Aquest cap de setmana passat, Barcelona ha viscut un dels robatoris més surrealistes i maldestres dels últims anys. El flamant Museu del Mamut, una curiositat siberiana ubicada al carrer Montcada, va ser objecte d’un furt que va afectar una vintena d’ullals de mamut de fa milers d’anys, així com diverses peces d’artesania, valorat tot plegat en un inici en més d’un milió d’euros, posteriorment en uns 600.000. La porta no estava forçada, les cintes de seguretat van desaparèixer, el misteri era present: una opció és que David Niven hagués tornat de l’altre barri per tornar a perpetrar un acte de guant blanc més enllà de la pantera rosa; també es podia confiar en reconeguts artistes de l’art escapista, mags, etc, tot plegat digne del professor Sebastià d'Arbó (o del seu alter ego competencial, Sebastia de debò). Però no: tot indica que l’autor fou l’exdirector del Museu que, per problemes econòmics (diuen que li devien diners) o personals (diuen que el van treure per posar la filla de l’amo del museu), va decidir una vendetta: entrar al Museu amb un joc de claus que encara tenia (???????), endur-se els ullals, desactivar les alarmes i emportar-se les cintes… i al cap d’un parell de dies fer una trucada a la direcció del centre (………) reclamant 100.000 euros o que les peces anirien pasturant cap al mercat negre després de passar unes hores a un magatzem de Cerdanyola del Vallès. Detingut el sospitós i recuperats els ullals, el Museu s’ha guanyat una campanya de promoció –té uns 10.000 visitants l’any en els dos que porta obert– que ha sortit ben econòmica (i això que l’entrada que es cobra és més aviat cara); tot plegat seria interessant i digne d’un guió televisiu o cinematogràfic, però també és cert que la línia que voreja la genialitat de l’esperpent és molt –en aquest cas massa– fina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada