29-M: reivindicació, lluita, dignitat

Dijous 29 de març, convocatòria de vaga general. Passades les eleccions andaluses que suposaren el fre a l'auge absolut del PP i cent dies després de la constitució del Govern Rajoy amb polèmiques, discutides i discutibles reformes, amb la vergonyosa laboral al capdavant, els sindicats decidiren convocar la ciutadania a una aturada, la novena en la història de la democràcia espanyola, per motius ben similars que la darrera amb ZP i ara la primera amb Rajoy. Èxit desigual segons les fons, més del 70% de seguiment segons uns, menys del 30% segons els altres; sensació de buidor a les grans ciutats, puntals incidents durant la jornada matinal. A la tarda, manifestacions: centenars de milers de persones al carrer en protesta justa per la laminació dels drets que suposen segons quines decisions, ajustos pressupostaris, indicis de reformes que poden suposar un elevat increment del malestar social: dret a la vaga, dret a la manifestació, dret a l'expressió (és important recordar segons quins drets). Xifres encara més desiguals a les grans ciutats; exemple paradigmàtic a Barcelona: 80.000 segons la Urbana, 800.000 segons els sindicats, centenars de milers segons les impactants imatges aèries; elevadíssim percentatge de manifestants amb expressió lliure i democràtica, protesta, polítics en tercer o quart pla; però també repressió, imatges sorgides de la caverna històrica, impròpies d'una suposada democràcia. Balanç a Barcelona: una cinquantena de detinguts, prop d'un centenar de ferits (tres de greus), uns 300 contenidors cremats, mig milió d'euros en pèrdues, batalla campal al centre de la capital (plaça de Catalunya, Urquinaona, Passeig de Gràcia, Pau Claris, Ronda de Sant Pere), amb els exaltats de sempre provocant destrosses innecessàries que no han de tacar una reivindicació necessària, els mossos perdent el control en alguns moments i perdent els papers en alguns d'altres atacant i retenint persones que simplement manifestaven una protesta. La violència gratuïta ha de ser condemnada, d'una banda i de l'altra, i violència n'hem vist molta en els darrers anys i durant la jornada d'ahir: és violència cremar un contenidor o incendiar un Starbucks, és violència donar un cop de puny a qui vol treballar, és violència que l'autoritat doni cops impunement i retingui sense justificació, és violència que les grans entitats bancàries hagin portat a una crisi del sistema financer que ha suposat la pèrdua de milers de milions mentre alguns dels grans culpables han marxat amb les butxaques ben plenes, és violència que qui conduï bona part del món occidental a la crisi sigui ara qui el dirigeix altra vegada, és violència atacar al feble en una posició de domini. Vivim en la societat de la saturació informativa: cal destriar bé ja que tot queda registrat, tot i que hi ha un políticament correcte imperant que segueix en línies generals, culpabilitzant a uns (que sí, són culpables), però deixant impunes als altres; on està la justícia? Per què segueixen lliures els mateixos exaltats de sempre? Per què no s'actua contra membres de la polícia que es permeten llicències impròpies, condemnables i injustificables? Per què només Islàndia ha jutjat banquers i polítics? Per què es segueix venerant a qui ha portat la crisi a casa nostra? Per què no es permet la crítica al poder i se segueix amb una confrontació política de perfil baix i rastrer? A més, recordem que aquest divendres, el Govern Rajoy presentarà els pressupostos més ajustats de la democràcia espanyola, retallada mitjana del 15-17%; ja ens podem anar calçant. Un bri a l'esperança: es vulgui veure o no, hi ha una massa crítica formada per gent capacitada que seguirà lluitant, ara i sempre, per la dignitat en temps de crisi. 

Resistència socialista, decepció popular

Situació: Eleccions a Andalusia i Astúries; la suposada fi de l’hegemonia del PSOE andalús i el fallit govern d’Alvarez Cascos al principat; pel PP, la opció de fer el tomb històric a terres andaluses i assolir més poder que mai, a més de superar Foro en vots; pel PSOE, evitar la majoria absoluta d’Arenas i guanyar a Astúries una altra vegada. Emoció, nervis, intensitat. Gunyador 1: l’abstenció, onze punts més alta que en les darreres eleccions en ambdues comunitats. Guanyador (??) 2: Arenas, victòria del PP a Andalusia després de 30 anys amb 50 diputats, tot i que segurament serà la quarta vegada que ho intenta i no podrà governar. Guanyador 3: Izquierda Unida, doblant en escons a Andalusia, pujant a Astúries i recollint vot del malestar per les retallades i pel desgast socialista. Guanyador 4: Alfredo Pérez Rubalcaba, secretari general del PSOE, que ha pogut posar fre a la sagnia socialista i s’ha apuntat el triomf asturià i la resistència andalusa. Perdedor 1: Mariano Rajoy i el PP, que han vist frustrada la majoria absoluta andalusa i han vist com Foro tornava a superar-los en vots i escons; els ajustos pressupostaris comencen a passar factura? Perdedor 2 (??): Pepe Griñán, el president del PSOE ha perdut les eleccions i ha pagat els errors del seu partit, però ha donat la volta a unes enquestes catastrófiques i probablement assolirà la presidència del govern andalús amb el suport d’IU. Perdedor 3 (??): Alvarez Cascos, la seva experiència al govern ha suposat la derrota electoral, però possibles pactes amb el seu expartit, el PP, el podrien fer seguir al capdavant del govern. Perdedor 4: la democràcia, participació baixíssima, desinterès de la ciutadania en la política. Conclusió 1: Andalusia, el famós graner de vots del socialisme, la pàtria de Felipe, Guerra o Chaves ha posat el fre parcial a l’hegemonia popular: Arenas ha guanyat però no prou, el PSOE ha perdut, però per poc, i IU ha tret un resultat brillant; comencen els pactes. Conclusió 2: Astúries és un trencaclosques rocambolesc, amb el PSOE guanyant en vots i escons, Foro resistint i el PP fent el pena però que té la clau per formar govern. Conclusió 3: tothom creia que Rajoy no tenia oposició, ni ombra, que podria fer el que volgués; doncs serà que no, l’esquerra resisteix, IU creix amb força i si Rubalcaba utilitza la seva brillant art de moure tots els fils, la partida política està més oberta que mai. Conclusió 4: el descontentament social segueix sent molt alt, la crisi econòmica afecta a tots els partits, aquí el més hàbil pot treure petroli d’on suposadament hi ha un desert immens. Visca la política, i sobretot visca la democràcia!

La recepta del diumenge: Pollastre amb samfaina

Avui presento una recepta de pollastre amb un dels millors acompanyaments que podem tenir, una bona samfaina ben melosa. Molt bon diumenge i molt bon profit!

Ingredients (4 persones):

1 pollastre d’un quilo com a mínim, oli d'oliva, sal, pebre, brou de pollastre. Per a la samfaina: 1 fulla de llorer, 2 cebes, 2 pebrots vermells, 2 pebrots verds, 2 albergínies, 3 tomàquets madurs, 1 gra d’all, 1 got de vi blanc o ranci.

Preparació:

Tallar el pollastre a trossos i salpebrar; posar oli a una cassola, afegir els talls de pollastre,  la fulla de llorer, i daurar-los bé per tots els costats, reservar el pollastre. 

A la mateixa cassola, a foc lent, afegir la ceba a tires fines i anar remenant per tal que quedi ben sofregida; afegir l’all picat i els pebrots tallats a tires gruixudes. Quan estigui ben sofregit, posar-hi els tomàquets pelats i ratllats i, poc després, les albergínies, una mica pelades, tallades a daus i salades (prèviament deixades en aigua durant uns trenta minuts). Deixar sofregir una estona a foc lent; afegir el got de vi, tapar la cassola uns minuts, deixar que l'alcohol redueixi i, després, abocar un got de brou.

Quan tinguem tots els ingredients ben barrejats, posar els talls de pollastre i deixar que cogui a foc lent; si la samfaina ho necessita, afegir una mica més d’aigua. Ha de quedar tot cuit, ben melós i el pollastre tendre, així com la samfaina ben confitada. Rectificar de sal i apagar el foc.

CDC: present i futur

Convergència Democràtica de Catalunya afronta aquest cap de setmana a Reus el seu setzè congrés nacional que ha de consolidar el partit en un moment fonamental en la seva història i en la del país, davant reptes de present profundament complexos i reptes de futur profundament estimulants. Comencem pel pes: CDC (junt amb els socis d'Unió) governa més que mai, tot i que amb suports difícils de digerir en alguns casos: Generalitat, diputacions (inclosa la fins fa un any intocable de Barcelona), ajuntaments (amb Barcelona i Girona com a puntals), en una demostració de centralitat absoluta i d'hegemonia clara, amb presència al Congrés (guanyant les darreres eleccions a Catalunya), però amb la crossa d'un pacte amb el PP (d'altra banda, res estrany tenint en compte la política pactista de CiU ja sigui amb PP o PSOE segons el cas, per tal de cercar beneficis pel govern català). CDC, el soci gran de la coalició de CiU, es veu per tant en una època dolça tot i tenir al davant la responsabilitat de governar en un moment de descrèdit de la política i els polítics, en temps de crisi i de reformes poc agradables, amb protesta social i remogudes, però amb dues aventatges que fan que el partit tingui dos asos que fa servir brillantment, un de cara, l'altre d'esquena: de cara, una generació de gent jove i de mitjana edat, formada en el pujolisme, que té la capacitat i les idees clares i que tira endavant projectes i decisions sense que el pols tremoli gaire; d'esquena, la catastròfica situació en què es troba immers el suposat partit de la oposició tant a la Generalitat, com a les diputacions, com als ajuntaments: un PSC inaudit, desaparegut del mapa, en un naufragi constant i amb ben poca imatge de recuperació per enlloc; sembla com si la oposició al Parlament quedi en mans d'un PP bel·ligerant en temes nacionals, i d'una Iniciativa que és l'únic que intenta aixecar la veu per la crisi social; amb una ERC que callant està fent bona feina de portes endins, el socialisme polític està desaparegut en combat (més encara després de la fallida de Chacon) o amagat al fons del cau. Un altre punt clau del congrés de CDC són els noms: Jordi Pujol passarà a ser president d'honor, Mas president del partit i Oriol Pujol agafarà la secretaria general i per tant les brides de la formació, amb Josep Rull com a valor emergent i amb una sèrie de noms que configuren la "galaxia Mas" com ara Francesc Homs, Germà Gordó, Lluís Recoder, Lluís Corminas, Joaquim Forn, Irene Rigau o Felip Puig que tenen i tindran un pes important al partit, junt amb joves alcaldes comarcals i dirigents procedents de la JNC que també tindran paper en els propers anys d'una formació que havia de desaparèixer segons els "brillants" pronòstics fallits de Carod Rovira amb el primer tripartit i que vuit anys després té més poder que mai. Finalment, el gran tema del congrés, que sobrevola el govern des de fa mesos, i que ara tindrà encara més relleu amb l'accés d'Oriol Pujol a la secretaria general: la transició nacional, el pas cap a la sobirania de Catalunya, l'anhel de bona part de la militància convergent, d'una majoria dels seus votants; mantenint els equilibris que fan de la centralitat l'eix històric de CiU, el pas endavant sembla ara més clar que mai en les més de tres dècades d'història del partit: el peix al cove estava bé fa anys, però si no hi ha diners i la tensió segueix, CDC sap que si vol seguir sent gran haurà d'adaptar-se a la realitat, no amb el trabuc a la mà, sinó amb el vent de cara (malgrat certs recels d'Unió i Duran). El pragmatisme i el saber fer convergent que tants bons rèdits electorals ha donat en el darrer cicle haurà de girar cap a un canvi en la política: o entesa amb Espanya o fins una altra, però no per quedar-nos tancats, petits, i només amb els catalans de fa un milió d'anys, sinó per fer un país obert, modern, avançat i lliure. Veurem com respira CDC d'aquí a un parell d'anys; fins llavors, a treballar i paciència. 

Violència verbal

L'arribada de població a l'Estat espanyol i a Catalunya en els darrers deu anys està portant canvis sociològics en moltes localitats difícilment assimilables per unes autoritats que sovint han mirat cap a una altra banda, i per unes organitzacions socials que no donen a l’abast; es demanen drets i se'n concedeixen alguns, però cal exigir deures i aquí ja no ho tenim tant clar; si afegim crisi econòmica, pensaments carpetovetònics de segons quins polítics, simplificació de discursos i posicionaments extremistes, la barreja ens porta a una societat en fricció, enfrontament, hipòcrita i perillosa. Catalunya, com Espanya, Europa, o qualsevol país, té una legislació, i hi ha vegades que sembla que fa por aplicar-la, més enllà d'una paràlisi important de la justícia o d'una certa sensació de no acabar de voler encendre els ànims; però hi ha línies vermelles que no es poden creuar i que si es passen cal actuar amb contundència, tallant problemes d'arrel i posant precedents per tal d'avisar al següent: si ho fem així, malament; tal i com ha d'estar penat emportar-se diner públic, fer una mala gestió dels recursos, falsejar documents o aprofitar-se flagrantment d'una situació de superioritat en benefici propi quan s'ostenen determinats càrrecs, la pena per verbalitzar segons quines frases ha de ser condemnada des d'un punt de vista social, però també amb força des d'un punt de vista jurídic. La fiscalia de delictes d’odi i discriminació ha decidit presentar una querella contra l’imam de Terrassa, Abdeslam L., pels seus discursos en què s’incita directament a la violència contra les dones: “en cas que es rebel·lin, pegueu-les”; moltes vegades aquestes pràctiques es justifiquen mitjançant lectures literals i interessades dels denominats “textos sagrats” sense tenir en compte que la majoria d’aquestes interpretacions no hi apareixen i si ho fan, sovint és amb un caire molt més parabòlic que real i quan s’aproximen a la realitat, s’han de posar en contexts molt específics en l’espai i sobretot en el temps, molt lluny de la suposadament avançada societat del segle XXI, en què tothom ha de tenir drets, tothom ha de complir deures i no ser discriminat per raó de sexe, de raça o de creença; en un país en què fins fa no tantes dècades la dona era considerada com una minyona per fer la feina de casa, cuinar o criar les criatures, aquest pas ha de ser encara més ferm; qualsevol atac en aquest sentit, encara més condemnable; l'anomenada violència de gènere ha de ser atacada des de l'inici, sense concessió, sense esperar a un cop, la simple verbalització ha de ser objecte de querella criminal.

França en el punt de mira

En les pròximes setmanes, França viurà unes eleccions presidencials que fins fa una setmana havien de posar sobre la taula tres ingredients especials: veure si el socialista Hollande podia canviar el desastrós cicle de l'esquerra europea i assumir un lideratge nou, saber si el president Sarkozy podia capgirar les enquestes i seguir com un dels principals referents europeus, observar si Marine Le Pen podia seguir les passes del seu pare i assolir un resultat amb l'ultradretà Front Nacional. Però una campanya que havia d'estar marcada pel discurs, les idees, les propostes, les solucions, la confrontació de dos models claríssimament enfrontats (brillantment representats ambdós per Sarkozy i Hollande, probablement dos polítics d'alçada), ha estat tocada i qui sap si enfonsada; només el pas dels dies ens diran l'impacte que ha perpetrat en la societat francesa l'episodi viscut aquestes darreres jornades a Tolosa de Llenguadoc. Mohamed Merah, francès d'origen algerià (que important és pels mitjans remarcar aquest "origen" en alguns casos, potser per netejar la consciència nacional), declarat seguidor d'Al Qaida, probablement format a l'Afganistan, ha sembrat el terror i la tragèdia a la regió amb l'assassinat a sang freda de set persones: tres militars (dos d'ells musulmans) i quatre membres de l'escola jueva Ozar Hatorah; Montauban i Tolosa han vist trencada la seva tranquilitat: segons les informacions Merah volia venjança, en el cas dels militars per la participació de l'exèrcit francès en el conflicte afganès, en el cas dels tres nens i el rabí per la mort d'infants a la franja de Gaza (per cert, detall: l'esposa del rabí i d'un dels militars estan embarassades); mort porta a mort, odi a odi, sang a sang. En un espectacular desplegament policial encapçalat pel ministre de l'interior francès i amb Sarkozy a la rereguàrdia, centenars d'agents aconseguiren en dos dies identificar l'autor, encerclar-lo a casa seva; el president el volia viu, però després d'hores de setge i de saber-se que tenia planejats més morts aquests dies, la intervenció ha acabat amb intercanvi de trets, tres polícies ferits -un de greu- i Merah mort. La por a un esclat religiós de proporcions temibles ha fet reaccionar les comunitats franceses fent una crida a la calma, a la tranquilitat i a la concòrdia; cal recordar que França és el país europeu que té les comunitats musulmana i jueva més grans. Quines conseqüències tindrà aquest terrible episodi en les eleccions? Les enquestes donen una certa recuperació de Sarkozy, un estancament d'Hollande (tot i que l'aspirant socialista segueix guanyant bé en segona volta) i un descens de Le Pen; veurem què passa, però guanyi qui guanyi haurà de fer front a uns fets que no es poden obviar: la crisi econòmica és primordial, però la inestabilitat social pot portar a una fractura difícil de digerir. 

Messi, mite i realitat del barcelonisme

Lionel Andrés Messi va néixer a Rosario, Argentina, el 24 de juny de l'any 1987; ha estat comparat amb Maradona, però té un gran handicap al seu país: encara ha de brillar amb la selecció, amb la que aconseguí un mundial sub20 l'any 2005 i un or olímpic el 2008, però ha fallat en les grans competicions com la Copa Amèrica o el Mundial de futbol, també per manca d'un col·lectiu que deixi brillar amb llum pròpia el jugador que molts consideren com el millor de la història del futbol. És complex establir millors o pitjors en més de seixanta anys de futbol "modern": tot ha canviat molt en aquest temps, les competicions són diferents, la mundialització de l'esport rei també, un llarg etcètera de variables. L'any 2000 la vida d'aquest jugador es va creuar amb la d'una institució referència del nostre país: el Futbol Club Barcelona, equip amb el que debutà en partit amistós el desembre del 2003 i en partit oficial el 16 d'octubre del 2004 contra l'Espanyol; encara com a data important, el 2008 es creuà en la seva trajectòria al club amb un altre mite del barcelonisme, Josep Guardiola, qui agafà les regnes de l'equip l'estiu d'aquell any en una jugada de risc de la directiva llavors presidida per Joan Laporta (després de la brillant i malaguanyada etapa de Rijkaard): risc per la joventut, la manca d'experiència, però amb un rerefons claríssim: l'aposta era el planter, l'aposta era Pep, l'aposta era Messi. Estiu del 2008 a primavera del 2012: aquest període ha marcat l'etapa més brillant en la història de l'entitat blaugrana i segurament -tot i les dificultats de comparació abans mencionades- hem assistit al plaer d'observar el millor equip de la història del futbol: Pinto, Abidal, Mascherano, Adriano, Màrquez, Milito, Maxwell, Alves, Keita, Pedro, Villa, Ibrahimovic, Eto'o, Henry, Bojan o Pedro han contribuït en un onze que porta un segell ja llegendari amb una sèrie de jugadors formats a la Masia blaugrana que han estat base d'una selecció espanyola que ho ha guanyat tot: Valdés, Piqué, Puyol, Busquets, Iniesta o Xavi; i com a punta de llança, Leo, Lionel Messi. 5 lligues, 5 supercopes d'Espanya, 1 copa del Rei, 3 Lligues de Campions, 2 Supercopes d'Europa i 2 Mundials de Clubs amb el Barça: 18 títols en 8 temporades avalen la trajectòria d'un esportista únic; infinits premis individuals entre els que destaquen tres pilotes d'or (camí de la quarta consecutiva aquest any); i el rècord que va trencar ahir i que l'ha fet entrar als annals del club: 234 gols, superant la marca de 232 del llegendari César, emblema del també llegendari "Barça de les 5 copes", el del Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón que immortalitzà Serrat. On està el límit del Barça de Messi i de Pep? Només aquesta temporada tenen tres títols més per seguir escrivint història, mite vivent ja no del futbol sinó de l'esport. Messi seguirà fins que Messi vulgui, i el Futbol Club Barcelona haurà de rendir homenatge a la seva estrella més brillant; la puça encara té recorregut, la llegenda segueix.

Matas condemnat

Jaume Matas va ser president del govern de les Illes Balears del 1996 al 1999, ministre de Medi Ambient del 2000 al 2003 en la segona legislatura d'Aznar, i altre cop president de Balears del 2003 al 2007; figura estrella del PP i de l'Espanya que anava tan i tan bé, plena de favors i corrupteles que inundaren bona part de l'Estat, sobretot zones costaneres catalanes, valencianes, andaluses o balears, a més d'un creixement inaudit de la meseta central amb epicentre a la capital del regne. Un dels múltiples exemples d'aquesta Espanya puixant, més enllà d'aeroports fonamentals pel trànsit aeri planetari o bé de línies de TAV amb una afluència aproximada de dos passatgers i un parell de microbis, fou Palma Arena, un velòdrom pressupostat en 45 milions d'euros i que marxà vora els 100; vaja, una de les estrelles del brillant govern Matas se n'anà una mica de la màniga, i aquí es van veure alguns aspectes que no acabaven de quadrar. Total: en tres anys s'han derivat 26 causes del cas Palma Arena, que serví per tal que el ja exmilitant del PP, dom Matas, s'enriquís (i junt amb ell, uns quants altres) a base de prevaricació, falsedat documental i uns quants delictes més dels que la justícia en té bona nota. Avui s'ha sabut la primera sentència del cas: és la segona de les vint-i-sis (Matas apareix en vint-i-una); els més de vuit anys de presó demanats per la Fiscalia han acabat en sis anys i dos mesos per Matas (la defensa ja ha dit que presentarà recurs) i tres anys i nou mesos per Antoni Alemany; i el vincle entre Matas i Alemany? El bon jan d'Alemany, periodista, era qui feia els discursos del president Matas i, a més, s'encarregava d'enaltir la seva excelsa gestió pública a través de diversos mitjans com ara el diari El Mundo, i clar l'amic Matas decidí compensar-ho: prop de mig milió d'euros de diner públic balear per a les empreses d'Alemany. Matas ja va ser jutjat fa uns mesos i li caigué una fiança de més de dos milions d'euros a les que féu front amb diverses propietats; per molt recurs, sembla clar que la presó serà casa seva en un futur proper. Una altra de les peces que pengen del cas Palma Arena pinta i pinta negra: és el famós cas Urdangarín, amb la seva empresa Noos que tants problemes porta a la família reial (pobret el Rei, que no pot dormir ni amb el seu gendre ni amb l'atur juvenil) i que ha fet i farà passar uns quants maldecaps (i alguna cosa més) al marit de Cristina de Borbón. Gürtel, Palma Arena, Urdangarín, aeroport de Castelló, ajudes andaluses, Millet&Montull sl, candidatura olímpica de Madrid, i un llarguíssim etcètera de casos que ja sigui per corrupció, benefici propi, o per despesa ingent de diner públic inunden territoris i converteixen Espanya en el paradís de "faci-ho bé i serà idiota, faci-ho malament i no diran res, faci-ho pitjor i enriqueixis i serà un crack"; esperem que la justícia dicti la veritat i molts (sí, molts) acabin entre reixes: sempre, i encara més en època de crisi i gran desigualtat, la mala gestió cal condemnar-la de forma clara i contundent.   

La recepta del diumenge: Arròs a la cassola

Avui us proposo un arròs a la cassola ben complet, amb carn i peix; es pot fer també només amb carn per a qui agradi un arròs de gust ben marcat. Bon profit i bon diumenge.

Ingredients (per a 4-6 persones): 

4 gambes, 1 sípia o calamar, 200 gr de pollastre, 200 gr de conill, 200 gr de costella de porc, 2 salsitxes, 2 cebes, 3 alls, 1 i ½ pebrot verd i 1 de vermell, 2 tomàquets madurs, 3 carxofes, 400 gr d’arròs, 100 gr de pèsols, 1 litre de brou d’au o d’aigua, oli d’oliva, sal. Per a la picada: un fetge de pollastre, julivert, 2 alls.

Preparació:

El millor per aquest plat és fer-lo amb una cassola de terrissa, però una de ferro,... també ens anirà prou bé.

Tirar un raig d’oli a la cassola i posar-hi les gambes; quan siguin ben rosses, retirar-les i reservar-les; posar a la mateixa cassola la carn tallada a trossets i la sípia, ben neta i tallada a daus; deixar que vagi enrossint i retirar-ho. A continuació, afegir la ceba tallada ben fina i un parell d'alls trinxats; quan la ceba sigui rossa, posar-hi el pebrot a trossets i el tomàquet pelat i ratllat (es pot substituir per un parell de culllerades de tomàquet triturat).

En un cassó a part, posar el brou o l’aigua a bullir. Deixar fer el sofregit i, després, posar-hi les carxofes tallades a quarts; afegir la carn i la sípia, abocar l’arròs i remenar bé un parell de minuts per tal que l'arròs es dauri una mica; abocar-hi el brou o l’aigua bullint; salar-ho i deixar-ho coure a foc alegre uns 10 minuts; passada aquesta estona, afegir els pèsols i deixar-ho coure 5 minuts més: posar les gambes, deixar uns 3 minuts al foc i uns 5 minuts de repòs. 

Per tal que el plat encara guanyi en sabor, es pot afegir una picada quan posem els pèsols: fer-la amb el fetge de pollastre, un parell d'alls i una mica de julivert, i ben repartida per tot l'arròs. 

Bogeria agfanesa

La presència de l'exèrcit dels Estats Units a l'Agfanistan està sent qüestionada des de fa diversos dies amb molta força després d'un episodi que marcarà un abans i un després en aquest conflicte que s'arrossega des de fa massa anys, que ha provocat massa morts, ha suposat massa sofriment per una població civil desamparada i ha causat un forat negre en les finances del Departament de Defensa que dirigeix l'ara discutit (abans admirat) Leon Panetta. La notícia va sortir a inicis de setmana: un sergent ianqui acusat de matar 16 civils agfanesos, la majoria nens, en un acte aparentment sense cap mena de sentit, digne d'un guió de film amb un punt de tristesa evident: la realitat va sempre molt més lluny de qualsevol ficció, els morts són reals. Robert Bales va néixer a Ohio fa 38 anys, està casat i té dos fills de tres i quatre anys; es va allistar una setmana després dels atemptats de l'Onze de setembre (la bogeria porta bogeria, l'odi porta odi, la mort porta mort): en aquests onze anys, un historial pràcticament exemplar, amb condecoracions, enviat tres vegades al front de guerra, la darrera de les quals a l'Iraq en què fou ferit amb traumatisme cerebral i a un peu; fou tornat a enviar, ara a l'Afganistan, amb estrès: segons informacions, el dia abans va ser ferit un soldat de la seva base, el mateix dia Bales va beure alcohol, afectat per  tot plegat i per algun motiu que encara s'ha de saber va explotar: la seva ira el portà a una matança sense justificació contra civils indefensos, els menys culpables de tot el que s'ha derivat en els darrers anys; Bales ha estat traslladat a Kansas a l'espera de què passarà, com serà jutjat i amb quina condemna: només el president Obama podria signar una execució que s'ha rumorejat però que portaria primer a una imatge deteriorada en any electoral i a un altre mort innecessari en una guerra absurda. Mort porta a mort, bogeria a bogeria. Potser som humans, però hi ha dies en què queda clar que ens falta molt per arribar a una suposada civilització; qui és culpable? Tothom? Ningú? USA? Bin Laden? Panetta? Obama? Bush? Talibans? La humanitat? Respostes? Malauradament preguntes.

Un any de sang

2011 fou l'any de l'anomenada "primavera àrab", tot un seguit de revoltes i protestes contra diversos règims i governs del nord d'Àfrica i del Pròxim Orient que han suposat canvis destacables a països com Egipte, Tunísia o Líbia, amb mandataris eternitzats que han acabat morts, jutjats o exiliats. Aquestes revoltes s'han anat succeïnt amb més o menys atenció mediàtica i amb resultats per a tots els gustos, amb lluita i guerra en alguns casos, amb manifestació i repressió en d'altres, amb intervenció estrangera forta en el cas de Líbia per acabar amb la icona Gaddafi. Però en aquesta onada hi ha un gra de pus gegant, un problema ingent, una repressió brutal que torna a sacsejar el punt geoestratègic més inestable en el darrer segle d'història mundial (segurament junt amb els Balcans): el Pròxim Orient segueix en peu de guerra, amb el conflicte latent Israel-Palestina de rerefons i amb un estat d'excepció pel que podria arribar a representar un catastròfic enfrontament entre Israel i Iran, anunci d'una hipotètica Tercera Guerra Mundial. En aquest "meravellós" escenari fa un any que s'està escenficant el desastre: Síria, país mediterrani, viu un conflicte que amenaça amb derivar en una cruenta guerra civil; les protestes contra el règim del president Baixar al-Àssad s'iniciaren el 15 de març del 2011 demanant reformes i rebent repressió; 365 dies després, la realitat parla d'uns 8.000 morts, desenes de milers de desplaçats, unes tímides reformes per part del nucli dirigent i una contestació oficialista brutal contra la dissidència. L'ONU i la Lliga Àrab han fet alguns passos per intentar cercar una solució, la majoria de països segueix sense mullar-se gaire per les repercussions que podria tenir per la regió l'entrada de les grans potències en una partida que té com a principal damnificada la castigada població civil; a més, conflictes ètnics i religiosos de rerefons: Àssad és de la minoria alauita, branca del xiïsme sirià (molt ben connectat amb l'Iran) davant una immensa part de la població que és sunnita, l'altra gran branca de l'Islam. Occident com sempre mira cap a una altra banda, els mitjans de comunicació reben informacions parcials i tots plegats estem a l'expectativa de què pot passar en el caldejat front de la Mediterrània oriental. Potser hi hagué primavera, però a Síria aquesta no té brots verds, malauradament el vermell de la sang els està tapant per totes bandes.

Putin tercera part

Vladimir Putin, el gran home fort de Rússia els darrers quinze anys, tornarà a ocupar la presidència del país després dels mandats del 2000 al 2008; quatre anys com a primer ministre, manant a l’ombra de Dimitri Medvedev, li han servit per tornar a fer el salt a la presidència després de pactar amb aquest la seva no reelecció; d’aquesta manera, Medvedev deixava les portes obertes del Kremlin pel petit gran personatge. 110 milions de russos convocats a les urnes en uns comicis titllats de deshonestos, injustos i plens d’irregularitats; així com ahir al vespre més de 100.000 persones aclamaren el nou president a Moscou, per avui desenes de milers es manifestaran a la mateixa capital per denunciar els suposats tripijocs que han fet que Putin assoleixi el 63,81% dels sufragis i, per tant, sigui investit president sense necessitar una segona volta. El segon lloc, amb el 17% dels vots ha estat per l’històric dirigent comunista Guennadi Ziugánov, mentre que el jove magnat Mikhail Prokhorov –una de les grans fortunes russes– ha quedat tercer amb el 7% consolidant un polític que es veu amb molt futur a les terres russes; el nacionalista Vladimir Zirinovski i el socialdemòcrata Sergei Mirónov han assolit percentatges més baixos. La oligarquia russa respira tranquila, l’home que els ha donat el poder i els ha situat al món tornarà a ser el primer representant del país; en una època de suposats lideratges fluixos, torna Putin amb ganes de consolidar-se com a mínim dotze anys al poder: dos mandats de sis el podrien avalar, deixant les sospites antidemocràtiques ben aparcades i l’oposició russa sense estandards. Veurem quina serà la política de portes endins –amb els problemes gegants que té un país immens, amb grans fortunes, grans misèries, grans opcions i grans infraestructures obsoletes– i de portes enfora, amb l’escenari caucàsic, del Pròxim Orient, de la Xina, els Estats Units,… sobre la taula i amb la importància estratègica dels recursos naturals amb el gas al capdavant.  

La recepta del diumenge: Coca de recapte

Parlar de coca de recapte és parlar d'un dels plats més nostrats, habitual de moltes llars, amb especial importància a les terres de Lleida i del Pirineu; es poden fer coques de recapte de diversos ingredients, amb tot allò que poguem anar recaptant. Aquí en tenim una versió; bon  profit i bona setmana!

Ingredients (per a unes 4 persones, depèn de la gana, clar!):

Per a la massa: 500 gr de farina, 10 gr de llevat fresc, ½ got de llard o mantega desfeta, 1 got d’oli d’oliva, 1 culleradeta de sal, un polsim de sucre, 1 got d’aigua tèbia (un dit menys que ple). Per a la cobertura: 4 cebes, 2 tomàquets madurs, 3 pebrots escalivats, 2 albergínies escalivades, 4 arengades, oli, sal.

Preparació:

Dins un bol, barrejar el llevat amb la farina, fregant amb els dits; afegir-hi l’oli, l’aigua, el llard o mantega desfeta, la sal i el sucre; portar la pasta al marbre i pastar-la fins que quedi una massa homogènia i elàstica. Enfarinar una mica el marbre i fer una bola; deixar reposar aquesta bola durant una hora dins un bol una mica enfarinat i tapat amb un drap.

Mentrestant, fer un sofregit amb la ceba trinxada i els tomàquets; escalivar les verdures i pelar-les. Preescalfar el forn a 250 graus.

Quan hagi passat  l’hora de repòs, portar la massa sobre el marbre una mica enfarinat; treballar una mica la massa, fer-ne tres boles i deixar-les reposar uns 10 minuts; es poden fer tres coques, i amb algunes variants: podeu afegir unes botifarres esparracades, uns talls de cansalada, anxoves, altres verdures...

Estendre una bola sobre la plata d’enfornar, untada amb oli; estirar la massa i donar-li forma rectangular, allargada. Enfornar a 240 graus durant 12 minuts; treure la coca i posar-hi al damunt el sofregit ben repartit i les verdures escalivades, pelades i tallades a tires; salar-ho i posar-hi les arengades i un bon raig d’oli. Enfornar a 240 graus fins que la coca estigui ben cuita.