Ryanair alça el vol

La notícia és clara. Després de diversos mesos de reunions, rumors i sospites, la companyia irlandesa Ryanair ha decidit marxar de l'aeroport de Reus fins al mes de març del 2012, cosa que comporta deixar al carrer més de cent persones; a més, a l'aeroport de Girona s'han eliminat la meitat de vols també durant un mínim de cinc mesos. Més atur, problemes econòmics, dificultat al comerç i al turisme, polèmica actuació dels irlandesos,... Ara bé, sent aquests punts certs: fins que Ryanair no arribà als aeroports de Reus i Girona, eren dos aeròdroms de tercera regional amb ben poques línies; per tant, els tons grisos que sempre ens il·luminen: Ryanair portà la glòria aèria, i Ryanair se l'enduu. El principal problema d'aquests dos aeroports, amb respecte per aquells que hi treballen, és la seva existència; el mateix val pel de Lleida-Alguaire i per tots els aeroports esquitxats per la geografia de l'Estat espanyol, una de les principals imatges, despeses i tragèdies de la bombolla creada durant anys: totes les ciutats capitals de província volien aeroport, connexió amb la Xina, els Estats Units, París i, si era possible, la Lluna, Mart o Venus. Per què no es fan menys aeroports però millor gestionats i amb més força? Per què Catalunya necessita quatre o cinc terminals tenint el Prat i Espanya en necessita trenta o quaranta? Què fa un aeroport fantasma a Ciudad Real, Castelló o Lleida? Per què s'han gastat centenars de milions d'euros públics i privats simplement per dir "tinc un aeroport?". En època de crisi i d'ajustos pressupostaris, és una temeritat tenir infraestructures que suposen un cost excessiu. Més i millors trens, més i millors carreteres, més i millors autocars, i menys i absurds aeroports.

Gregori Peixos-BARRA

Gregorio Peces-Barba. Nascut a Madrid el 13 de gener del 1938, catedràtic, jurista, un dels “pares” de la Constitució, afiliat al PSOE, membre de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, diputat al Congrés (1977-1986) del que en fou president (1982-86), rector de la Universidad Carlos III de Madrid (1989-2007), jacobí i nacionalista espanyol destacat. Aquest dijous dia 28 ha sumat un nou mèrit al seu brillant currículum: aconseguir que pràcticament tota la política, societat civil, cercles d’opinió,… de Catalunya es posin d’acord. Segons va dir, era una broma, i es veu els catalans som molt susceptibles; problema: un individu de la seva suposada vàlua no es pot permetre la relliscada, la bejenada segons va dir el president Mas que n’ha demanat la reprovació, l’insult segons altres, la manca d’educació i de respecte segons un servidor. Lloc: Cadis, X Congrés Nacional d’Advocats. Frase 1: “Siempre me pregunto medio en broma qué hubiera pasado –durant les revoltes del segle XVII amb el comte-duc d’Olivares– si nos hubiéramos quedado con los portugueses y hubiésemos dejado a los catalanes; quizá nos hubiera ido mejor”. Frase 2: “hubiera habido un gran problema, no se hubiese podido jugar el Madrid-Barça”. Frase 3, en el marc de l’augment de l’independentisme a Catalunya: “No soy pesimista, estamos en mejores condiciones que en otras épocas; no sé cuántas veces hubo que bombardear Barcelona (…); creo que esta vez se resolverá sin necesidad de bombardear Barcelona”. Frase 4, en el marc de les disculpes: “No es lo mismo bromear sobre el bombardeo de Barcelona en el siglo XIX que sobre el de Gernika o el terrorismo etarra”. Hi ha frases que no es poden dir, ni en to de broma, menys encara en els temps actuals, i n’hi ha d’altres que denoten inici de demència; després que es vagi parlant de desafecció i que a Catalunya n’hi ha uns quants que veuen que les línies vermelles s’han passat fa molt temps, massa. Il·lustríssim Gregorio: tal i com dirien els brillants responsables de La segona hora de Rac-1, “et felicito fill”.  

I am a catalan

Fa 40 anys, el 24 d’octubre del 1971, el secretari general de l’ONU, U-Thant, va lliurar la Medalla de la Pau al músic Pau Casals; amb qüasi 95 anys, Casals pronuncià davant l’assamblea general de l’organització un dels discursos més emotius i destacats de la història catalana; aquí en tenim algun fragment (www.paucasals.org):

“Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare –una dona excepcional, genial–, quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. A més, sóc català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps –segle onzè– van reunir-se a Toluges –avui França– per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra, contra la guerra. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament. (...)

Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Vaig a tocar una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: "Peace, Peace, Peace" (pau, pau, pau) i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya.”

En memòria.  

Final de guerra. Inici de pau?

Aquest darrers dies han estat anunciats el final de dues de les guerres més mediàtiques dels últims anys: Iraq i Líbia. Pel que fa a l'Iraq, anys després de l'inici del conflicte encapçalat per George W. Bush, amb milers de morts civils i militars, interessos econòmics i recursos naturals en joc, caiguda i mort icònica de Saddam Hussein,..., Barack Obama ha dit que les tropes nord-americanes marxaran del país; Obama, necessitat d'alguna imatge victoriosa per tal de recuperar certa popularitat i frenar la sagnia econòmica que suposa el manteniment militar, ha decidit fer el pas endavant sembla que definitiu. D'altra banda, Líbia: conflicte encapçalat per la OTAN, morts civils, recursos naturals en joc, caiguda i mort icònica de Moammar Gaddafi, punt i final a 42 anys d'una esperpèntica dictadura; ara arriba l'hora que l'anomenat consell de transició encapçali el canvi al país. Bona notícia: s'acaben dos conflictes; però: i ara què? Qui governarà realment? Seran respectats els drets de tota la població? Seguiran els mitjans de comunicació atents? Hi haurà reconciliació nacional? Tal i com molts diuen, Iraq i Líbia són ara més lliures? Molts interrogants que el temps i els reptes podran respondre.

ETA, nou escenari

Carrero Blanco (any 1973), Hipercor (21 morts, 1987), caserna de Vic (10 morts, 1991), Tomás y Valiente (1996), Miguel Ángel Blanco (1997), Ernest Lluch (2000). Són alguns dels atemptats i morts en els més de cinquanta anys d'història del darrer grup terrorista en actiu de l'Europa occidental: 839 morts, desenes de segrestats, milions d'euros extorsionats, mal terrible a la democràcia, tinta per diaris i tertul·lians àvids de carnassa. Dijous 20 d'octubre de l'any 2011 passarà a la història com el dia en el qual ETA ha anunciat que deixa la lluita armada per tal d'iniciar un procés de diàleg en què s'han d'implicar tant l'Estat espanyol com el francès; no es parla de disolució ni d'entrega d'armes, però el pas de gegant és una de les  notícies més importants succeïdes a l'Estat en la darrera dècada. The New York Times, l'edició digital de la BBC, els diaris Gara i Berria, i el 3-24 de TVC han estat els primers mitjans en difondre una notícia ja mig avançada pel diari The Guardian aquesta setmana en el marc de la tan criticada -però bàsica- reunió de Sant Sebastià. Per què ara? Anys duríssims de repressió policial (per cert, encapçalda, entre d'altres, per un tal Alfredo Pérez Rubalcaba) que han debilitat l'organització, històrics resultats de Bildu a les passades eleccions municipals, col·laboració estreta entre Espanya i França (amb l'actuació silent però clau del president Sarkozy), moviments importants entre els presos, i una sensació creixent que des de l'onze de setembre del 2001 amb la irrupció d'un terrorisme extremista, qualsevol altre acte ha quedat en un pla terciari, alimentat per un ferri control policial. Triomfadors? En primer lloc la democràcia, la llibertat, la pluralitat, la memòria de les víctimes, el nacionalisme que condemna la violència com a mitjà per aconseguir res; en segon lloc, partits i líders: el socialisme amb el president Zapatero que podrà posar un positiu en un mandat de to baix, Patxi López, el lehendakari que ha aconseguit portar la pau a Euskadi (tot i que fins ara ningú l'ha tingut en compte començant pel seu propi partit), Alfredo Pérez Rubalcaba (probablement el polític espanyol que més ha fet per acabar amb ETA, tot i que és complicat que pugui capgirar unes enquestes tràgiques a causa de la brutal crisi econòmica que sacseja l'Estat); Bildu, Aralar o el PNB, formacions que han mostrat que defensant la pau es pot arribar lluny; un PP descol·locat amb aquest comunicat, que pot fer guanyar punts a l'ala més centrada i moderada que encapçala Rajoy. Perdedors? Evidentment el terror, l'assassinat com a moneda de canvi per assolir poder polític, la por, l'extorsió, i també tot l'estol de personatges que utilitzen el terrorisme per justificar i publicar vergonyosos articles, comentaris, columnes d'opinió i atacs que només fan que crispar l'ambient; amb el temps, tot anirà canviant, posant-se al seu lloc, triomfant la democràcia, la llibertat d'expressió. Bona notícia en definitiva; record per les víctimes i les famílies, derrota dels extremismes, un element més de la transició que queda superat; ara falta que es concreti i que tots plegats tinguin la talla personal i política que requereix un esdeveniment històric d'aquesta importància.

Gaddafi punt i final

Aquest dijous ha suposat el final del dictador libi Moammar al-Gaddafi. Un atac dels avions de la OTAN encapçalats per França ha frenat el seguici del coronel que intentava fugir de la seva ciutat natal, Sirte; després del bombardeig, diverses persones -possiblement dels anomenats "rebels", ara ja erigits com a nou govern- han agafat el cos ferit del dictador i l'han linxat publicament fins a la mort en unes pornogràfiques imatges que han donat la volta al món. Lamentable final per un lamentable personatge que no podrà ser jutjat, esdevingut caricatura en els darrers mesos des que esclatà la revolta a Líbia en el marc de l'anomenada "Primavera àrab". 42 anys de dictadura d'un Gaddafi mal considerat durant dècades, convertit en aliat i fotografiat amb els líders dels mateixos països que han acabat amb ell i el seu règim, amb l'or negre libi com a teló de fons. Gran victòria per la OTAN amb els Estats Units, Gran Bretanya i, sobretot, gran victòria pel qüestionat president francès, Nicolas Sarkozy, erigit com a líder absolut de la caiguda de la dictadura gaddafista. La imatge de l'execució del líder és una mostra del desencant d'una població mancada de llibertat durant anys i que s'enfronta a l'impossible repte de què fer ara que el gran eix que els unia, la caiguda i mort del dictador, ja no existeix, i amb massa interessos al darrere de tot plegat. Ben Ali fugit de Tunísia, Mubarak jutjat a Egipte, Gaddafi mort a Líbia, intercanvi històric de presoners a Israel-Palestina, tensió i massacre ara lluny dels mitjans a Síria; efectivament, el Mediterrani cou, i amb força, amb un final que encara trigarem temps a veure.