Dijous 29 de març, convocatòria de vaga general. Passades les eleccions andaluses que suposaren el fre a l'auge absolut del PP i cent dies després de la constitució del Govern Rajoy amb polèmiques, discutides i discutibles reformes, amb la vergonyosa laboral al capdavant, els sindicats decidiren convocar la ciutadania a una aturada, la novena en la història de la democràcia espanyola, per motius ben similars que la darrera amb ZP i ara la primera amb Rajoy. Èxit desigual segons les fons, més del 70% de seguiment segons uns, menys del 30% segons els altres; sensació de buidor a les grans ciutats, puntals incidents durant la jornada matinal. A la tarda, manifestacions: centenars de milers de persones al carrer en protesta justa per la laminació dels drets que suposen segons quines decisions, ajustos pressupostaris, indicis de reformes que poden suposar un elevat increment del malestar social: dret a la vaga, dret a la manifestació, dret a l'expressió (és important recordar segons quins drets). Xifres encara més desiguals a les grans ciutats; exemple paradigmàtic a Barcelona: 80.000 segons la Urbana, 800.000 segons els sindicats, centenars de milers segons les impactants imatges aèries; elevadíssim percentatge de manifestants amb expressió lliure i democràtica, protesta, polítics en tercer o quart pla; però també repressió, imatges sorgides de la caverna històrica, impròpies d'una suposada democràcia. Balanç a Barcelona: una cinquantena de detinguts, prop d'un centenar de ferits (tres de greus), uns 300 contenidors cremats, mig milió d'euros en pèrdues, batalla campal al centre de la capital (plaça de Catalunya, Urquinaona, Passeig de Gràcia, Pau Claris, Ronda de Sant Pere), amb els exaltats de sempre provocant destrosses innecessàries que no han de tacar una reivindicació necessària, els mossos perdent el control en alguns moments i perdent els papers en alguns d'altres atacant i retenint persones que simplement manifestaven una protesta. La violència gratuïta ha de ser condemnada, d'una banda i de l'altra, i violència n'hem vist molta en els darrers anys i durant la jornada d'ahir: és violència cremar un contenidor o incendiar un Starbucks, és violència donar un cop de puny a qui vol treballar, és violència que l'autoritat doni cops impunement i retingui sense justificació, és violència que les grans entitats bancàries hagin portat a una crisi del sistema financer que ha suposat la pèrdua de milers de milions mentre alguns dels grans culpables han marxat amb les butxaques ben plenes, és violència que qui conduï bona part del món occidental a la crisi sigui ara qui el dirigeix altra vegada, és violència atacar al feble en una posició de domini. Vivim en la societat de la saturació informativa: cal destriar bé ja que tot queda registrat, tot i que hi ha un políticament correcte imperant que segueix en línies generals, culpabilitzant a uns (que sí, són culpables), però deixant impunes als altres; on està la justícia? Per què segueixen lliures els mateixos exaltats de sempre? Per què no s'actua contra membres de la polícia que es permeten llicències impròpies, condemnables i injustificables? Per què només Islàndia ha jutjat banquers i polítics? Per què es segueix venerant a qui ha portat la crisi a casa nostra? Per què no es permet la crítica al poder i se segueix amb una confrontació política de perfil baix i rastrer? A més, recordem que aquest divendres, el Govern Rajoy presentarà els pressupostos més ajustats de la democràcia espanyola, retallada mitjana del 15-17%; ja ens podem anar calçant. Un bri a l'esperança: es vulgui veure o no, hi ha una massa crítica formada per gent capacitada que seguirà lluitant, ara i sempre, per la dignitat en temps de crisi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada