monarquies, amb impossibilitat de justificar-ne la seva continuïtat, encara més en les èpoques convulses i de crisi en què vivim, fa mesos que està present en els mitjans de comunicació, i a cada notícia, més patetisme. La darrera, la matinada de divendres a dissabte: el rei Joan Carles, operat d'urgència per un trencament de la cadera dreta (es veu que li han posat una pròtesi)... a causa d'un accident; i per què??? doncs clar, com que al rei li encanta la caça, estava participant en una caçera d'elefants a Botsuana; olé!! suposat viatge privat, que no ho sabés gaire ningú i, pobret meu, mentre estava al campament de caçadors, un accident i fractura de cadera; caçant elefants, endavant. I més accidents: el primer nét dels reis, fill de la infanta Elena, Felipe Juan Froilán de Todos los Santos de Marichalar y de Borbón, ingressat en un hospital aquesta setmana perquè es va disparar accidentalment una escopeta de balins al peu (per cert, la criatura té 12 anys, la legislació espanyola prohibeix aquest tipus d'armes per menors de 14; justícia, on estem?) mentre estava amb el seu pare, el defenestrat Jaime de Marichalar (interessant la passió per les armes de tir en aquesta família, sinó que ho preguntin al germà del rei, Alfonso, mort "accidentalment" als 16 anys). I l'altre gendre, pobret meu, la suposada parella perfecta, ella treballadora de La Caixa i ell exjugador d'handbol; exjugador, però "hàbil" amb els negocis: ja fa mesos que Iñaki Urdangarín està sota la lupa judicial, havent de declarar com a imputat en l'escandol de corrupció i tripijocs de la seva empresa Nóos. Caça d'elefants, accidents amb escopetes, corrupcions, i sempre molt "campechanos". I, clar, en època de crisi, la gran pregunta: per què cal seguir pagant una institució anacrònica? Cal veure com van a esquiar, amb velers, als seus palaus o a caçar elefants? Cal veure com viuen a costa de milions de contribuents? Cal veure com només tenen criatures i es dediquen a ser portada de les revistes del cor? En l'aire, la reflexió: si es fés un referèndum (a dia d'avui, lluny lluny), guanyaria monarquia o república? Qualsevol lògica diu que ha de ser república, malauradament la resposta crec que seria diferent. Què més fa falta per veure que és inútil mantenir una família obsoleta, encarcarada i que costa massa diners? Espanya ha de reformar-se per moltes bandes, podria començar escombrant els infantons i infantones. Fa 81 anys es va proclamar la Segona República, esperem que quedi bastant menys per la Tercera. Llibertat i república!  

Renovació eclesiàstica?

El papa Benet XVI ha començat les celebracions de la Setmana Santa de l'any 2012 mostrant la cara més retrògrada i antiquada de la institució eclesiàstica: dos mil anys de l'empresa més rendible de la història fa dècades que passen una factura gran, desconnexió amb bona part de la societat i manteniment d'uns estereotips dominats per una cúria del tot allunyada de la modernitat contemporània i sembla que simplement àvida de mantenir una quota de poder desfassada. Mentre diversos moviments de base intenten portar una certa alenada d'aire fresc i renovació del tot necessària, el Vaticà segueix encallat en una situació anquilosada, amb un representant màxim de 85 anys que no és la persona indicada per encapçalar cap modernització. Benet XVI va carregar ahir contra la renovació que s'impulsa des de diversos sectors: el darrer cas més destacat és el promogut per 300 religiosos austiacs demanant el sacerdoci femení o d'homes casats; doncs res, segueix l'immobilisme. El paper de la dona en el sí de l'Església catòlica va quedar demostrat en la lamentable representació de la consagració com a basílica del temple de la Sagrada Família: el problema és gran si l'únic que fa la dona en el si de l'Església és fregar una taula (bravo per l'Església catalana, còmplice de la vergonya, i dels polítics que hi donen un suport fidel); després, per què estranyen els cartells amb el "jo no t'espero" o les manifestacions contràries? Sacerdots casats? pecat! Matrimonis homosexuals? pecat! Ús del preservatiu? pecat! Abús d'infants comès durant dècades per diversos religiosos? encara massa silenci i poques condemnes. Origen de la humanitat? seguim en massa llocs negant l'evolucionisme i Darwin, fet que només es pot qualificar de demencial i digne de tancament en una institució sanitària. Es pregunten per què hi ha poca gent a les esglésies, per què cau el nombre d'ordenaments; veient la cúria actual i la gran majoria d'alts dirigents de l'Església catòlica a nivell global, espanyol o català s'entén: l'immobilisme flagrant i la manca de discurs i de connexió amb la base ha fet i farà forat. El curiós és l'allunyament absolut de l'inici del cristianisme, proper a la gent, a les persones necessitades, als pobres, amb Jesús de Natzaret, un rabí (per tant, probablement casat) i amb la important presència als inicis de la figura de Maria Magdalena. Tesis allunyades d'una direcció enirquida i allunyada de la base; doncs no, aquesta Església no va, ni anirà. Mentre segueixen grups ultraconservadors en les altes esferes de poder i decisió, la societat avança en una direcció oposada; que així sigui, benvolgut Benet, bravo per ser un dels fracassos més gran dels darrers dos mil anys. 

Colonialisme del segle XXI

Aquests dies han anat apareixent als mitjans diverses notícies i reportatges sobre els trenta anys de la Guerra de les Malvines que enfrontà el Regne Unit i l'Argentina per la sobirania d'aquest conjunt d'unes 800 illes ubicades a l'Atlàntic Sud (les Malvinas argentines, les Falkland britàniques). Els segles XVI a XIX foren els del colonialisme per part de les metròpolis europees, el XIX i el XX foren el de les grans descolonitzacions, el XXI és el de les reminiscències d'un suposat passat de la història; en l'actualitat el fet colonial segueix amb força però des d'una altra perspectiva: grans multinacionals de recursos com el petroli i el gas, telecomunicacions, marques, alimentació... dominen a la pràctica països sencers. Però l'any 2012 encara segueixen existint colònies reals: el 1961 la ONU creà el Comitè Especial de Descolonització per tal d'impulsar el mencionat pocés de territoris no autònoms; avui en dia hi ha 16 territoris al món que agrupen uns dos milions d'habitants colonitzats per potències, en ordre de més a menys les següents: Regne Unit (Anguila, Bermudes, Gibraltar, Illes Caiman, Illes Malvines, Illes Turques i Caicos, Illes Verges britàniques, Montserrat, Pitcairn, Samta Helena), Estats Units d'Amèrica (Guam, Illes Verges dels Estats Units, Samoa americana), França (Nova Caledònia); a més hi ha els casos especials de Tokelau que el Regne Unit transferí a Nova Zelanda sense reconeixement de la ONU, el Sahara Occidental (antiga colònia espanyola) ocupat per Marroc però segons la ONU amb el poble saharaui que ha de decidir el seu futur, i l'estat lliure associat de Puerto Rico (territori dels Estats Units, però també en cas de consideració del comitè). El món hauria d'haver evolucionat prou com per posar punt i final al colonialisme, no per la testosterona ibèrica del famós "¡Gibraltar español!" sinó per la normalitat democràtica de la llibertat dels pobles i de situacions que haurien d'estar enterrades i consultables només als annals de la història; casos irreals, en moltes ocasions molt més simbòlics que una altra cosa. El colonialisme hauria d'estar obsolet; el gran problema que hi ha, però, és aquest neocolonialisme imperant des de fa dècades que domina el món a través d'una desena de grans corporacions; es crearà també un comitè especial en aquest cas?    

L'atur sacseja Europa

La crisi econòmica que fa tremolar l'antiga i ja mig oblidada Europa capdavantera té un dels seus principals exponents en la notable taxa d'atur de la UE: 10,2% en el conjunt de la Unió, 10,8% en els països de la zona euro, xifres en creixement des de ja fa anys; mirant dades absolutes, 24,5 milions a l'Europa dels 27, més de 17 milions a la zona euro. Aquesta dada traslladada al concret d'Espanya ofereix una realitat sagnant: l'Estat ha contribuït durant el mes de febrer a la meitat!!!! del total de nous aturats de l'eurozona, a més de tenir la taxa més alta amb un 23,6% seguida de la rescatada Grècia (21) i el desastre que tothom diu que és Portugal (15); i, per catastròfic, la xifra d'atur juvenil: 50,5% a Espanya, de llarg més del doble que la mitjana europea. Ahir va ser dia de presentació de xifres, tant a nivell del continent com de l'estat; el Ministeri de Treball i Seguretat Social va fer públiques les xifres d'apuntats a les oficines dels serveis públics de treball: 38.769 persones més, per un total de 4.750.867; mirant Catalunya, lleuger descens de 3.701 però un total de 638.247. Observant les xifres i la controvertida reforma laboral impulsada pel govern Rajoy, poca esperança, menys si tenim en compte que el portaveu d'afers econòmics de la Comissió europea, Amadeu Altafaj, va deixar clar ahir que les xifres espanyoles no es poden explicar només per la crisi que viu el continent sinó que hi ha quelcom que falla, vaja que és estructural; va bé que de tant en tant algú recordi que no tot és imputable a la famosa crisi i que aquí s'ha viscut durant molts anys en una bombolla que ja no hi és i no tornarà. Una de les segures conseqüències d'aquest dolorós procés iniciat a l'Estat fa uns quatre anys serà la pràctica desaparició de l'antigament puixant classe mitjana, una diferenciació gran entre alguns milions de persones amb un nivell de vida entre còmode i bo, i encara més milions amb l'aigua al coll. Solucions: dues a mitjà o llarg termini, depenent de la voluntat de governants, societat i organització de la població; en el cas concret de Catalunya el famós pacte fiscal o nou acord econòmic o hisenda pròpia o estat propi o el que es vulgui que intenti posar fre a l'expoli econòmic que hi ha; en el cas genèric que inclou Catalunya, Espanya, Europa i bona part del món, un canvi de model productiu, econòmic, social i polític que permeti una redistribució de la riquesa, que n'hi ha i molta però repartida segons convé; utopia? l'alternativa és el deteriorament social i l'auge no volgut de certes ideologies (no extremistes, simplement  incloses en les formacions governamentals) que històricament ha sacsejat el continent al llarg de la darrera centúria. 

Eurovegas?

Aquest cap de setmana hem viscut un altre episodi de la pugna mediàtica entre Catalunya i Madrid, amb les anades de destacats membres d'ambdós governs per pidolar a Sheldon Adelson, el famós magnat que vol construir un dels seus macrocomplexos de ciutats d'oci a Europa: quin és el futur d'Eurovegas, si és que hi ha futur? Adelson és un personatge controvertit, president de Las Vegas Sands Corporation (propietari dels millors casinos a Las Vegas i Macau), la vuitena fortuna nord-americana i amb importants vincles amb la ultradreta religiosa dels Estats Units, benefactor de l'ala extrema del Partit Republicà i una persona a qui interessa tres coses per sobre la resta: negoci, negoci, negoci. Lluny de la proposta utòpica i esperpèntica de la ciutat del joc als Monegros, el projecte d'Adelson té una diferència important: sí, és factible, sí, té els diners per fer-ho possible. A partir d'aquí, l'on: a on fer Eurovegas? els governs català i madrileny s'han posat les piles atrets per la suculenta oferta de crear milers de llocs de treballs, d'invertir centenars de milions d'eurodòlars, de tenir el particular Las Vegas a casa; però a quin preu? aquí comencen els conflictes: casino, joc i Vegas està associat a corrupció, màfia, passions humanes en el seu estat de més baix instint (en moltes ocasions amb el cinema i la televisió que han explotat a l'extrem un món polièdric). Adelson vol un strip, el famós bulevard de Vegas, amb edificis alts, possibilitat de fumar, canvis de diverses legislacions; Catalunya té opcions: la marca Barcelona o la proximitat del mar (amb el turisme de creuer) són dues cartes per guanyar la partida, però hi ha grans elements contraris: els terrenys a on es vol construir és una de les darreres reserves agràries del Baix Llobregat (aquí hi ha la polèmica entre propietaris a favor i en contra, ajuntaments que veuen opcions de progrés però amb grans dilemes morals, associacions que s'aixecaran en peu de guerra) i, tal i com digué ahir el conseller Recoder, la proximitat de l'aeroport impedeix construir els grans edificis que vol Adelson i, sobretot, el model de creixement català no és compatible amb un gran projecte com el que es vol. I aquí tenim la clau de volta de tot plegat: el model, quin model volem per casa nostra; ens venem l'ànima al diable al preu de tenir diners de dubtosa procedència que crearan treball en la pitjor època de crisi econòmica que ha viscut el país en dècades? Partidaris i detrectors surten com a bolets, qui en veu el benefici i qui en veu el desastre. És una opció tenir un Eurovegas a casa nostra, però mai, mai, a qualsevol preu; bé crear feina, bé crear inversió, però en cap cas permetre que s'imposi un model contrari al que tenim, en cap cas vendre-ho tot per un grapat de dòlars: endavant les inversions, però cal conservar una ètica que en teoria hauria de fer d'aquest un país que poguéssim mirar els ulls sense que es regiri l'estomac.

La recepta del diumenge: Cigrons a la catalana

Llegums, ja sigui cigrons, llenties, mongetes, etc; un dels aliments més interessants de la cuina, fets de mil maneres, coccions i preparacions. Avui, cigrons a la catalana (una de les diverses receptes que en tenim), plat ben suculent i complet; bon diumenge i bon profit. 

Ingredients (4 persones): 

800 gr de cigrons crus, 1 cabeça d’alls, 2 tomàquets ben madurs, 1 ceba, 2 pastanagues, un tros de pernil o cansalada, un manat d’herbes. Pel sofregit: 2 cebes, 1 gra d’all, 3 tomàquets madurs. Per a la picada: 1 llesca de pa torrat, 2 grans d’all, 8 ametlles torrades, julivert, oli. Per acompanyar: 4 ous durs.

Preparació:

Els cigrons crus s’han de rentar bé amb aigua freda i posar en remull durant una nit, en aigua tèbia, amb dues culleradetes de bicarbonat i una mica de sal. S’escorren, es renten, espolsar pel damunt amb una altra culleradeta de bicarbonat (es poden fregar entre ells perquè tots toquin el bicarbonat). 

Posar l’olla al foc amb aigua i tirar-hi els cigrons quan bulli; no cal salar-los ja que la sal els endureix; cal que bullin durant tota la cocció; s'hi pot afegir una ceba tallada pel mig, una cabeça d’alls i un parell de pastanagues; també s’hi pot posar un manat d’herbes, algun tomàquet o un tros de pernil o cansalada.

Mentre bullen, s’hi poden fer els ous durs (deixar que bullin uns deu minuts). 

Quan els cigrons són tous es reserven en un bol; separar-los del pernil, la ceba, els tomàquets, les pastanagues, els alls i les herbes.

Fer el sofregit: en una cassola al foc amb oli, sofregir dues cebes tallades ben fines i un gra d’all picadet. Després, afegir-hi tres tomàquets madurs tallats a trossets petits i sense pell, i deixar-ho reduir durant força estona (s’hi pot afegir també una mica de pebrot vermell). Quan tinguem el sofregit, afegir-hi els cigrons. Triturar la ceba, la pastanaga i el tomàquet del bullit dels cigrons fins a tenir una pasta fina; adjuntar el pernil a trossets, barrejar tota aquesta salsa amb una mica de caldo del bullit dels cigrons i afegir-ho tot al sofregit.

Fer la picada amb la llesca de pa torrat, els alls, les ametlles i una mica de julivert; deixatar la picada amb la salsa dels cigrons, deixar coure a foc molt lent durant uns minuts. Al final, afegir els ous durs tallats a trossos i rectificar de sal. 

29-M: reivindicació, lluita, dignitat

Dijous 29 de març, convocatòria de vaga general. Passades les eleccions andaluses que suposaren el fre a l'auge absolut del PP i cent dies després de la constitució del Govern Rajoy amb polèmiques, discutides i discutibles reformes, amb la vergonyosa laboral al capdavant, els sindicats decidiren convocar la ciutadania a una aturada, la novena en la història de la democràcia espanyola, per motius ben similars que la darrera amb ZP i ara la primera amb Rajoy. Èxit desigual segons les fons, més del 70% de seguiment segons uns, menys del 30% segons els altres; sensació de buidor a les grans ciutats, puntals incidents durant la jornada matinal. A la tarda, manifestacions: centenars de milers de persones al carrer en protesta justa per la laminació dels drets que suposen segons quines decisions, ajustos pressupostaris, indicis de reformes que poden suposar un elevat increment del malestar social: dret a la vaga, dret a la manifestació, dret a l'expressió (és important recordar segons quins drets). Xifres encara més desiguals a les grans ciutats; exemple paradigmàtic a Barcelona: 80.000 segons la Urbana, 800.000 segons els sindicats, centenars de milers segons les impactants imatges aèries; elevadíssim percentatge de manifestants amb expressió lliure i democràtica, protesta, polítics en tercer o quart pla; però també repressió, imatges sorgides de la caverna històrica, impròpies d'una suposada democràcia. Balanç a Barcelona: una cinquantena de detinguts, prop d'un centenar de ferits (tres de greus), uns 300 contenidors cremats, mig milió d'euros en pèrdues, batalla campal al centre de la capital (plaça de Catalunya, Urquinaona, Passeig de Gràcia, Pau Claris, Ronda de Sant Pere), amb els exaltats de sempre provocant destrosses innecessàries que no han de tacar una reivindicació necessària, els mossos perdent el control en alguns moments i perdent els papers en alguns d'altres atacant i retenint persones que simplement manifestaven una protesta. La violència gratuïta ha de ser condemnada, d'una banda i de l'altra, i violència n'hem vist molta en els darrers anys i durant la jornada d'ahir: és violència cremar un contenidor o incendiar un Starbucks, és violència donar un cop de puny a qui vol treballar, és violència que l'autoritat doni cops impunement i retingui sense justificació, és violència que les grans entitats bancàries hagin portat a una crisi del sistema financer que ha suposat la pèrdua de milers de milions mentre alguns dels grans culpables han marxat amb les butxaques ben plenes, és violència que qui conduï bona part del món occidental a la crisi sigui ara qui el dirigeix altra vegada, és violència atacar al feble en una posició de domini. Vivim en la societat de la saturació informativa: cal destriar bé ja que tot queda registrat, tot i que hi ha un políticament correcte imperant que segueix en línies generals, culpabilitzant a uns (que sí, són culpables), però deixant impunes als altres; on està la justícia? Per què segueixen lliures els mateixos exaltats de sempre? Per què no s'actua contra membres de la polícia que es permeten llicències impròpies, condemnables i injustificables? Per què només Islàndia ha jutjat banquers i polítics? Per què es segueix venerant a qui ha portat la crisi a casa nostra? Per què no es permet la crítica al poder i se segueix amb una confrontació política de perfil baix i rastrer? A més, recordem que aquest divendres, el Govern Rajoy presentarà els pressupostos més ajustats de la democràcia espanyola, retallada mitjana del 15-17%; ja ens podem anar calçant. Un bri a l'esperança: es vulgui veure o no, hi ha una massa crítica formada per gent capacitada que seguirà lluitant, ara i sempre, per la dignitat en temps de crisi. 

Resistència socialista, decepció popular

Situació: Eleccions a Andalusia i Astúries; la suposada fi de l’hegemonia del PSOE andalús i el fallit govern d’Alvarez Cascos al principat; pel PP, la opció de fer el tomb històric a terres andaluses i assolir més poder que mai, a més de superar Foro en vots; pel PSOE, evitar la majoria absoluta d’Arenas i guanyar a Astúries una altra vegada. Emoció, nervis, intensitat. Gunyador 1: l’abstenció, onze punts més alta que en les darreres eleccions en ambdues comunitats. Guanyador (??) 2: Arenas, victòria del PP a Andalusia després de 30 anys amb 50 diputats, tot i que segurament serà la quarta vegada que ho intenta i no podrà governar. Guanyador 3: Izquierda Unida, doblant en escons a Andalusia, pujant a Astúries i recollint vot del malestar per les retallades i pel desgast socialista. Guanyador 4: Alfredo Pérez Rubalcaba, secretari general del PSOE, que ha pogut posar fre a la sagnia socialista i s’ha apuntat el triomf asturià i la resistència andalusa. Perdedor 1: Mariano Rajoy i el PP, que han vist frustrada la majoria absoluta andalusa i han vist com Foro tornava a superar-los en vots i escons; els ajustos pressupostaris comencen a passar factura? Perdedor 2 (??): Pepe Griñán, el president del PSOE ha perdut les eleccions i ha pagat els errors del seu partit, però ha donat la volta a unes enquestes catastrófiques i probablement assolirà la presidència del govern andalús amb el suport d’IU. Perdedor 3 (??): Alvarez Cascos, la seva experiència al govern ha suposat la derrota electoral, però possibles pactes amb el seu expartit, el PP, el podrien fer seguir al capdavant del govern. Perdedor 4: la democràcia, participació baixíssima, desinterès de la ciutadania en la política. Conclusió 1: Andalusia, el famós graner de vots del socialisme, la pàtria de Felipe, Guerra o Chaves ha posat el fre parcial a l’hegemonia popular: Arenas ha guanyat però no prou, el PSOE ha perdut, però per poc, i IU ha tret un resultat brillant; comencen els pactes. Conclusió 2: Astúries és un trencaclosques rocambolesc, amb el PSOE guanyant en vots i escons, Foro resistint i el PP fent el pena però que té la clau per formar govern. Conclusió 3: tothom creia que Rajoy no tenia oposició, ni ombra, que podria fer el que volgués; doncs serà que no, l’esquerra resisteix, IU creix amb força i si Rubalcaba utilitza la seva brillant art de moure tots els fils, la partida política està més oberta que mai. Conclusió 4: el descontentament social segueix sent molt alt, la crisi econòmica afecta a tots els partits, aquí el més hàbil pot treure petroli d’on suposadament hi ha un desert immens. Visca la política, i sobretot visca la democràcia!

La recepta del diumenge: Pollastre amb samfaina

Avui presento una recepta de pollastre amb un dels millors acompanyaments que podem tenir, una bona samfaina ben melosa. Molt bon diumenge i molt bon profit!

Ingredients (4 persones):

1 pollastre d’un quilo com a mínim, oli d'oliva, sal, pebre, brou de pollastre. Per a la samfaina: 1 fulla de llorer, 2 cebes, 2 pebrots vermells, 2 pebrots verds, 2 albergínies, 3 tomàquets madurs, 1 gra d’all, 1 got de vi blanc o ranci.

Preparació:

Tallar el pollastre a trossos i salpebrar; posar oli a una cassola, afegir els talls de pollastre,  la fulla de llorer, i daurar-los bé per tots els costats, reservar el pollastre. 

A la mateixa cassola, a foc lent, afegir la ceba a tires fines i anar remenant per tal que quedi ben sofregida; afegir l’all picat i els pebrots tallats a tires gruixudes. Quan estigui ben sofregit, posar-hi els tomàquets pelats i ratllats i, poc després, les albergínies, una mica pelades, tallades a daus i salades (prèviament deixades en aigua durant uns trenta minuts). Deixar sofregir una estona a foc lent; afegir el got de vi, tapar la cassola uns minuts, deixar que l'alcohol redueixi i, després, abocar un got de brou.

Quan tinguem tots els ingredients ben barrejats, posar els talls de pollastre i deixar que cogui a foc lent; si la samfaina ho necessita, afegir una mica més d’aigua. Ha de quedar tot cuit, ben melós i el pollastre tendre, així com la samfaina ben confitada. Rectificar de sal i apagar el foc.

CDC: present i futur

Convergència Democràtica de Catalunya afronta aquest cap de setmana a Reus el seu setzè congrés nacional que ha de consolidar el partit en un moment fonamental en la seva història i en la del país, davant reptes de present profundament complexos i reptes de futur profundament estimulants. Comencem pel pes: CDC (junt amb els socis d'Unió) governa més que mai, tot i que amb suports difícils de digerir en alguns casos: Generalitat, diputacions (inclosa la fins fa un any intocable de Barcelona), ajuntaments (amb Barcelona i Girona com a puntals), en una demostració de centralitat absoluta i d'hegemonia clara, amb presència al Congrés (guanyant les darreres eleccions a Catalunya), però amb la crossa d'un pacte amb el PP (d'altra banda, res estrany tenint en compte la política pactista de CiU ja sigui amb PP o PSOE segons el cas, per tal de cercar beneficis pel govern català). CDC, el soci gran de la coalició de CiU, es veu per tant en una època dolça tot i tenir al davant la responsabilitat de governar en un moment de descrèdit de la política i els polítics, en temps de crisi i de reformes poc agradables, amb protesta social i remogudes, però amb dues aventatges que fan que el partit tingui dos asos que fa servir brillantment, un de cara, l'altre d'esquena: de cara, una generació de gent jove i de mitjana edat, formada en el pujolisme, que té la capacitat i les idees clares i que tira endavant projectes i decisions sense que el pols tremoli gaire; d'esquena, la catastròfica situació en què es troba immers el suposat partit de la oposició tant a la Generalitat, com a les diputacions, com als ajuntaments: un PSC inaudit, desaparegut del mapa, en un naufragi constant i amb ben poca imatge de recuperació per enlloc; sembla com si la oposició al Parlament quedi en mans d'un PP bel·ligerant en temes nacionals, i d'una Iniciativa que és l'únic que intenta aixecar la veu per la crisi social; amb una ERC que callant està fent bona feina de portes endins, el socialisme polític està desaparegut en combat (més encara després de la fallida de Chacon) o amagat al fons del cau. Un altre punt clau del congrés de CDC són els noms: Jordi Pujol passarà a ser president d'honor, Mas president del partit i Oriol Pujol agafarà la secretaria general i per tant les brides de la formació, amb Josep Rull com a valor emergent i amb una sèrie de noms que configuren la "galaxia Mas" com ara Francesc Homs, Germà Gordó, Lluís Recoder, Lluís Corminas, Joaquim Forn, Irene Rigau o Felip Puig que tenen i tindran un pes important al partit, junt amb joves alcaldes comarcals i dirigents procedents de la JNC que també tindran paper en els propers anys d'una formació que havia de desaparèixer segons els "brillants" pronòstics fallits de Carod Rovira amb el primer tripartit i que vuit anys després té més poder que mai. Finalment, el gran tema del congrés, que sobrevola el govern des de fa mesos, i que ara tindrà encara més relleu amb l'accés d'Oriol Pujol a la secretaria general: la transició nacional, el pas cap a la sobirania de Catalunya, l'anhel de bona part de la militància convergent, d'una majoria dels seus votants; mantenint els equilibris que fan de la centralitat l'eix històric de CiU, el pas endavant sembla ara més clar que mai en les més de tres dècades d'història del partit: el peix al cove estava bé fa anys, però si no hi ha diners i la tensió segueix, CDC sap que si vol seguir sent gran haurà d'adaptar-se a la realitat, no amb el trabuc a la mà, sinó amb el vent de cara (malgrat certs recels d'Unió i Duran). El pragmatisme i el saber fer convergent que tants bons rèdits electorals ha donat en el darrer cicle haurà de girar cap a un canvi en la política: o entesa amb Espanya o fins una altra, però no per quedar-nos tancats, petits, i només amb els catalans de fa un milió d'anys, sinó per fer un país obert, modern, avançat i lliure. Veurem com respira CDC d'aquí a un parell d'anys; fins llavors, a treballar i paciència. 

Violència verbal

L'arribada de població a l'Estat espanyol i a Catalunya en els darrers deu anys està portant canvis sociològics en moltes localitats difícilment assimilables per unes autoritats que sovint han mirat cap a una altra banda, i per unes organitzacions socials que no donen a l’abast; es demanen drets i se'n concedeixen alguns, però cal exigir deures i aquí ja no ho tenim tant clar; si afegim crisi econòmica, pensaments carpetovetònics de segons quins polítics, simplificació de discursos i posicionaments extremistes, la barreja ens porta a una societat en fricció, enfrontament, hipòcrita i perillosa. Catalunya, com Espanya, Europa, o qualsevol país, té una legislació, i hi ha vegades que sembla que fa por aplicar-la, més enllà d'una paràlisi important de la justícia o d'una certa sensació de no acabar de voler encendre els ànims; però hi ha línies vermelles que no es poden creuar i que si es passen cal actuar amb contundència, tallant problemes d'arrel i posant precedents per tal d'avisar al següent: si ho fem així, malament; tal i com ha d'estar penat emportar-se diner públic, fer una mala gestió dels recursos, falsejar documents o aprofitar-se flagrantment d'una situació de superioritat en benefici propi quan s'ostenen determinats càrrecs, la pena per verbalitzar segons quines frases ha de ser condemnada des d'un punt de vista social, però també amb força des d'un punt de vista jurídic. La fiscalia de delictes d’odi i discriminació ha decidit presentar una querella contra l’imam de Terrassa, Abdeslam L., pels seus discursos en què s’incita directament a la violència contra les dones: “en cas que es rebel·lin, pegueu-les”; moltes vegades aquestes pràctiques es justifiquen mitjançant lectures literals i interessades dels denominats “textos sagrats” sense tenir en compte que la majoria d’aquestes interpretacions no hi apareixen i si ho fan, sovint és amb un caire molt més parabòlic que real i quan s’aproximen a la realitat, s’han de posar en contexts molt específics en l’espai i sobretot en el temps, molt lluny de la suposadament avançada societat del segle XXI, en què tothom ha de tenir drets, tothom ha de complir deures i no ser discriminat per raó de sexe, de raça o de creença; en un país en què fins fa no tantes dècades la dona era considerada com una minyona per fer la feina de casa, cuinar o criar les criatures, aquest pas ha de ser encara més ferm; qualsevol atac en aquest sentit, encara més condemnable; l'anomenada violència de gènere ha de ser atacada des de l'inici, sense concessió, sense esperar a un cop, la simple verbalització ha de ser objecte de querella criminal.

França en el punt de mira

En les pròximes setmanes, França viurà unes eleccions presidencials que fins fa una setmana havien de posar sobre la taula tres ingredients especials: veure si el socialista Hollande podia canviar el desastrós cicle de l'esquerra europea i assumir un lideratge nou, saber si el president Sarkozy podia capgirar les enquestes i seguir com un dels principals referents europeus, observar si Marine Le Pen podia seguir les passes del seu pare i assolir un resultat amb l'ultradretà Front Nacional. Però una campanya que havia d'estar marcada pel discurs, les idees, les propostes, les solucions, la confrontació de dos models claríssimament enfrontats (brillantment representats ambdós per Sarkozy i Hollande, probablement dos polítics d'alçada), ha estat tocada i qui sap si enfonsada; només el pas dels dies ens diran l'impacte que ha perpetrat en la societat francesa l'episodi viscut aquestes darreres jornades a Tolosa de Llenguadoc. Mohamed Merah, francès d'origen algerià (que important és pels mitjans remarcar aquest "origen" en alguns casos, potser per netejar la consciència nacional), declarat seguidor d'Al Qaida, probablement format a l'Afganistan, ha sembrat el terror i la tragèdia a la regió amb l'assassinat a sang freda de set persones: tres militars (dos d'ells musulmans) i quatre membres de l'escola jueva Ozar Hatorah; Montauban i Tolosa han vist trencada la seva tranquilitat: segons les informacions Merah volia venjança, en el cas dels militars per la participació de l'exèrcit francès en el conflicte afganès, en el cas dels tres nens i el rabí per la mort d'infants a la franja de Gaza (per cert, detall: l'esposa del rabí i d'un dels militars estan embarassades); mort porta a mort, odi a odi, sang a sang. En un espectacular desplegament policial encapçalat pel ministre de l'interior francès i amb Sarkozy a la rereguàrdia, centenars d'agents aconseguiren en dos dies identificar l'autor, encerclar-lo a casa seva; el president el volia viu, però després d'hores de setge i de saber-se que tenia planejats més morts aquests dies, la intervenció ha acabat amb intercanvi de trets, tres polícies ferits -un de greu- i Merah mort. La por a un esclat religiós de proporcions temibles ha fet reaccionar les comunitats franceses fent una crida a la calma, a la tranquilitat i a la concòrdia; cal recordar que França és el país europeu que té les comunitats musulmana i jueva més grans. Quines conseqüències tindrà aquest terrible episodi en les eleccions? Les enquestes donen una certa recuperació de Sarkozy, un estancament d'Hollande (tot i que l'aspirant socialista segueix guanyant bé en segona volta) i un descens de Le Pen; veurem què passa, però guanyi qui guanyi haurà de fer front a uns fets que no es poden obviar: la crisi econòmica és primordial, però la inestabilitat social pot portar a una fractura difícil de digerir. 

Messi, mite i realitat del barcelonisme

Lionel Andrés Messi va néixer a Rosario, Argentina, el 24 de juny de l'any 1987; ha estat comparat amb Maradona, però té un gran handicap al seu país: encara ha de brillar amb la selecció, amb la que aconseguí un mundial sub20 l'any 2005 i un or olímpic el 2008, però ha fallat en les grans competicions com la Copa Amèrica o el Mundial de futbol, també per manca d'un col·lectiu que deixi brillar amb llum pròpia el jugador que molts consideren com el millor de la història del futbol. És complex establir millors o pitjors en més de seixanta anys de futbol "modern": tot ha canviat molt en aquest temps, les competicions són diferents, la mundialització de l'esport rei també, un llarg etcètera de variables. L'any 2000 la vida d'aquest jugador es va creuar amb la d'una institució referència del nostre país: el Futbol Club Barcelona, equip amb el que debutà en partit amistós el desembre del 2003 i en partit oficial el 16 d'octubre del 2004 contra l'Espanyol; encara com a data important, el 2008 es creuà en la seva trajectòria al club amb un altre mite del barcelonisme, Josep Guardiola, qui agafà les regnes de l'equip l'estiu d'aquell any en una jugada de risc de la directiva llavors presidida per Joan Laporta (després de la brillant i malaguanyada etapa de Rijkaard): risc per la joventut, la manca d'experiència, però amb un rerefons claríssim: l'aposta era el planter, l'aposta era Pep, l'aposta era Messi. Estiu del 2008 a primavera del 2012: aquest període ha marcat l'etapa més brillant en la història de l'entitat blaugrana i segurament -tot i les dificultats de comparació abans mencionades- hem assistit al plaer d'observar el millor equip de la història del futbol: Pinto, Abidal, Mascherano, Adriano, Màrquez, Milito, Maxwell, Alves, Keita, Pedro, Villa, Ibrahimovic, Eto'o, Henry, Bojan o Pedro han contribuït en un onze que porta un segell ja llegendari amb una sèrie de jugadors formats a la Masia blaugrana que han estat base d'una selecció espanyola que ho ha guanyat tot: Valdés, Piqué, Puyol, Busquets, Iniesta o Xavi; i com a punta de llança, Leo, Lionel Messi. 5 lligues, 5 supercopes d'Espanya, 1 copa del Rei, 3 Lligues de Campions, 2 Supercopes d'Europa i 2 Mundials de Clubs amb el Barça: 18 títols en 8 temporades avalen la trajectòria d'un esportista únic; infinits premis individuals entre els que destaquen tres pilotes d'or (camí de la quarta consecutiva aquest any); i el rècord que va trencar ahir i que l'ha fet entrar als annals del club: 234 gols, superant la marca de 232 del llegendari César, emblema del també llegendari "Barça de les 5 copes", el del Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón que immortalitzà Serrat. On està el límit del Barça de Messi i de Pep? Només aquesta temporada tenen tres títols més per seguir escrivint història, mite vivent ja no del futbol sinó de l'esport. Messi seguirà fins que Messi vulgui, i el Futbol Club Barcelona haurà de rendir homenatge a la seva estrella més brillant; la puça encara té recorregut, la llegenda segueix.

Matas condemnat

Jaume Matas va ser president del govern de les Illes Balears del 1996 al 1999, ministre de Medi Ambient del 2000 al 2003 en la segona legislatura d'Aznar, i altre cop president de Balears del 2003 al 2007; figura estrella del PP i de l'Espanya que anava tan i tan bé, plena de favors i corrupteles que inundaren bona part de l'Estat, sobretot zones costaneres catalanes, valencianes, andaluses o balears, a més d'un creixement inaudit de la meseta central amb epicentre a la capital del regne. Un dels múltiples exemples d'aquesta Espanya puixant, més enllà d'aeroports fonamentals pel trànsit aeri planetari o bé de línies de TAV amb una afluència aproximada de dos passatgers i un parell de microbis, fou Palma Arena, un velòdrom pressupostat en 45 milions d'euros i que marxà vora els 100; vaja, una de les estrelles del brillant govern Matas se n'anà una mica de la màniga, i aquí es van veure alguns aspectes que no acabaven de quadrar. Total: en tres anys s'han derivat 26 causes del cas Palma Arena, que serví per tal que el ja exmilitant del PP, dom Matas, s'enriquís (i junt amb ell, uns quants altres) a base de prevaricació, falsedat documental i uns quants delictes més dels que la justícia en té bona nota. Avui s'ha sabut la primera sentència del cas: és la segona de les vint-i-sis (Matas apareix en vint-i-una); els més de vuit anys de presó demanats per la Fiscalia han acabat en sis anys i dos mesos per Matas (la defensa ja ha dit que presentarà recurs) i tres anys i nou mesos per Antoni Alemany; i el vincle entre Matas i Alemany? El bon jan d'Alemany, periodista, era qui feia els discursos del president Matas i, a més, s'encarregava d'enaltir la seva excelsa gestió pública a través de diversos mitjans com ara el diari El Mundo, i clar l'amic Matas decidí compensar-ho: prop de mig milió d'euros de diner públic balear per a les empreses d'Alemany. Matas ja va ser jutjat fa uns mesos i li caigué una fiança de més de dos milions d'euros a les que féu front amb diverses propietats; per molt recurs, sembla clar que la presó serà casa seva en un futur proper. Una altra de les peces que pengen del cas Palma Arena pinta i pinta negra: és el famós cas Urdangarín, amb la seva empresa Noos que tants problemes porta a la família reial (pobret el Rei, que no pot dormir ni amb el seu gendre ni amb l'atur juvenil) i que ha fet i farà passar uns quants maldecaps (i alguna cosa més) al marit de Cristina de Borbón. Gürtel, Palma Arena, Urdangarín, aeroport de Castelló, ajudes andaluses, Millet&Montull sl, candidatura olímpica de Madrid, i un llarguíssim etcètera de casos que ja sigui per corrupció, benefici propi, o per despesa ingent de diner públic inunden territoris i converteixen Espanya en el paradís de "faci-ho bé i serà idiota, faci-ho malament i no diran res, faci-ho pitjor i enriqueixis i serà un crack"; esperem que la justícia dicti la veritat i molts (sí, molts) acabin entre reixes: sempre, i encara més en època de crisi i gran desigualtat, la mala gestió cal condemnar-la de forma clara i contundent.   

La recepta del diumenge: Arròs a la cassola

Avui us proposo un arròs a la cassola ben complet, amb carn i peix; es pot fer també només amb carn per a qui agradi un arròs de gust ben marcat. Bon profit i bon diumenge.

Ingredients (per a 4-6 persones): 

4 gambes, 1 sípia o calamar, 200 gr de pollastre, 200 gr de conill, 200 gr de costella de porc, 2 salsitxes, 2 cebes, 3 alls, 1 i ½ pebrot verd i 1 de vermell, 2 tomàquets madurs, 3 carxofes, 400 gr d’arròs, 100 gr de pèsols, 1 litre de brou d’au o d’aigua, oli d’oliva, sal. Per a la picada: un fetge de pollastre, julivert, 2 alls.

Preparació:

El millor per aquest plat és fer-lo amb una cassola de terrissa, però una de ferro,... també ens anirà prou bé.

Tirar un raig d’oli a la cassola i posar-hi les gambes; quan siguin ben rosses, retirar-les i reservar-les; posar a la mateixa cassola la carn tallada a trossets i la sípia, ben neta i tallada a daus; deixar que vagi enrossint i retirar-ho. A continuació, afegir la ceba tallada ben fina i un parell d'alls trinxats; quan la ceba sigui rossa, posar-hi el pebrot a trossets i el tomàquet pelat i ratllat (es pot substituir per un parell de culllerades de tomàquet triturat).

En un cassó a part, posar el brou o l’aigua a bullir. Deixar fer el sofregit i, després, posar-hi les carxofes tallades a quarts; afegir la carn i la sípia, abocar l’arròs i remenar bé un parell de minuts per tal que l'arròs es dauri una mica; abocar-hi el brou o l’aigua bullint; salar-ho i deixar-ho coure a foc alegre uns 10 minuts; passada aquesta estona, afegir els pèsols i deixar-ho coure 5 minuts més: posar les gambes, deixar uns 3 minuts al foc i uns 5 minuts de repòs. 

Per tal que el plat encara guanyi en sabor, es pot afegir una picada quan posem els pèsols: fer-la amb el fetge de pollastre, un parell d'alls i una mica de julivert, i ben repartida per tot l'arròs. 

Bogeria agfanesa

La presència de l'exèrcit dels Estats Units a l'Agfanistan està sent qüestionada des de fa diversos dies amb molta força després d'un episodi que marcarà un abans i un després en aquest conflicte que s'arrossega des de fa massa anys, que ha provocat massa morts, ha suposat massa sofriment per una població civil desamparada i ha causat un forat negre en les finances del Departament de Defensa que dirigeix l'ara discutit (abans admirat) Leon Panetta. La notícia va sortir a inicis de setmana: un sergent ianqui acusat de matar 16 civils agfanesos, la majoria nens, en un acte aparentment sense cap mena de sentit, digne d'un guió de film amb un punt de tristesa evident: la realitat va sempre molt més lluny de qualsevol ficció, els morts són reals. Robert Bales va néixer a Ohio fa 38 anys, està casat i té dos fills de tres i quatre anys; es va allistar una setmana després dels atemptats de l'Onze de setembre (la bogeria porta bogeria, l'odi porta odi, la mort porta mort): en aquests onze anys, un historial pràcticament exemplar, amb condecoracions, enviat tres vegades al front de guerra, la darrera de les quals a l'Iraq en què fou ferit amb traumatisme cerebral i a un peu; fou tornat a enviar, ara a l'Afganistan, amb estrès: segons informacions, el dia abans va ser ferit un soldat de la seva base, el mateix dia Bales va beure alcohol, afectat per  tot plegat i per algun motiu que encara s'ha de saber va explotar: la seva ira el portà a una matança sense justificació contra civils indefensos, els menys culpables de tot el que s'ha derivat en els darrers anys; Bales ha estat traslladat a Kansas a l'espera de què passarà, com serà jutjat i amb quina condemna: només el president Obama podria signar una execució que s'ha rumorejat però que portaria primer a una imatge deteriorada en any electoral i a un altre mort innecessari en una guerra absurda. Mort porta a mort, bogeria a bogeria. Potser som humans, però hi ha dies en què queda clar que ens falta molt per arribar a una suposada civilització; qui és culpable? Tothom? Ningú? USA? Bin Laden? Panetta? Obama? Bush? Talibans? La humanitat? Respostes? Malauradament preguntes.

Un any de sang

2011 fou l'any de l'anomenada "primavera àrab", tot un seguit de revoltes i protestes contra diversos règims i governs del nord d'Àfrica i del Pròxim Orient que han suposat canvis destacables a països com Egipte, Tunísia o Líbia, amb mandataris eternitzats que han acabat morts, jutjats o exiliats. Aquestes revoltes s'han anat succeïnt amb més o menys atenció mediàtica i amb resultats per a tots els gustos, amb lluita i guerra en alguns casos, amb manifestació i repressió en d'altres, amb intervenció estrangera forta en el cas de Líbia per acabar amb la icona Gaddafi. Però en aquesta onada hi ha un gra de pus gegant, un problema ingent, una repressió brutal que torna a sacsejar el punt geoestratègic més inestable en el darrer segle d'història mundial (segurament junt amb els Balcans): el Pròxim Orient segueix en peu de guerra, amb el conflicte latent Israel-Palestina de rerefons i amb un estat d'excepció pel que podria arribar a representar un catastròfic enfrontament entre Israel i Iran, anunci d'una hipotètica Tercera Guerra Mundial. En aquest "meravellós" escenari fa un any que s'està escenficant el desastre: Síria, país mediterrani, viu un conflicte que amenaça amb derivar en una cruenta guerra civil; les protestes contra el règim del president Baixar al-Àssad s'iniciaren el 15 de març del 2011 demanant reformes i rebent repressió; 365 dies després, la realitat parla d'uns 8.000 morts, desenes de milers de desplaçats, unes tímides reformes per part del nucli dirigent i una contestació oficialista brutal contra la dissidència. L'ONU i la Lliga Àrab han fet alguns passos per intentar cercar una solució, la majoria de països segueix sense mullar-se gaire per les repercussions que podria tenir per la regió l'entrada de les grans potències en una partida que té com a principal damnificada la castigada població civil; a més, conflictes ètnics i religiosos de rerefons: Àssad és de la minoria alauita, branca del xiïsme sirià (molt ben connectat amb l'Iran) davant una immensa part de la població que és sunnita, l'altra gran branca de l'Islam. Occident com sempre mira cap a una altra banda, els mitjans de comunicació reben informacions parcials i tots plegats estem a l'expectativa de què pot passar en el caldejat front de la Mediterrània oriental. Potser hi hagué primavera, però a Síria aquesta no té brots verds, malauradament el vermell de la sang els està tapant per totes bandes.

Putin tercera part

Vladimir Putin, el gran home fort de Rússia els darrers quinze anys, tornarà a ocupar la presidència del país després dels mandats del 2000 al 2008; quatre anys com a primer ministre, manant a l’ombra de Dimitri Medvedev, li han servit per tornar a fer el salt a la presidència després de pactar amb aquest la seva no reelecció; d’aquesta manera, Medvedev deixava les portes obertes del Kremlin pel petit gran personatge. 110 milions de russos convocats a les urnes en uns comicis titllats de deshonestos, injustos i plens d’irregularitats; així com ahir al vespre més de 100.000 persones aclamaren el nou president a Moscou, per avui desenes de milers es manifestaran a la mateixa capital per denunciar els suposats tripijocs que han fet que Putin assoleixi el 63,81% dels sufragis i, per tant, sigui investit president sense necessitar una segona volta. El segon lloc, amb el 17% dels vots ha estat per l’històric dirigent comunista Guennadi Ziugánov, mentre que el jove magnat Mikhail Prokhorov –una de les grans fortunes russes– ha quedat tercer amb el 7% consolidant un polític que es veu amb molt futur a les terres russes; el nacionalista Vladimir Zirinovski i el socialdemòcrata Sergei Mirónov han assolit percentatges més baixos. La oligarquia russa respira tranquila, l’home que els ha donat el poder i els ha situat al món tornarà a ser el primer representant del país; en una època de suposats lideratges fluixos, torna Putin amb ganes de consolidar-se com a mínim dotze anys al poder: dos mandats de sis el podrien avalar, deixant les sospites antidemocràtiques ben aparcades i l’oposició russa sense estandards. Veurem quina serà la política de portes endins –amb els problemes gegants que té un país immens, amb grans fortunes, grans misèries, grans opcions i grans infraestructures obsoletes– i de portes enfora, amb l’escenari caucàsic, del Pròxim Orient, de la Xina, els Estats Units,… sobre la taula i amb la importància estratègica dels recursos naturals amb el gas al capdavant.  

La recepta del diumenge: Coca de recapte

Parlar de coca de recapte és parlar d'un dels plats més nostrats, habitual de moltes llars, amb especial importància a les terres de Lleida i del Pirineu; es poden fer coques de recapte de diversos ingredients, amb tot allò que poguem anar recaptant. Aquí en tenim una versió; bon  profit i bona setmana!

Ingredients (per a unes 4 persones, depèn de la gana, clar!):

Per a la massa: 500 gr de farina, 10 gr de llevat fresc, ½ got de llard o mantega desfeta, 1 got d’oli d’oliva, 1 culleradeta de sal, un polsim de sucre, 1 got d’aigua tèbia (un dit menys que ple). Per a la cobertura: 4 cebes, 2 tomàquets madurs, 3 pebrots escalivats, 2 albergínies escalivades, 4 arengades, oli, sal.

Preparació:

Dins un bol, barrejar el llevat amb la farina, fregant amb els dits; afegir-hi l’oli, l’aigua, el llard o mantega desfeta, la sal i el sucre; portar la pasta al marbre i pastar-la fins que quedi una massa homogènia i elàstica. Enfarinar una mica el marbre i fer una bola; deixar reposar aquesta bola durant una hora dins un bol una mica enfarinat i tapat amb un drap.

Mentrestant, fer un sofregit amb la ceba trinxada i els tomàquets; escalivar les verdures i pelar-les. Preescalfar el forn a 250 graus.

Quan hagi passat  l’hora de repòs, portar la massa sobre el marbre una mica enfarinat; treballar una mica la massa, fer-ne tres boles i deixar-les reposar uns 10 minuts; es poden fer tres coques, i amb algunes variants: podeu afegir unes botifarres esparracades, uns talls de cansalada, anxoves, altres verdures...

Estendre una bola sobre la plata d’enfornar, untada amb oli; estirar la massa i donar-li forma rectangular, allargada. Enfornar a 240 graus durant 12 minuts; treure la coca i posar-hi al damunt el sofregit ben repartit i les verdures escalivades, pelades i tallades a tires; salar-ho i posar-hi les arengades i un bon raig d’oli. Enfornar a 240 graus fins que la coca estigui ben cuita.

Oscars en blanc i negre

Ja tenim el veredicte dels Oscars corresponents als films del 2011, els premis més coneguts, destacats, publicitats i retransmesos de tots els que es fan i es desfan en la indústria cinematogràfica; Hollywood ha dictat sentència i ha fet que The artist, la pel·lícula francesa rodada en blanc i negre, muda, de bona factura i actuació però amb un guió completament buit de contingut, hagi resultat la gran guanyadora: cinc premis, incloent film, director (Michael Hazanavicius) i actor, un Jean Dujardin que ha deixat amb la mel als llavis a George Clooney, que se n'ha anat amb les mans buides tot i la seva brillant interpretació a Los descendientes -film que s'ha conformat amb el millor guió adaptat-. Martin Scorsese, amb la seva La invención de Hugo, s'ha quedat amb cinc premis tècnics, mentre que Woody Allen s'ha fet amb el guardó al millor guió original per la gran Midnight in Paris -de producció rourenca-, segurament una de les millors pel·lícules seleccionades per l'edició d'enguany. Meryl Streep ha tornat a guanyar, ara com a Margaret Tatcher en l'avorrida La dama de hierro, film dolent, però poques actrius poden estar a l'alçada de la gran Streep. Octavia Spencer -per Criadas y señoras- i el "jovenet" Christopher Plummer -per Begginners- han estat els millors secndaris, mentre que Rango ha près l'Oscar a millor pel·lícula d'animació a Chico y Rita; en un altre dels apartats més interessants, film de parla no anglesa ha guanyat una de les meravelloses sorpreses de l'any, l'iraniana Nader y Simin, una separación, premi just, tot i que escàs; en definitva, palmarès tòpic veient totes les gales pre-Oscar, i amb alegries justes.  

La recepta del diumenge: Caldereta de sípia

Aquest és un plat força típic de cuina marinera; conegut també a les Balears com a "Greixonera" pel recipient habitualment utilitzat per a la seva realització. Recomano sucar-hi pa i, sobretot, una cocció lenta. 

Ingredients (per a 4-6 persones):

4 sípies grosses, 16 gambes (3-4 per cap), 5 patates, 3 cebes, 5 carxofes, col-i-flor petita, 200 gr. pèsols, 3 tomàquets, 5 grans d’all, llimona, ametlles, avellanes, julivert, pa, oli, conyac, sal.

Preparació:

Fregir una mica les gambes amb oli i all; reservar les gambes, l’all i l’oli, així com una mica de molla de pa fregida amb l’oli. 

Tallar la sípia a trossos i fregir-la amb una mica d’oli; sofregir la ceba amb el tomàquet ratllat, triturar amb una mica de brou i oli de gamba i reservar; fregir una mica les patates i reservar-les; bullir la col-i-flor i les carxofes tallades (només el cor) amb llimona. 

A la cassola de la sípia amb el seu brou, afegir les carxofes, la col-i-flor, els pèsols i la ceba amb tomàquet; posar-hi l’oli de gambes, una mica d’aigua i començar a coure; a mitja cocció, afegir les patates.

Quan quedin uns 5-10 minuts, afegir una picada feta amb les ametlles, avellanes, alls, julivert, el pa fregit i una mica de brou. 

Deixar fer xup xup uns minuts, amb les gambes incorporades fins que la salsa tingui consistència. Servir calent, millor amb cullera. Bon profit!

En la vida i en la mort

En els darrers dies han mort dos catalans il·lustres. El 1 de febrer ens deixava l’insigne economista i professor Fabián Esrapé, 88 anys, nascut a Portbou i mort a Lleó, referència a l’Estat durant dècades i mestre de milers d’alumnes, alguns dels quals reconeguts personatges del món polític i social. El dia 6 el brillant i mundialment famós artista Antoni Tàpies, 88 anys, nascut i mort a Barcelona, autor singular i una de les llegendes vives de la cultura del país, amb la seva creu (o T) impregnada en milers d’obres. Més enllà de notícies i reportatges televisius, així com de records per part del món universitari o de la Fundació que féu portes obertes durant dos dies, ha mancat un reconeixement més clar i evident a nivell instititucional: un país i una ciutat es fan grans i lliures quan també tenen un record destacat per les seves glòries personals; encara hi som a temps: Estapé i Tàpies es mereixen molt més que cinc minuts de telenotícies, minuts de silenci al Camp Nou, un reportatge a TV3, al Canal 33 o a La 2 i unes referències de diaris –és cert, alguns en portada qüasi total–; en el cas del pintor, convé recordar que la seva mort fou notícia a diaris de mig món. Cal un acte fort a nivell català / espanyol /europeu / el que sigui. Descansin en pau. 

De mamuts

Aquest cap de setmana passat, Barcelona ha viscut un dels robatoris més surrealistes i maldestres dels últims anys. El flamant Museu del Mamut, una curiositat siberiana ubicada al carrer Montcada, va ser objecte d’un furt que va afectar una vintena d’ullals de mamut de fa milers d’anys, així com diverses peces d’artesania, valorat tot plegat en un inici en més d’un milió d’euros, posteriorment en uns 600.000. La porta no estava forçada, les cintes de seguretat van desaparèixer, el misteri era present: una opció és que David Niven hagués tornat de l’altre barri per tornar a perpetrar un acte de guant blanc més enllà de la pantera rosa; també es podia confiar en reconeguts artistes de l’art escapista, mags, etc, tot plegat digne del professor Sebastià d'Arbó (o del seu alter ego competencial, Sebastia de debò). Però no: tot indica que l’autor fou l’exdirector del Museu que, per problemes econòmics (diuen que li devien diners) o personals (diuen que el van treure per posar la filla de l’amo del museu), va decidir una vendetta: entrar al Museu amb un joc de claus que encara tenia (???????), endur-se els ullals, desactivar les alarmes i emportar-se les cintes… i al cap d’un parell de dies fer una trucada a la direcció del centre (………) reclamant 100.000 euros o que les peces anirien pasturant cap al mercat negre després de passar unes hores a un magatzem de Cerdanyola del Vallès. Detingut el sospitós i recuperats els ullals, el Museu s’ha guanyat una campanya de promoció –té uns 10.000 visitants l’any en els dos que porta obert– que ha sortit ben econòmica (i això que l’entrada que es cobra és més aviat cara); tot plegat seria interessant i digne d’un guió televisiu o cinematogràfic, però també és cert que la línia que voreja la genialitat de l’esperpent és molt –en aquest cas massa– fina.  

Garzón condemnat

El Tribunal Suprem, amb unanimitat dels set magistrats que l’integren, ha dictat sentència: prevaricació per les escoltes telefòniques del cas Gürtel: 11 anys d’inhabilitació i, per tant, punt i final a una carrera judicial llarga, plena, amb estrella i estrellada. Baltasar Garzón, qui fou el superjutge d’Espanya, serà expulsat de la carrera judicial en els propers dies, i amb el cas del franquisme encara cuejant i pendent d’una altra sentència que pot ser lamentable. El jutge ha rebutjat frontalment la decisió i ha dit que presentarà recurs, tot comentant que ha quedat eliminada tota possibilitat d’investigar la corrupció i els seus delictes associats. Gürtel, el cas que havia d’esquitxar la política per un dels escàndols de corrupció més grans de la història, ha acabat de moment amb la carrera d’un jutge brillant. El país va malament, i amb aquestes decisions va a pitjor; atenció perquè comença a fallar l’estructura més profunda i en podem prendre mal tots plegats. Centenars de persones s’han manifestat a favor de Garzón; però el que està podrit té molta força i fa por.   

La recepta del diumenge: Ànec amb naps.

L'ànec amb naps (o amb peres, també possibilitat de fer-ho amb oca) és un plat habitual de la muntanya gironina, amb tradició important a la Cerdanya. Es tracta d'un segon plat excel·lent per a qualsevo àpat, ja sigui familiar, de compromís o amb amics. Gaudiu-ne.

Ingredients (per a 4-6 persones): 

Un ànec de 1,5 kgs tallat a trossos; dues cebes mitjanes (també es poden posar unes 8-10 cebetes); una pastanaga ratllada; 800 grs. de naps, millor si poden ser de pell negre; 4 cullerades de salsa de tomàquet o dos tomàquets ratllats; un feix d'herbes (llorer, farigola, orenga, canyella branca,...); 20 cl. de vi ranci sec o conyac; una copeta d'anís sec; 80 gr de llard; oli d'oliva; 1 cullerada de farina; 12 ametlles i avellanes torrades; carquinyoli o galeta; alls; uns fils de safrà; brou o aigua calenta; pebre; sal.

Preparació:

Amb l'ànec ben net, salpebrar-lo bé per dins i per fora; posar llard i oli en una cassola –preferentment de terrissa– i, quan està calent, afegir-hi l'ànec i enrossir-lo per tots costats; un cop fet, retirar-lo, tot guardant part del greix.  

Afegir les cebetes o la ceba, les pastanagues ratllades i el manadet d'herbes a la cassola, junt amb un parell de grans d’all trinxats i, al cap de pocs minuts, el tomàquet. Deixar que es faci el sofregit i mullar-lo amb vi ranci o conyac (també s’hi pot afegir una mica d’anís sec). Afegir l’ànec, posar-hi el brou que cobreixi força i deixar fent xup xup.

D'altra banda, pelar els naps; si son grossos fer-los a trossos, bullir uns minuts; fregir-los enfarinats amb el greix que teníem reservat, fins a enrossir-los. Uns vint minuts abans d’acabar la cocció de l’ànec, afegir els naps i, quan faltin uns deu minuts, afegir la picada que s’ha de fer amb els fruits secs, un parell d’alls, una mica de vi ranci o conyac (i uns brins de safrà si es vol). Barrejar bé i rectificar de sal. Bon profit i bona setmana. 

Rubalcaba in extremis

Alfredo Pérez Rubalcaba ha estat escollit nou secretari general del PSOE amb 487 vots a favor, 22 més que Chacón, amb dos vots en blanc i un de nul; la vella guàrdia, per tant, enterra l’etapa ZP després del desastrós cicle electoral que ha suposat el punt i final a l’altre socialisme. En un gest d’integració i en clau d’eleccions, el candidat i líder del socialisme andalús, José Antonio Griñán –que havia mig recolzat Chacón– serà el nou president del partit, amb dos lleials a Alfredo ben a la vora: Elena Valenciano com a nova vicesecretària general i Patxi López com a secretari de relacions polítiques, mentre que el líder a Castella i Lleó, Óscar López, serà el nou secretari d’organització; pel PSC, un parell de vocals en la nova executiva. Na Carmen ja ha dit que no vol cap lloc a la nova direcció, i que treballarà per la causa comuna, però és evident que la derrota ha estat forta, tot i assolir el 49% de vots; aquesta divisió només és un dels infinits problemes que haurà de començar a dirigir Alfredo P, amb la mirada a recuperar la centralitat política i a construir una alternativa real al poderós executiu de Mariano Rajoy. El PSC, per la seva banda, ha vist com té un problema menys, o un de més segons com es miri; ja hi ha qui diu que el pròxim pas de Chacón serà intentar ser candidata a la presidència de la Generalitat, mentre que la direcció actual s’ha afanyat a dir que Alfredo és un gran líder, que tingui tota la sort, i que ells no tenien cap candidat en ferm (en fi…); caldrà veure l’encaix del PSC en el nou PSOE, però els discursos de la campanya no eren precisament una meravella. D’aquí a menys de dos mesos la nova direcció de Ferraz té el seu primer gran repte: no se sap com, intentar que Javier Arenas no assoleixi la majoria absoluta a Andalusia, el darrer gran bastió socialista de l’Estat; serà possible?  

PSOE al quadrat

Aquest cap de setmana el PSOE celebra el congrés que ha de designar la nova direcció i el rumb pels propers anys, deprés d’un cicle electoral catastròfic tant a nivell de l’Estat com de comunitats, nacions, ciutats i pobles, amb la cirereta que poden ser les eleccions andaluses i la probable victòria del popular Javier Arenas. Dos dels grans símbols d’aquest desastre electoral, social i d’imatge del partit són els candidats que es presenten: el gat vell i la gata que va trepant per on pot, Alfredo Pérez Rubalcaba (abans Alfredo P) i Carmen (o Carme, depèn de si li diu el papa o la mama, o bé si està a Montserrat o a la Sierra) Chacón; és a dir, el vicepresident i la minsitra de Defensa del govern ZP, és a dir, el candidat a Espanya i la candidata a Catalunya que es van endur sengles clatellades fa pocs mesos, és a dir, renovació 0, canvi de cares 0, optimisme per la desencantada base socialista, sota zero. A can PSC, aquest dilema Alfredo-Chacón és un problema més per la noVella direcció del partit: un és dolent, l’altra pot ser pitjor; na Carmen ja ha dit que res de pacte fiscal, res de veu pròpia, molt de PS i ben poc de C, per molta E, i potser rescatem la O a veure si recuperem algun votant que se n’ha anat cap a Izquierda Unida; l’anomenat sector catalanista del PSC (per cert, existeix realment més enllà dels mitjans de comunicació?) es veu que està tan ennutjat amb na Carmen, però tot indica que el centenar de delegats catalans (la majoria controlats per l’anomenat aparell del partit amb epicentre al Baix Llobregat) li donaran suport, no fos cas… Madrid també, per fer-li la punyeta a l’Alfredo, els bascos segurament recolzaran a l’excandidat perquè així Patxi López pugui ser el seu número dos, els valencians ja en tenen prou amb el de casa seva com per alçar la veu, i els andalusos… ai, els andalusos: una quarta part dels delegats al Congrés, amb els dos mòmios del socialisme històric, Guerra i Felipe renegant de na Carmen un (per dona i catalana, buuuuffff), i donant suport a l’Alfredo l’altre, amb el presidenciable Griñán que els necessita als dos per no fer el pena a les eleccions que li vénen, i amb les diverses províncies que sembla que votaran la seva filla adoptiva, però tampoc ho diuen gaire clar ni gaire junts. En fi, que mentre el PP fa el que vol, el PSOE està immers en un jardí de difícil sortida; guanyi qui guanyi haurà de tornar a enganxar uns votants cansats, desorientats i perplexos; guanyi qui guanyi, Pere Navarro ja es pot anar calçant; guanyi qui guanyi ja veurem què aporta. Llàstima que no hagi sortit una tercera via, jove, nova, amb idees i no fent sang d’un cicle penós.

La recepta del diumenge: Macarrons de Festa Major

Heus aquí una recepta per a fer en àpats familiars, simple però molt bona; amb una amanida de quatre fulles verdes i una mica de tomàquet a l'inici i unes bones postres al final, teniu un dinar complet. 

Ingredients per a 4-6 persones: 400 gr de macarrons, aigua, oli, sal. Per al sofregit: 3 cebes, 6 tomàquets madurs, 300 gr de carn picada barrejada de vedella i de porc, 2 botifarres blanques, oli d’oliva, sal.

Preparació: Coure la botifarra i la carn picada –com a opció, s’hi pot afegir una mica de fetge de pollastre– en una cassola al foc amb oli d’oliva; quan sigui feta, reservar-la en un plat. Fer el sofregit en una cassola amb una mica d’oli i la ceba ben tallada; quan estigui al punt d’enrossir, afegir el tomàquet pelat i trinxat amb sal; deixar-ho força estona fins que la salsa es concentri i quedi espessa; es pot afegir una mica de brou; afegir la carn i la botifarra ben trinxada. Posar una olla amb aigua al foc i una mica d’oli; quan comenci a bullir afegir sal i els macarrons i deixar-los uns 10-12 minuts; escórrer la pasta i posar-los en una plata; afegir el sofregit i la carn, i una mica de brou si és necessari. Es pot afegir formatge ratllat i gratinar-los al forn.

El somni Spanair aterra a la realitat

Aquest divendres a la nit, Spanair ha anunciat el final de la seva aventura, en paraules del president Soriano per prudència i seguretat. Una de les principals companyies aèries espanyoles i la que havia de ser la gran companyia catalana se’n va a l’aigua, deixant dos mil treballadors que hauran de ser recol·locats com es pigui i milers de clients sense avions. Spanair havia de ser l’eix central de l’aeroport de Barcelona-El Prat, amb inversions tant de l’Ajuntament com de la Generalitat que de moment han arribat als 150 milions d’euros des que es va apostar per aquesta aerolínia com el fuur aeri del país; doncs res, ni futur, ni aeri, ni gaire país pel que sembla. Era molt difícil remuntar una companyia amb gravíssims problemes de fons amb possibilitat de resolució només a través de grans inversions i possibles nous socis que no s’han concretat com el cas de Qatar Airways; la negativa de Qatar i l’anunci de la Generalitat que per causes de pressupost no podia assegurar la seva aportació han estat la goteta que ha fet vessar el vas d’un desastre previst; curiós que ara tothom digui que estava tant i tant previst, curiós. De fet, quan la setmana passada els mitjans de comunicació es van fer ressò de la suculenta oferta que Soriano hauria rebut per anar al Manchester City, van començar les especulacions públiques sobre el delicat estat de l’empresa que havia de connectar-nos amb el món i que ara ens connectarà amb el no res. El Ministeri de Foment ha anunciat sancions per Spanair, mentre que Generalitat i Ajuntament de Barcelona han comentat que seguiran apostant pel Prat com a gran aeroport. Barcelona és un centre mundial de primer ordre en quant a congressos o turisme, però les infraestructures comencen a vorejar el patetisme: un Tren d’Alta Velocitat a pas de tortuga més enllà d’anar a Madrid, un metro que no avança, un aeroport low-cost, etc. Potser es pot sortir de la crisi, però cal un país fort per aconseguir-ho, i el tema Spanair ens deixa petits petits. Confiem en una millora...