El PSC cerca el seu futur

Aquest cap de setmana el PSC celebra el seu 12è Congrés que, amb l’eslògan “Nou PSC” cerca una renovació de la seva executiva després d’un triple cicle electoral nefast que els ha fet perdre el Govern de la Generalitat primer, l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona després, i el govern d’Espanya del germà PSOE, així com el primer lloc en unes eleccions estatals a Catalunya: tres derrotes socialistes, tres victòries de CiU (amb el PP amb majoria absoluta al Congrés, al Senat i allà on sigui possible). Miquel Iceta, que ho volia aglutinar una mica tot, ha fet un pas endarrere, i ha deixat via lliure als dos principals aspirants a la primera secretaria del partit: Àngel Ros, de l’anomenat sector catalanista, alcalde de Lleida, pedra a la sabata del poder dels darrers anys centrat al Baix Llobregat, i el gran favorit, l’alcade de Terrassa Pere Navarro, amb un suport majoritari entre la vella guàrdia, part de la nova, i bona part de la que no és vella ni nova; una de les grans incògnites és quina posició prendrà l’exalcalde de Vilanova i la Geltrú, Joan Ignasi Elena, un altre dels noms a tenir en compte: si Elena es decanta per Navarro, el camí serà extremament fàcil per l’alcalde egarenc. Escollit primer secretari, són ja diverses les veus (sobretot entre els que no veuen clara la línia de Navarro) que diuen que, de fet, el principal poder no l’ha de tenir el màxim dirigent del partit sinó el candidat, i aquí tornarem a veure totes les cares possibles: qui serà el cap de llista a les properes eleccions catalanes; altra vegada noms i projectes, il·lusions per tal d’intentar orientar un partit que ha perdut bona part del seu nord i la centralitat política; en dotze mesos, Montilla, Chacón i, en segon terme, Hereu, han enfonsat electoralment i sobretot sociològicament el partit, en un context de greu crisi econòmica i de moltes polítiques errònies; cal veure què proposa la nova direcció. És important per Catalunya tenir partits forts, equilibris de forces i un socialisme que representi noves idees. Ha de tenir en compte el PSC que el seu principal rival a nivell català ha deixat de ser CiU: bona part del votant ha virat cap a Iniciativa i, sobretot, cap al PP, recuperar el rumb no serà fàcil. Diumenge tindrem la primera resposta en format direcció, veurem cap a on es dirigeix la nau. 

Hegemonia amb matís

Les eleccions del 20 de novembre ja són història, ara comença la duríssima gestió de la realitat. Jornada electoral amb alguns problemes amb el vot per correu, una participació una mica més baixa, un increment del vot en blanc, i cinc ítems clars: Rajoy, socialisme, CiU, Amaiur i IU-ICV. Comencem amb el conjunt de l’Estat: majoria absoluta del PP que ha guanyat a totes les comunitats excepte Catalunya i Euskadi, 186 diputats i marea blava que dóna ales a un candidat que havia estat profundament qüestionat i que té al davant un repte titànic per fer sortir Espanya de la crisi; catàstrofe sense precedents del socialisme: 110 diputats, el pitjor resultat de la història democràtica, victòria a només dues circumscripcions (Sevilla i Barcelona, pels pèls), naufragi absolut de tots els líders, pèrdua de quatre milions de vots, patetisme d’un ZP desaparegut amb vergonya, i d’un candidat que no va tenir el valor de plegar i marxar cap a casa la mateixa nit; fort ascens d’Izquierda Unida que recull una part del desencís socialista, i pujada amb força d’UPyD, el partit de Rosa Díez. Seguim amb el principal “problema” del nou president: Euskadi; al País Basc, amb un qüestionat govern del PSE amb el suport del PP, després de la victòria de Bildu a les eleccions municipals, en aquesta ocasió la marca de l’esquerra abertzale, Amaiur, ha guanyat les eleccions: 6 diputats (en tindrà 7 al Congrés ja que n’ha aconseguit un a Navarra), 5 per un PNB que ha aguantat el cop, 4 pel PSE i 3 pel PP: sí, Euskadi va per una altra banda, sense terrorisme i amb democràcia. I Catalunya, ai Catalunya: totes les enquestes donaven un aparent triple empat amb victòria socialista i amb un segon lloc que s’havien de disputar un PPC amb molta força i una CiU amb la tisora com a espasa de Damocles; resultat: PPC 11, pujant, però no tant; PSC 14, mig milió menys de vots, ridícul de la seva candidata i xoc contra les roques; CiU 16, victòria en escons i votants, victòria a tres de les quatre circumscripcions, victòria a les principals capitals de comarca amb Barcelona, Girona i Lleida al capdavant (per cert, a Tarragona la victòria, del PP), aval absolut al govern Mas, aval al candidat Duran, aval al pacte fiscal, constatació que avui en dia la federació és el partit central al país per mèrits propis i per inexistència del rival; ICV 3, el millor resultat en 18 anys, segurament amb el millor candidat dels darrers 18 anys, un Coscubiela que té més discurs i bagatge que el líder del partit: si ICV surt del simplisme de les esquerres i les dretes, del mal únic de la tisora, del discurs exclusiu, i s’apropa més a les tesis o/i a les maneres de fer de Joan Coscubiela o de Raul Romeva defugint a Joan Saura o Joan Boada pot assolir una força molt destacada en els propers anys; ERC 3, amb un candidat seriós, amb un president que pot aportar quelcom nou i que intentarà recollir la fragmentació independentista. I els crits fora: res de PxC, derrota del PP a Badalona. Arriba l’hora de la veritat: el PP ha d’aixecar la bandera del canvi i la recuperació, el socialisme s’ha de refundar a Espanya i sobretot a Catalunya, CiU seguirà liderant el país navegant per aigües profundes però amb un president que té la mà ferma i les idees molt clares, ERC pot seguir amb una molt bona línia, ICV hauria d’aprendre molt de la campanya feta, i el País Basc, aquests mengen en una altra taula. 

Reflexió

Jornada de reflexió electoral, absurditat màxima: és curiós que precisament el dia que teòricament no es pot fer campanya és quan més en parlen els mitjans de comunicació, tot comentant els mítings finals celebrats divendres al vespre, o el no debat de 8tv després de l'espantá de la ministra de Defensa, Carme mimitos Chacón. Campanya avorrida, de baix to i de les més buides dels darrers trenta anys de democràcia, sota la lupa dels poders econòmics europeus i mundials i amb una gran part de la població bàsicament desencisada i desconnectada de l'alta política. No obstant això, algunes incògnites queden sobre la taula: quina majoria assolirà el PP? quina clatellada s'endurà el PSOE? Rubalcaba farà el seu darrer truc de vell mag per aconseguir una remuntada aparentment impossible i impensable? què passarà a Catalunya? i al País Basc? guanyarà el socialisme en alguna comunitat autònoma? on hi haurà més rialles, on més plors, i on més pena? tindran valor de riure o plorar amb el que tenim davant, darrera i per arreu? Fixem-nos en els partits. Un PP fort aspira a una hegemonia excessiva, amb un Rajoy que no s'ha mullat ni un pèl de la barba i que vol demostrar a tots els que el criticaren des del seu propi partit que és quelcom més, sense saber gaire què, clar. Un PSOE lamentable, amb ZP desaparegut, amb tots els antics barons en ko absolut, amb l'únic recurs de Felipe González, i amb un candidat que segurament té força fusta, però li pesa massa la complicitat dels darrers anys d'excessiu bonisme. Una CiU que aspira ser important i que té com a gran objectiu mantenir el segon lloc a Catalunya o fer el sorpasso i assolir una victòria moral en ple desastre de tisora. Un PSC que bàsicament ha fet el pena, amb una candidata simplement patètica, probablement un dels pitjors líderatges polítics que ha tingut mai una formació catalana destacada. Un PPC amb un candidat fred però segur que en l'onada pepera espanyola pot assolir un resultat històric. Una ERC que ha trobat l'home tranquil que tan necessitava, allunyat dels pecats de líders anteriors, però amb la titànica missió de recollir un vot sobiranista esmicolat i que en aquestes eleccions pot anar des del blanc al nul, des de la fila republicana a la convergent, des de donar suport implícit al PP per fer un canvi o al socialisme per evitar mals majors. Una ICV amb un dels candidats que s'ho creu més, amb un programa clar, amb una ideologia marcada i amb una línia que pot fer molt forat i molt mal al PSC de la mimosa catalana. I altres incògnites interessants: possible gran resultat d'una Izquierda Unida que recollirà desencant socialista, d'una UPyD de Rosa Díez que pot recollir un vot molt madrileny, molt nacionalista espanyol, d'un nivell mitjà-alt, d'una certa intel·lectualitat que va més enllà de canals i ràdios estranyes, d'una Amaiur que pot acabar de trastocar el panorama basc, d'uns indignats a qui no representa ningú, de molts que votaran sense cap confiança. Vot, vot, vot; participació, urnes, democràcia. Només un detall: el dia 20 es preveu emocionant, el 21 fa pànic.  

Campanya?

Diu Rubalcaba a La Vanguardia: “Tal i com està avui la política, és millor dedicar-se a l’alpinisme”. Un dels grans problemes de les eleccions, siguin les que siguin, són unes campanyes denses, llargues i amb un contingut baix, bàsicament pensades per tal d’esperonar els propis votants i militants, poder treure la poteta en alguns mitjans de comunicació, i intentar convèncer els habituals i interessants “indecisos”, una gran bossa de ciutadans –i, per tant, possibles votants– que van canviant el vot segons el vent i les persones, més enllà de militància partidista. Fixem-nos amb els apunts més interessants d’aquestes darreres hores, amb els cinc partits catalans que tenen representació al Congrés. Un PP completament desbocat i avançant a la velocitat de la llum cap a una majoria absolutíssima (atenció que si no l’obtenen el drama pot ser important) va omplir ahir un pavelló de L’Hospitalet, terreny 100% socialista, amb 3.000 ànimes que van portar Mariano Rajoy a l’èxtasi quan digué “apoyaré a Cataluña”, molt similar –massa– al famós “apoyaré” de ZP; els populars han aconseguit el que fa pocs anys semblava impensable: esdevenir partit central a Catalunya, disputar el primer lloc electoral i aspirar a un grapat de vots, bàsicament arribats del desencant socialista. Un PSOE completament desencisat, s’abraçà ahir a Màlaga a la bandera espanyola i a un ZP en estat de ko que intentà salvar un govern destruït per la crisi econòmica; mentrestant, la ministra Chacón es va posar la disfressa de possible candidata, després de tres dies aplaudint tres dels candidats a liderar el PSC, ahir es va aixecar per tal de reclamar el tron del PSOE en cas que Rubalcaba desaparegui del mapa: “com a dona i com a catalana”, dos aspectes que han brillat per la seva absència en els darrers anys de proclames chaconianes; ZP i Chacón intentant protagonisme: on estàs Alfredo P, a més de saltant muntanyes per assolir un cim complex? Una CiU amb Duran i Lleida que vol cercar els votants d’ERC ja que “CiU és qui defensa Catalunya a Madrid, i mai ha recolzat un president no nacionalista a Catalunya”, mentre el president Mas intenta salvar els avions de Ryanair entre vagues de metges i universitaris; atenció al vot que pot obtenir la federació fora de la demarcació de Barcelona, que apunta alt. Una ERC que no cerca només els independentistes (aquests ja se suposen) sinó també els maragallistes, una suposada bossa de votants que constitueixen més una afirmació periodística que una realitat social. Una IC-EV-EUiA amb Coscubiela buscant suports sindicalistes i seguint parlant de retallades i pors. En definitiva força mandra, potser millor l’alpinisme, o com digué el brillant Màrius Serra, el submarinisme. 

La crisi trenca la política europea

L’any 2010, Charles Ferguson estrenà un dels millors documentals de la història recent, guanyador de diversos premis: Inside job és un retrat dur, fred i i clar sobre l’origen de la crisi occidental –amb els Estats Units al capdavant– de l’any 2008 i mostra com bona part d’aquells que han dirigit l’economia mundial cap al desastre són els mateixos que avui en dia estan al capdavant intentant cercar una solució. En els darrers quatre-cinc anys, la majoria de líders polítics europeus sotmesos (o no) a eleccions han anat caient, els governs han estat derrotats per la crisi, per una societat cansada, desorientada i no representada pels poders econòmics, polítics o socials. Els darrers quatre casos han estat flagrants: Grècia, el Banc Central Europeu, Itàlia i Espanya; en el cas grec, l’extravagant Iorgos Papandreu ha acabat caient i substituït per Lukas Papdimos; en el BCE, el controvertit Jean Claude Trichet ha vist passar el seu càrrec a Mario Draghi; a Itàlia, Il Cavaliere Silvio Berlusconi, després de disset anys com a diva absoluta de la política, magnat de les comunicacions i estrella principal d’un xou lamentable també ha caigut, en aquest cas substituït per l’excomissari europeu Mario Monti, en un gest hàbil encapçalat pel president de la República, l’octogenari Giorgio Napolitano, probablement un dels pocs polítics respectats del país transalpí; a Espanya, un desaparegut ZP, ha donat via lliure a una més que probable i perillosa majoria absolutíssima d’un PP que té com a gran mèrit no ser vist com a responsable dels darrers anys de desastre econòmic, bàsicament perquè no hi era. Monti, Draghi i Papadimos tenen un element en comú: són els nous tecnòcrates, tècnics allunyats teòricament de la política, amb currículums poc clars (dignes d’Inside job) i amb una missió complexa, tutel·lats en darrer terme pels mercats mundials i per "Merkozy", els dos líders d’una Europa en què el seu president no pinta res. Temps convulsos, sortida poc clara, societat desencantada, manca de credibilitat; de fet, cal recordar que Papandreu i Berlusconi han posat el punt i final sense que el suposat garant de la democràcia, el poble, hagi votat res. Democràcia? Miau!

Creu a Creu

Dilluns 7 de novembre del 2011, debat entre els candidats Alfredo Pérez Rubalcaba (PSOE) i Mariano Rajoy (PP), moderat per Manuel Campo Vidal i organitzat per l’Academia de la Televisión, uns 12 milions d’espectadors, més d’un 50% de share, retransmès per una vintena de cadenes estatals, autonòmiques i locals, entre les quals TVE1, la Sexta, la Cuatro i Antena 3, amb TV3 que obvià el cara a cara en una decisió polèmica i que preferí emetre el programa El Convidat de l’Albert Om amb el gran Carles Rexach. Vist el que es va veure, escoltat el que es va escoltar i aguntades dues hores, cal felicitar a la Mònica Terribas i a la direcció de Televisió de Catalunya per tal d’emetre un programa intel·ligent, fresc, dinàmic, actual, amb tocs moderns, atractiu i amè, que aconseguí ser el primer en audiència a Catalunya; aquests adjectius del Convidat són precisament el que li mancà a un debat impresentable, d’una categoria ínfima, protagonitzat per dos dinosaures de la política que no aportaren res a nivell polític, econòmic, social, de solucions o idees; pel bé de tothom espero que siguin molt millor presidents que candidats de debat. Problema 1: el format; vergonya que hagi costat mig milió d’euros, en un plató massa gran, en una taula infinita, els dos de perfil, mal il·luminats, amb un so deficient, amb un timing penós, sense cap referència a les noves tecnologies o a les xarxes socials, amb un moderador de pena (ridícul de Campo Vidal presumint de políglota parlant amb italià i portuguès perquè dues televisions d’aquests països feien el debat, i sense referir a les altres llengües suposadament cooficials de l’Estat; sempre quedarà la idea que li van fer dir així, perquè en aquest brillant periodista se li suposa bastanta més professionalitat). Problema 2: cara a cara, criticat per tota la resta de partits, que diuen que se’ls menysté; ara bé: Catalunya, el País Basc, Galícia o Canàries van brillar per la seva absència en el debat, més molestos haurien d’estar els altres partits “nacionals” com IU o UpyD, total molt parlar d’Espanya en genèric amb pràcticament cap referència a les “perifèries”, tant vot que dóna la mala llet contra Catalunya o Euskadi, però quan hem de fer un debat, ni esmentar una coma. Problema 3: allunyament de la realitat dels dos protagonistes; si tinguéssim una màquina del temps, podríem estar perfectament al 1990, no al 2011, per formes, per fons, per tot. Problema 4: els dos canidats en si mateixos; Alfredo P. té la derrota tan assumida que es dedicà durant una hora a fer de periodista que entrevista el president del Govern, i una hora més a atacar amb ferotgia, sense que l’altre digues res; i l’altre, Rajoy, que amb més o menys mala lluna digué Rodríguez Rubalcaba en dues ocasions, que es mostrà com un mal candidat (segurament serà millor president), que només feia que llegir a saber què, que no explicà res del seu programa i que va tenir el seu moment més brillant quan després que Rubalcaba digués tot el que ell faria si fós president del Govern, Rajoy va dir una frase similar a ”¿y que ha hecho usted los últimos siete años?”: aquí està la clau, Rubalcaba no pot pretendre que la cosa no va amb ell, que tot és problema de Grècia i els Estats Units, que ell no ha estat ministre i vicepresident; no senyor: és també responsable. Problema 5: els dos candidats com a rèmora política; massa allunyats del carrer, massa temps en l’alta política, els dos exministres, i exnúmero dos, i expersones importants de l’oposició, i exenfrontats amb part dels seus líders, i exqüestionats per massa gent dels seus partits, i massa ex pel mig. Problema 6: els tertulians de TVE1; tenint en compte que Televisió Espanyola es va endur la grossa de l’audiència, quina pena tots els periodistes que actuaren com a comparses abans, a l’entreacte i després del debat, símptoma que no anem bé. Problema 7: el cul a cul; brillant definició que féu el candidat d’ERC Alfred Bosch per tal de posar un nom al debat abans que aquest s'emetés; aquí el problema és que el debat no arribà ni al que digué el cap de llista republicà. Problema 8: Espanya, la seva economia, la seva situació; amigues i amics, un país que té cinc milions de persones a l’atur, que no crea riquesa, que va al dictat d’Europa, no es pot permetre un debat com el d’aquest dilluns, encara que sigui per orgull. Problema 9: ja ens podem anar preparant per una més que probable majoria hegemònica del PP, un PSOE sense rumb, un PPC sense identitat i un PSC que potser saltarà patèticament d’alegria si CiU i el PPC no li passen la mà per la cara en les eleccions a Catalunya. Problema 10: un dels tres que hi havia al debat serà president del Govern, i no es diu Campo Vidal; com diria aquell: “no hase falta desir nada más”.   

40 anys d'Assemblea

El dia 7 de novembre del 1971 es va constituir l'Assemblea de Catalunya a l'església de Sant Agustí, ubicada al Raval de Barcelona. Fou una concentració de diversos partits, sindicats, societat civil personalitats,… de la lluita antifranquista, organitzada per la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i amb un programari clar: llibertat social i política, amnistia de presos polítics, Estatut d’Autonomia per a Catalunya, tot com a pas previ per a l’autodeterminació. Alguns dels noms destacats que participaren a l’Assemblea foren Josep Benet, Jordi Carbonell, Joan Colomines, Joan Reventós, Jordi Pujol, Rafel Ribó, Antoni Gutiérrez Díaz, Miquel Sellarès, Lluís M. Xirinacs o Felip Solé i Sabarís, entre molts d’altres; de la dreta democràtica a l’esquerra, de sectors obrers a eclesiàstics, de col·legis professionals a grups culturals, tots participaren en la plataforma que tingué organització a tots nivells, dels pobles a ciutats, de comarques a tot el país amb participació de milers de ciutadans. L’Assemblea de Catalunya visqué un dels seus episodis més destacats l’any 1973 en la caiguda dels 113 a la parròquia de Santa Maria Mitjançera i convocà diverses manifestacions, destacant les del febrer del 1976 a Barcelona o el primer onze de setembre de la democràcia a Sant Boi de Llobregat; es va dissoldre després de la constitució d’una assemblea parlamentària que s’encarregà de la redacció de l’Estatut del 1979. Ha passat a la història com una de les principals organitzacions de resistència del tardofranquisme a Catalunya, clau per entendre l’arribada de la democràcia al país. 

Arrenca la campanya

20 de novembre. Menys de tres setmanes i eleccions espanyoles amb un clar favorit: Mariano Rajoy, a qui totes les enquestes apunten com a nou president del Govern estatal; dies d’anuncis, de promeses i debats, amb un cara a cara estrella dilluns que vé moderat com és habitual per Manuel Campo Vidal. Diversos punts a tenir en compte. Primer: Espanya. Amb un PP que opta clarament a la majoria absoluta i un PSOE que apunta clarament al desastre total, la incògnita és saber si Alfredo Pérez Rubalcaba, molt millor candidat que ministre, podrà remuntar el vol i si Mariano Rajoy, un candidat a l’ombra que utilitza el silenci per ser guanyador, podrà calmar el front ultra del seu partit, una ala que no l’ha volgut mai i que segurament haurà d’acceptar que el polític gallec sigui el seu salvador. Segon: la situació de l’economia i la política. El llast del pitjor president de la democràcia, ZP, junt amb la pitjor crisi europea i occidental de les darreres dècades: el resultat, pràcticament cinc milions de persones a l’atur, una economia que voreja el precipici i moltes promeses de l’Espanya plural i federal que han quedat en un no res; de fet, la grisa presidència zapaterista ha vist com un dels seus grans èxits, l’adéu a les armes d’ETA, no ha fet variar ni una coma d’unes enquestes que castiguen el govern dels darrers set anys. Tercer: Catalunya. Al país, la incògnita és saber qui guanyarà ja que per primera vegada a la història, el PSC podria perdre unes eleccions estatals, i per primera vegada hi ha tres partits que opten als tres primers llocs: CiU, PSC i PP; afectarà l’ajust pressupostari català del govern Mas al candidat Duran? Quart: Euskadi. Després de l’anunci d’ETA, el tema del País Basc segueix laberíntic: Amaiur, la marca abertzale en aquestes eleccions, podria tenir un gran resultat i ser una mostra més de la situació paradoxal que passa a la terra basca: Bildu guanyà les eleccions municipals i té l’ajuntament de Donostia i la diputació de Guipúscoa, però els abertzales no consten al Parlament basc. Cinquè: la resta. Aquí la victòria del PP sembla hegemònica arreu, però Andalusia és un altre dels grans temes pendents: el tradicional feu socialista, que caigué a les passades eleccions municipals, sembla que gira definitivament a l’òrbita popular i, de fet, aquestes eleccions poden ser la pista d’aterratge de Javier Arenas com a futur president andalús. En definitiva, eleccions que marcaran el proper cicle estatal, que han de configurar el govern que aplicarà la recepta europea, que ha d’intentar fer sortir Espanya de la crisi, que ha de negociar el final del terrorisme, que haurà de parlar de sistemes fsicals amb Catalunya, entre molts altres temes. 

Dies de vida i mort

Entre la nit del 31 d’octubre i el dia 2 de novembre es celebra arreu la festa dels difunts, record d’antigues tradicions paganes estretament relacionades amb dos aspectes: la commemoració de les persones que han fet el traspàs, així com també la celebració del final de l’època agropecuària. La Castanyada i Halloween, la nit de les bruixes, els panellets i les castanyes, la tradició amb la família. Segons sembla, la festa té un marcat origen nòrdic, relacionat amb el tancament del bestiar després de la temporada de les pastures; no obstant, com tantes tradicions i festivitats que ens envolten, acabà sent una festa en què hi tingueren cabuda diverses celebracions d’origens múltiples. Així doncs, el paper fonamental de la mort en l'antiga societat romana amb el costum de portar menjar i beguda als morts per tal de fer-los presents a la societat, junt amb els pobles del nord d’Europa –de fet, els irlandesos foren qui exportaren la tradició del Halloween als Estats Units a mitjans del segle XIX qui després l’ha exportat arreu– i junt amb la tradició cristiana instaurada pel papa Urbà IV al segle XIII per tal de compensar qualsevol falta a la festa dels sants durant l’any, constitueixen avui una festivitat que ha esdevingut una celebració marcada en el calendari.  

Ryanair alça el vol

La notícia és clara. Després de diversos mesos de reunions, rumors i sospites, la companyia irlandesa Ryanair ha decidit marxar de l'aeroport de Reus fins al mes de març del 2012, cosa que comporta deixar al carrer més de cent persones; a més, a l'aeroport de Girona s'han eliminat la meitat de vols també durant un mínim de cinc mesos. Més atur, problemes econòmics, dificultat al comerç i al turisme, polèmica actuació dels irlandesos,... Ara bé, sent aquests punts certs: fins que Ryanair no arribà als aeroports de Reus i Girona, eren dos aeròdroms de tercera regional amb ben poques línies; per tant, els tons grisos que sempre ens il·luminen: Ryanair portà la glòria aèria, i Ryanair se l'enduu. El principal problema d'aquests dos aeroports, amb respecte per aquells que hi treballen, és la seva existència; el mateix val pel de Lleida-Alguaire i per tots els aeroports esquitxats per la geografia de l'Estat espanyol, una de les principals imatges, despeses i tragèdies de la bombolla creada durant anys: totes les ciutats capitals de província volien aeroport, connexió amb la Xina, els Estats Units, París i, si era possible, la Lluna, Mart o Venus. Per què no es fan menys aeroports però millor gestionats i amb més força? Per què Catalunya necessita quatre o cinc terminals tenint el Prat i Espanya en necessita trenta o quaranta? Què fa un aeroport fantasma a Ciudad Real, Castelló o Lleida? Per què s'han gastat centenars de milions d'euros públics i privats simplement per dir "tinc un aeroport?". En època de crisi i d'ajustos pressupostaris, és una temeritat tenir infraestructures que suposen un cost excessiu. Més i millors trens, més i millors carreteres, més i millors autocars, i menys i absurds aeroports.

Gregori Peixos-BARRA

Gregorio Peces-Barba. Nascut a Madrid el 13 de gener del 1938, catedràtic, jurista, un dels “pares” de la Constitució, afiliat al PSOE, membre de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, diputat al Congrés (1977-1986) del que en fou president (1982-86), rector de la Universidad Carlos III de Madrid (1989-2007), jacobí i nacionalista espanyol destacat. Aquest dijous dia 28 ha sumat un nou mèrit al seu brillant currículum: aconseguir que pràcticament tota la política, societat civil, cercles d’opinió,… de Catalunya es posin d’acord. Segons va dir, era una broma, i es veu els catalans som molt susceptibles; problema: un individu de la seva suposada vàlua no es pot permetre la relliscada, la bejenada segons va dir el president Mas que n’ha demanat la reprovació, l’insult segons altres, la manca d’educació i de respecte segons un servidor. Lloc: Cadis, X Congrés Nacional d’Advocats. Frase 1: “Siempre me pregunto medio en broma qué hubiera pasado –durant les revoltes del segle XVII amb el comte-duc d’Olivares– si nos hubiéramos quedado con los portugueses y hubiésemos dejado a los catalanes; quizá nos hubiera ido mejor”. Frase 2: “hubiera habido un gran problema, no se hubiese podido jugar el Madrid-Barça”. Frase 3, en el marc de l’augment de l’independentisme a Catalunya: “No soy pesimista, estamos en mejores condiciones que en otras épocas; no sé cuántas veces hubo que bombardear Barcelona (…); creo que esta vez se resolverá sin necesidad de bombardear Barcelona”. Frase 4, en el marc de les disculpes: “No es lo mismo bromear sobre el bombardeo de Barcelona en el siglo XIX que sobre el de Gernika o el terrorismo etarra”. Hi ha frases que no es poden dir, ni en to de broma, menys encara en els temps actuals, i n’hi ha d’altres que denoten inici de demència; després que es vagi parlant de desafecció i que a Catalunya n’hi ha uns quants que veuen que les línies vermelles s’han passat fa molt temps, massa. Il·lustríssim Gregorio: tal i com dirien els brillants responsables de La segona hora de Rac-1, “et felicito fill”.  

I am a catalan

Fa 40 anys, el 24 d’octubre del 1971, el secretari general de l’ONU, U-Thant, va lliurar la Medalla de la Pau al músic Pau Casals; amb qüasi 95 anys, Casals pronuncià davant l’assamblea general de l’organització un dels discursos més emotius i destacats de la història catalana; aquí en tenim algun fragment (www.paucasals.org):

“Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare –una dona excepcional, genial–, quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. A més, sóc català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps –segle onzè– van reunir-se a Toluges –avui França– per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra, contra la guerra. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament. (...)

Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Vaig a tocar una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: "Peace, Peace, Peace" (pau, pau, pau) i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya.”

En memòria.  

Final de guerra. Inici de pau?

Aquest darrers dies han estat anunciats el final de dues de les guerres més mediàtiques dels últims anys: Iraq i Líbia. Pel que fa a l'Iraq, anys després de l'inici del conflicte encapçalat per George W. Bush, amb milers de morts civils i militars, interessos econòmics i recursos naturals en joc, caiguda i mort icònica de Saddam Hussein,..., Barack Obama ha dit que les tropes nord-americanes marxaran del país; Obama, necessitat d'alguna imatge victoriosa per tal de recuperar certa popularitat i frenar la sagnia econòmica que suposa el manteniment militar, ha decidit fer el pas endavant sembla que definitiu. D'altra banda, Líbia: conflicte encapçalat per la OTAN, morts civils, recursos naturals en joc, caiguda i mort icònica de Moammar Gaddafi, punt i final a 42 anys d'una esperpèntica dictadura; ara arriba l'hora que l'anomenat consell de transició encapçali el canvi al país. Bona notícia: s'acaben dos conflictes; però: i ara què? Qui governarà realment? Seran respectats els drets de tota la població? Seguiran els mitjans de comunicació atents? Hi haurà reconciliació nacional? Tal i com molts diuen, Iraq i Líbia són ara més lliures? Molts interrogants que el temps i els reptes podran respondre.

ETA, nou escenari

Carrero Blanco (any 1973), Hipercor (21 morts, 1987), caserna de Vic (10 morts, 1991), Tomás y Valiente (1996), Miguel Ángel Blanco (1997), Ernest Lluch (2000). Són alguns dels atemptats i morts en els més de cinquanta anys d'història del darrer grup terrorista en actiu de l'Europa occidental: 839 morts, desenes de segrestats, milions d'euros extorsionats, mal terrible a la democràcia, tinta per diaris i tertul·lians àvids de carnassa. Dijous 20 d'octubre de l'any 2011 passarà a la història com el dia en el qual ETA ha anunciat que deixa la lluita armada per tal d'iniciar un procés de diàleg en què s'han d'implicar tant l'Estat espanyol com el francès; no es parla de disolució ni d'entrega d'armes, però el pas de gegant és una de les  notícies més importants succeïdes a l'Estat en la darrera dècada. The New York Times, l'edició digital de la BBC, els diaris Gara i Berria, i el 3-24 de TVC han estat els primers mitjans en difondre una notícia ja mig avançada pel diari The Guardian aquesta setmana en el marc de la tan criticada -però bàsica- reunió de Sant Sebastià. Per què ara? Anys duríssims de repressió policial (per cert, encapçalda, entre d'altres, per un tal Alfredo Pérez Rubalcaba) que han debilitat l'organització, històrics resultats de Bildu a les passades eleccions municipals, col·laboració estreta entre Espanya i França (amb l'actuació silent però clau del president Sarkozy), moviments importants entre els presos, i una sensació creixent que des de l'onze de setembre del 2001 amb la irrupció d'un terrorisme extremista, qualsevol altre acte ha quedat en un pla terciari, alimentat per un ferri control policial. Triomfadors? En primer lloc la democràcia, la llibertat, la pluralitat, la memòria de les víctimes, el nacionalisme que condemna la violència com a mitjà per aconseguir res; en segon lloc, partits i líders: el socialisme amb el president Zapatero que podrà posar un positiu en un mandat de to baix, Patxi López, el lehendakari que ha aconseguit portar la pau a Euskadi (tot i que fins ara ningú l'ha tingut en compte començant pel seu propi partit), Alfredo Pérez Rubalcaba (probablement el polític espanyol que més ha fet per acabar amb ETA, tot i que és complicat que pugui capgirar unes enquestes tràgiques a causa de la brutal crisi econòmica que sacseja l'Estat); Bildu, Aralar o el PNB, formacions que han mostrat que defensant la pau es pot arribar lluny; un PP descol·locat amb aquest comunicat, que pot fer guanyar punts a l'ala més centrada i moderada que encapçala Rajoy. Perdedors? Evidentment el terror, l'assassinat com a moneda de canvi per assolir poder polític, la por, l'extorsió, i també tot l'estol de personatges que utilitzen el terrorisme per justificar i publicar vergonyosos articles, comentaris, columnes d'opinió i atacs que només fan que crispar l'ambient; amb el temps, tot anirà canviant, posant-se al seu lloc, triomfant la democràcia, la llibertat d'expressió. Bona notícia en definitiva; record per les víctimes i les famílies, derrota dels extremismes, un element més de la transició que queda superat; ara falta que es concreti i que tots plegats tinguin la talla personal i política que requereix un esdeveniment històric d'aquesta importància.

Gaddafi punt i final

Aquest dijous ha suposat el final del dictador libi Moammar al-Gaddafi. Un atac dels avions de la OTAN encapçalats per França ha frenat el seguici del coronel que intentava fugir de la seva ciutat natal, Sirte; després del bombardeig, diverses persones -possiblement dels anomenats "rebels", ara ja erigits com a nou govern- han agafat el cos ferit del dictador i l'han linxat publicament fins a la mort en unes pornogràfiques imatges que han donat la volta al món. Lamentable final per un lamentable personatge que no podrà ser jutjat, esdevingut caricatura en els darrers mesos des que esclatà la revolta a Líbia en el marc de l'anomenada "Primavera àrab". 42 anys de dictadura d'un Gaddafi mal considerat durant dècades, convertit en aliat i fotografiat amb els líders dels mateixos països que han acabat amb ell i el seu règim, amb l'or negre libi com a teló de fons. Gran victòria per la OTAN amb els Estats Units, Gran Bretanya i, sobretot, gran victòria pel qüestionat president francès, Nicolas Sarkozy, erigit com a líder absolut de la caiguda de la dictadura gaddafista. La imatge de l'execució del líder és una mostra del desencant d'una població mancada de llibertat durant anys i que s'enfronta a l'impossible repte de què fer ara que el gran eix que els unia, la caiguda i mort del dictador, ja no existeix, i amb massa interessos al darrere de tot plegat. Ben Ali fugit de Tunísia, Mubarak jutjat a Egipte, Gaddafi mort a Líbia, intercanvi històric de presoners a Israel-Palestina, tensió i massacre ara lluny dels mitjans a Síria; efectivament, el Mediterrani cou, i amb força, amb un final que encara trigarem temps a veure.

11-9-11

11 de setembre, marcat per la celebració de la Diada Nacional de Catalunya i la commemoració del desè aniversari dels atacs als Estats Units d'Amèrica. Pel que fa a la Diada, a més de les tradicionals ofrenes florals, discursos -entre els que destaca el pronunciat pel President Mas el dissabte 10- i actes diversos, destaquen dos noms amb veu pròpia: el discurs de l'escriptor Màrius Serra i l'alcalde de Badalona; Serra ha fet una brillant defensa de la immersió lingüística i de la llengua catalana davant la mirada de les principals autoritats polítiques entre les que ha destacat una sufocada i ridícula Sánchez Camacho: extraordinari Serra amb el "català a l'atac" i el final "visca el submarinisme"; a la tercera ciutat catalana, tot i l'intent descafeïnat de Garcia Albiol, la Diada s'ha pogut celebrar en un clima de certa tensió i desafecció amb el govern popular; com molt bé s'ha dit aquests dies, la polèmica sentència judicial ha fet caure totes les màscares. Pel que fa als Estats Units, deu anys del terrible atemptat que sacsejà el cor polític occidental amb els avions caiguts al Pentàgon, el famós United 93 estavellat pels passatgers abans d'arribar a Washington i els dos que feren caure les Torres Bessones del WTC de Nova York; la imatge que va fer canviar el món, que posà el final al segle XX, l'inici del XXI i el nou i complex escenari internacional: homenatge a les víctimes, record amb l'expresident Bush i el president Obama, lectura dels noms de les aproximadament 3.000 víctimes. Barcelona i Nova York, Catalunya i els Estats Units; una data: 11-S, commemoració d'una derrota, inici de la recuperació; atac a les llibertats, unitat de sentiment.  

En defensa de la llengua

Vivim temps de convulsió política i crisi generalitzada, pèrdua de valors i desorientació general. A nivell particular vivim temps d'atacs per totes bandes, d'un mediocre intent d'uniformitat, d'una guerra bruta i oberta entre dos partits, populars i socialistes, àvids de poder i amb ganes de generalitzar i fer desaparèixer qualsevol rastre d'identificació nacional que no sigui la roja espanyola. Vivim temps d'abatiment i renúncia, temps perillosos, i en cap cas ens podem permetre la pèrdua d'una essència, del fet diferencial. Fets: portem trenta anys de democràcia, dècades d'un model a Catalunya basat en la immersió lingüística que fa que tots els nens i nenes aprenguin la llengua pròpia del país, i també coneixements més que suficients de l'anomenada "llengua comuna"; fets: les notes de les PAAU de llengua castellana superen les de català, i són similars a les d'altres "comunitats autònomes"; fets: la justícia no entén de normalitzacions; fets: hi ha més televisió i premsa en castellà; fets: no existeix personal que no parli el castellà, existeix un elevadíssim nombre de personal que només fa que pena amb el català, sense parlar-lo després de quaranta anys en aquesta terra, sense dignar-se a escriure'l amb una mínima correcció, menystenint qui el parla; fets: com es té la vergonya de dir que el català s'imposa?; fets: si el Govern de Catalunya no defensa la llengua, qui ho farà? Fets? Escàndol. Una sentència posa en dubte un model d'èxit, tres famílies volen fer trontollar el sistema educatiu de Catalunya. Esperem que els governants no cedeixin ni un sol mil·límitre: renunciar al català significa renunciar a un punt fonamental d'aquest país. Arriben atacs infectes des de nuclis àvids de poder, amb ganes des de fa anys d'atacar directament el "problema català", i sembla que ha arribat el moment. Amb un Partit Popular embogit -només cal veure la vergonyosa actuació de l'alcaldia de Badalona- i amb un Partit Socialista en un inèdit fora de joc, amb dos partits que consideren intocable la Constitució fins que decideixen canviar-la en un cap de setmana després de somnis eròtics alemanys, ja ens podem preparar pel que arriba. La societat civil està preparada, esperem que la reacció sigui forta, contundent i sense creuar la perillosa línia vermella que suposa aquesta realitat que vivim. Es pot comentar i discutir, es pot estar d'acord o en contra, però amb l'essència, la identitat i una llengua amb mil anys no s'hi juga.

JMJ

Aquest diumenge ha finalitzat la Jornada Mundial de la Joventut que ha convocat centenars de milers de joves arribats d'arreu del món fins a Madrid durant una setmana que començà amb alguns actes previs a ciutats com Barcelona o València. La presència del Papa Benet XVI durant quatre dies a la vila del Manzanares ha estat l'epicentre d'aquest trobada de joves catòlics que ha viscut el seu apogeu amb la celebració eucarística a l'aeròdrom de Cuatro Vientos que ha congregat pràcticament un milió i mig de persones. Inclemències meterorològiques com la fortíssima calor o el xàfec que caigué dissabte al vespre no han deslluït unes jornades del tot exitoses pel que fa a convocatòria, superant amb escreix les previsions inicials. L'esdeveniment ha estat envoltat per la polèmica: una gran despesa en seguretat i logística, la possible confrontació papal per les polítiques del govern de ZP, les nombroses manifestacions de protesta pels actes, el lamentable intent d'apropiació de la figura papal per part d'alguns altaveus mediàtics cavernícoles que encara pensen o creuen que es pot retornar al nacionalcatolicisme ibèric d'altres temps, a més de dificultats d'organització a causa de la massificació de diversos actes. Benet XVI ha fet discursos per a tots els gustos, reclamant altra vegada l'evangelització d'una Europa cada dia més laica, però també focalitzant alguns dels problemes reals com la crisi econòmica o l'atur juvenil; una visita molt més pastoral que política, amb trobades amb els principals dirigents de l'Estat, però sobretot posant el focus en els milers de congregats. És evident que múltiples aspectes de l'Església Catòlica necessiten una reforma profunda i estructural (paper directe de la dona, adaptació als nous temps,...) però ha quedat altra vegada demostrat el perquè és segurament la institució amb més força de moviment del món, a més de ser un cas únic: dos mil anys després, el successor de Sant Pere segueix sent probablement la icona mediàtica més destacada que existeix: ja sigui a favor o en contra, difícilment sorgeix la indiferència.

Alerta econòmica

L’economia global segueix tranistant per l’abisme amb la possibilitat de caure: milions de persones en perill de mort de fam a la banya d’Africà (Somàlia bàsicament), Portugal i Grècia que ja han caigut ben avall i han hagut de ser rescatats per la Unió Europea amb Alemanya al capdavant, tensions dures als Estats Units, previsions de possible fallida a Espanya i Itàlia, creixement menor a la Índia o la Xina. Tenim un problema, i aquest es diu crisi econòmica, pànic social, previsió de pessimisme. El deute espanyol cada cop més alt, la borsa amb vuit dies seguits de baixada, l’atur al voltant del 20%: quan trigarà Espanya a ser rescatada? A l’altra banda de l’oceà, la gran potència mundial en hores baixes: pacte al darrer moment per evitar la catàstrofe econòmica nord-americana, amb un acord entre demòcrates i republicans que no convenç a uns ni altres, amb un Obama en les hores més baixes que ha hagut de renunciar al seu programa apretat de forma indigne pel Tea Party, l’ala extrema dels republicans. Hi ha qui lamenta les retallades a Catalunya, però la previsió és que hagin d’augmentar i començar a fer trontollar els treballadors públics i els serveis gratuïts bàsics; quan començarem a aplicar a casa nostra el necessari copagament sanitari, un euro per visita que ajudaria a sanejar el pressupost més alt del Govern? Cal que es posin les cartes sobre la taula, cal prendre mesures fortes ja, cal deixar clar que l’abundància i la vida alegre que s’ha viscut els darrers anys està acabada: hi ha molta, massa, gent que ho passa malament i que no arriba: parelles amb fills petits, aturats, persones sense un futur clar; qui tingui la recepta per començar a aplicar mesures impopulars, dures però fonamentals, serà qui encapçali la recuperació. 

20-N: Eleccions!

Bambi ha dit prou. José Luís Rodríguez Zapatero, president del Govern d’Espanya, ha convocat eleccions generals pel diumenge 20 de novembre del 2011 amb l’objectiu que el nou executiu pugui afrontar uns pressupostos difícils marcats per la crisi econòmica que sacseja l’estat. ZP, escollit president el 14 de març del 2004, tres dies després dels brutals atemptats de Madrid que deixaren qüasi dos-cents morts, ha viscut més de set anys de govern marcats per un inici d’esperança, d’alternativa, d’una possibilitat nova, d’un govern diferent, amb sensibilitats autonòmiques, amb una imatge moderna, amb grans promeses, amb un avenir positiu; però dues legislatures després, els somnis han viscut un despertar sovint amarg, amb una oposició molt dura, i amb un gran nombre de promeses que han quedat en el calaix superades pel pragmatisme de la política i pel govern de les grans corporacions mediàtiques i econòmiques que han anat marcant camins diferents, a més d’un progressiu desgast del líder, agreujat per la manca de concreció de moltes propostes i un gran desengany. A més, en els darrers anys, l’estocada definitiva ha estat un atur ofegador, un abisme econòmic pel qual Espanya deambula amb la possibilitat de caure ben avall. Eleccions, per tant: amb un claríssim favorit, Mariano Rajoy amb un PP discutible; amb el millor candidat que pot oferir el PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, bèstia política com n’hi ha poques, excel·lent orador i gran negociador que té la missió -atenció, factible- d’evitar l’escombrada popular; amb partits que tenen molt a dir: IU, amb voluntat de créixer, Bildu amb objectiu de consolidar-se, UPyD amb ganes de treure vots als dos grans, BNG, CC i PNV a seguir amb el tacticisme, ERC a evitar una altra tragèdia electoral, i CiU, amb Duran i Lleida com a candidat, a fer valer la seva presència institucional per tal de poder obtenir acords que acostin els objectius de la federació, amb el pacte fiscal a l’horitzó. Comencen mesos de precampanya; “només” cal determinar un nom, amb una missió clara: qui s’encarregarà d’aplicar totes les mesures que dictarà la Unió Europea. 

27: punt i final

Robert Johnson, nascut a Mississipi el 1911, un dels millors intèrprets de blues de la història de la música, autor de 29 cançons, pioner del rock’n roll. Brian Jones, guitarrista, un dels fundadors dels Stones junt amb Mick Jagger i Keith Richards, nascut el 1942 a Cheltenham, Anglaterra. Jimi Hendrix, segurament el millor guitarrista de la història del rock, nascut el 1942 a Seattle. Janis Joplin, nascuda el 1943 a Port Arthur, Texas, estrella del rock, emblema de la contracultura nord-americana dels anys seixanta. Jim Morrison, nascut el 1943 a Melbourne, Florida, poeta, cantant, fundador i líder de The Doors, una de les bandes més emblemàtiques de la història. Kurt Cobain, cantant, compositor i ànima de Nirvana, nascut el 1967 a Aberdeen, Estats Units. Kristen Pfaff, nascuda el 1967 a Buffalo, Nova York, baixista de Hole, el grup de la vídua de Cobain, Courtney Love. Amy Winehouse, nascuda a Londres el 1983, cantant i compositora, renovadora del soul britànic. Què tenen en comú, a més de ser icones de la història musical dels darrers cent anys? Sí, la maledicció dels 27: tots ells morts als 27 anys, víctimes de malalties, suposats accidents, suïcidis, diversos a causa de les drogues, l’alcohol, la fama desmesurada i la pressió excessiva. Han esdevingut mites, llegendes per a generacions de joves i grans. Bé per la seva música, pèssim per la seva vida; glòria a l’art, no radical al límit i l’excés que van tallar unes vides de somni. Hi ha qui diu que la mort els ha convertit en mites immortals, però, malauradament, ens van deixar massa aviat. La desgraciada pregunta és inevitable: qui serà el segúent?    

Catàstrofe nòrdica

Noruega viu immersa en la tragèdia, la desolació i el desconsol després del brutal atemptat d’aquest divendres: més de 90 morts, la majoria joves, en la pitjor desgràcia del país des de la Segona Guerra Mundial. El desastre començà divendres a les 13:20h amb l’explosió d’una bomba en edificis governamentals del centre de la capital, Oslo, que deixà un mínim de set morts i desenes de ferits; però l’horror arribava dues hores després a l’illa d’Utoya, a uns quaranta quilòmetres de la capital, on hi havia l’acampada que se celebra cada estiu de més de cinc-cents joves d’entre 14 i 17 anys del Partit Laborista: un home armat entrà fent-se passar per guàrdia de seguretat i obrí foc contra la multitud causant un mínim de 84 morts, sembrant el pànic entre el jovent que fugí nedant desesperadament. El govern i el rei Harald han condemnat enèrgicament l’atac, sent conscients que es troben davant d’una de les pitjors situacions imaginables. La polícia ha detingut el pressumpte autor de la matança d’Utoya: Anders Behring Beivik, un noruec de 32 anys, de marcat caire ultranacionalista d’extrema dreta, amb opinions xenòfobes. Un país que té la seu del Premi Nobel de la Pau, de caire tranquil i amb pocs actes violents s’enfronta ara a un malson de dimensions gegantines; la classe política i la societat noruega en general hauran de fer front a un atac directe contra la seva línia de flotació: qualsevol mort és una tragèdia però quan les xifres parlen de més de vuitanta joves assassinats que potser algun dia haurien format part de la classe política, la dimensió agafa més volada. L’únic que havien fet aquestes noies i aquests nois era reunir-se per parlar de política, poder estar uns dies en convivència i parlar del futur, del seu país; quin mal havien fet? Vivim èpoques de crisi econòmica, de valors, de xoc; que l’horror noruec no es repeteixi, mai. Condemna absoluta, suport a les víctimes i famílies, i contundència amb els autors materials i ideològics de l’atac: justícia severa, sense esquerdes, radical no a qualsevol actuació que suposi vexació, xenfòbia, atac a l’altre de forma indiscriminada: la ultradreta està present a la societat, també a la nostra, que la classe dirigent reaccioni abans que sigui tard, cal extirpar el càncer xenòfob abans que afecti l’organisme.  

Camps cedeix

La fallera major de la “Comunidad Valenciana”, Paco Camps, ha dimitit per tal d’afrontar les causes judicials que té pendents pel famós cas dels vestits. El Bigotes, Correa, els vestits Forever Young, el cas Gürtel, tota una trama que esquitxa de ple el Partit Popular a nivell espanyol i concretament a nivell valencià. Sacrificat pel partit, que veu com Rajoy vol ser president però que difícilment ho pot ser amb escàndols de corrupció tan evidents com el del País Valencià, Camps plega com a president de la Generalitat per fer un suposat favor al seu partit i al seu líder, marxant suposadament amb menys patrimoni i declarant la seva innocència. Francisco Enrique Camps Ortiz, nascut a València el 28 d’agost del 1962, esdevingué el quart president de la Generalitat valenciana l’any 2003; de fet, el proppassat 22 de maig va tornar a ser l’escollit després d’una majoria absolutíssima, tot i que des del 2009 que estava immers en els casos de corrupció de la trama Gürtel. Alberto Fabra, fins ara alcalde de Castelló de la Plana serà el nou president valencià, mentre que Rajoy, que segueix amb un silenci tàctic, observa com un dels seus puntals ha de ser sacrificat; Camps cau per uns suposats vestits regalats per valor de 14.000 euros, plega per la punteta de l’iceberg d’un cas baix, rastrer, ple de brutícia.  

75 anys de Guerra Civil

Entre el 17 i el 18 de juliol, s’inicià un aixecament militar amb intent de cop d’estat planejat per José Sanjurjo, Emilio Mola i Francisco Franco contra el govern de la República que suposà l’inici a la Guerra Civil Espanyola, el conflicte que fracturà l’Estat i que suposà qüasi tres anys de batalles, avantsala de la Segona Guerra Munidal, que deixaren centenars de milers de morts, milions de ferits, damnificats, refugiats i exiliats, anys de penúria social i econòmica, prop de quaranta anys de dictadura militar i un canvi absolut pel que fa a les llibertats, a la societat, a tots nivells. 75 anys després, la memòria històrica segueix a l’ordre del dia, les dues espanyes encara presents, trenta-cinc anys de democràcia que no han acabat de fer net d’un episodi que enfrontà famílies, germans, pobles, en la pitjor situació que pot viure un país. La Guerra Civil és un dels esdeveniments de la història mundial més estudiats, escrits i publicats: llibres d’història, novel·les, pel·lícules, art, obres de teatre, imatges que cerquen qualsevol punt de vista, històries genèriques i particulars, memòria dels qui la van viure i veure. Cal recordar per no oblidar mai, per tal que mai més es repeteixi: una guerra que acabà sense amb infinitat de grisos i matisos, que ha deixat seqüel·les a diverses generacions. La pornografia lingüística fa que des de fa uns anys es parli amb lleugeresa del que passà en fa setanta-cinc, amb algunes bromes, paròdies i referències lamentables que resten credibilitat i importància; per tal que no es repeteixi mai més.  

Cantonigròs és música

Aquest cap de setmana 16 i 17 de juliol, la localitat osonenca de Cantonigròs esdevé un dels referents pel que fa al cant coral: la celebració de la 29a edició del Festival Internacional de Música aplega 1.200 cantants de dinou nacionalitats que competiran, entre d’altres, en les categories de cors mixtos, cors infantils i cors femenins, en les que els grups participants entonen el Cant de la Senyera, Nigra Sum (de Pau Casals) i Adoramus te (de Brahms) respectivament com a obres obligatòries, a més d’altres que puguin escollir; també s’interpreten peces del folklore dels països convidats, a més de danses tradicionals. Quatre dies de música (el festival començà el dijous 14 amb les primeres audicions) i de convivència que mobilitzen tota la localitat i els seus voltants: cal remarcar que una bona part dels cantants s’allotgen en cases particulars. El president de la fundació que organitza el festival, Josep M. Busquets, mostra en aquesta edició homenatge i records molt especials: a Joan Maragall, en el centenari de la mort, a Pau Casals, en el quarantè aniversari de la històrica intervenció davant les Nacions Unides, a Antoni Gaudí, amb la recent consagració de la Sagrada Família, i al pedagog i escriptor Joan Triadú, mort el passat 30 de setembre i molt vinculat tant a la població com al festival. 

Òmnium 50

Llengua, cultura, país. Aquest és el lema d’Òmnium Cultural, l’entitat presidia per Muriel Casals que aquesta setmana celebra el seu cinquantè aniversari. El dia 11 de juliol de l’any 1961, cinc prohoms catalans van fundar la institució amb la voluntat màxima de protegir la cultura del país, que vivia una de les èpoques més difícils de la seva història després de més de vint anys de franquisme: Fèlix Millet i Maristany, Lluís Carulla i Canals, Joan B. Cendrós i Carbonell, Pau Riera i Sala, i Joan Vallvé i Creus foren els impulsors que van encapçalar Òmnium. 50 anys de lluita pacífica per la normalització lingüística, per la defensa de la cultura i la llengua de Catalunya, per l’ensenyament del català a l’escola, per l’etiquetatge. Actualment té més de 23.000 socis, més de vint seus repartides per tot el territori, convoca el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i és una de les principals entitats de la societat civil que encapçala la defensa de la identitat catalana, amb el clar exemple de l’impuls de la manifestació del 10 de juliol del 2010 o bé el discurs que féu Casals en la celebració del cinquantè aniversari reclamant la independència fiscal en els propers quatre anys per tal de poder tenir un país més fort que administri els seus propis recursos, reclamant el dret a decidir, apostant clarament per la independència cultural. La flama segueix ben viva mig segle després; per molts anys, i per molts més!

Cau News of the World

Rupert Murdoch, el magnat mundial de les comunicacions que controla el grup de poder i influència més gran del planeta, ha vist aquest diumenge com un dels seus principals vaixells al Regne Unit ha caigut víctima dels escàndols: News of the World, el tabloide britànic més venut (dos milions i mig d’exemplars cada diumenge) ha hagut de tancar després de 168 anys d’història a causa de les escoltes telefòniques que han suposat creuar la perillosa línia entre informació i sensacionalisme caient en la vergonya de punxar telèfons de militars morts a l’Iraq, membres de la família reial, diverses celebritats i la cirereta que ha acabat amb el diari i que ha posat temporalment el fre a l’expansió sense límits de Murdoch: aquesta setmana passada, Scotland Yard féu públic que l’any 2002 News va punxar el telèfon d’una nena segrestada que fou posteriorment assassinada, amb algunes actuacions que dificultaren la investigació policial. El cataclisme comunicatiu és de dimensions majúscules en el món de la premsa i els mitjans a nivell mundial ja que el tancament de News pot suposar un precedent en la lamentable pràctica periodística del tot s’hi val, de remenar la brutícia de tothom i dels habituals programes sensacionalistes que no tenen cap mena de pudor en mostrar i vexar tant com sigui possible per tal de tenir més audiència. És cert que la caiguda de News és només la punteta d’un iceberg gegant del qual a l’Estat espanyol hi ha bona part de gel. De moment sembla que s’ha pogut tancar l’afer amb la clausura, però a diversos llocs la cua serà important; val a dir, però, que l’ombra de Murdoch és molt poderosa: a Gran Bretanya, laboristes i conservadors no podran retreure’s qüasi res ja que és cert que Murdoch donà suport a la campanya de David Cameron (premier actual i lider conservador), però és que fa anys també el donà a la de Tony Blair, qui fou primer ministre laborista. De fet, la premsa sensacionalista britànica fins ara havia tapat el tema de les escoltes ja que és una pràctica més que habitual. Embolica que fa fort. 

Trias & Co

Després de més de tres dècades de governs encapçalats pel PSC i de més de tres setmanes de lamentable espera (com pot ser en una democràcia aparentment moderna que la nit electoral no poguem saber els resultats exactes en una capital com Barcelona?), Xavier Trias (CiU) ha començat a exercir d’alcalde amb una gran voluntat de pacte i amb la complexa i gegant missió de renovar el cap i casal de Catalunya: la ciutat comtal, la capital, té nou equip de govern amb grans reptes pels propers quatre anys. Trias ha optat per un govern en minoria (a la votació per l’alcaldia, cada partit va votar el seu candidat excepte la famosa Unitat x Barcelona que votà Trias, sempre quedarà el dubte que potser “Laportabella” no es van posar d’acord ni en qui votar); en minoria potser sí, però altament capacitat i amb voluntat de cercar pactes amb totes les forces per tal d’arribar a grans acords de ciutat; simplificació administrativa i política social han de ser dos dels eixos del nou consistori, amb l’Àrea Metropolitana com a element molt important en el futur ja present. La gran quantitat de personal que treballa a uns organismes municipals que fa dècades que tenen un mateix patró fa que no es pugui acabar amb tot el que hi ha; i és evident que arreu hi ha gent molt vàlida, i les estructures barcelonines en són una bona mostra: molts tècnics de l’Ajuntament són persones altament qualificades i excel·lents professionals que seguiran desenvolupant la bona feina que han fet fins ara, tot i el gir històric, gir que es veurà en alguns càrrecs excessivament polititzats que canviaran de mans, hi haurà recol·locacions o/i retorns a l’empresa privada o al món de l’ensenyament. Pel que fa als regidors de districte –figura important a nivell ciutadà–, són els que segueixen: Mercè Homs (Ciutat Vella), Gerard Ardanuy (Eixample), Jordi Martí (Sants-Montjuïc), Elena Turalló (Les Corts), Joan Puigdollers (Sarrià-Sant Gervasi), Maite Fandos (Gràcia), Francina Vila (Horta-Guinardó), Irma Rognoni (nou Barris), Raimond Blasi (Sant Andreu) i Eduard Freixedes (Sant Martí); recordar també que Joaquim Forn, Sònia Recasens, Antoni Vives, Maite Fandos i Jaume Ciurana són els cinc tinents d’alcalde,  a més de Constantí Serrallonga, nou gerent municipal. A tots els que hi eren i segueixen, a tots els que han arribat, a l’alcalde i al seu equip: bona feina, Barcelona us necessita.

Grècia no perd l'esperança

Grècia segueix la seva particular odissea econòmica, social i política. Mentre al carrer desenes de milers de persones protesten i afronten la vaga general, amb detinguts i incidents destacables a les principals poblacions del país, molt especialment a Atenes, el govern grec intenta fer front a la delicada situació, aprovant per una justíssima majoria una sèrie de mesures que han de posar fre a la situació i complir les exigències de la Unió Europea per tal que el país hel·lè no entri en fallida absoluta. A més, l’euro busca una mica d’oxigen per tal de respirar i mantenir unes constants vitals força tocades: si Grècia cau, la moneda única tremola. El pla d’ajustaments aprovat pel Parlament grec amb la finalitat de rebre l’ajuda de la UE i del FMI ha tirat endavant per 155 vots a favor dels 300 representants de la cambra i ha servit perquè el primer ministre Iorgos Papandreu pugui seguir encapçalant una nau a la deriva que segueix el seu viatge cap a l’Ítaca de la salvació; de fet, Papandreu deia que el país havia d’escollir entre el camí dur del canvi o la catàstrofe que seria, per exemple, acabar amb el sistema sanitari, l’educació pública o una reducció de les pensions en un 80%. Fortes pujades d’impostos, rebaixa de sous funcionarals, privatització d’empreses públiques; l’objectiu és l’estalvi de 78.000 milions d’euros; cal tenir en compte, però, que el deute grec puja a més de 300.000 milions; per tal que quedi clar: si Grècia hagués de tornar-ho tot vol dir que hauria de pagar l’equivalent al treball de dos anys sencers del 100% de grecs: vint-i-quatre mesos de feina, sou i prestacions gratis a pagar als bancs que han deixat diners per tal que el país no s’ensorri: el que es fa és anar posant pedaços per evitar el foc purificador, però l’arrel de fons segueix tocada, potser massa i hi ha qui comença a insinuar una possible condonació del deute grec per evitar el contagi a la resta del continent: les orelles del llop comencen a veure’s clarament i el ramat ha de buscar sortides.

Fracàs a alta velocitat

AVE-TGV-TAV, tres nomes per un mateix concepte: alta velocitat ferroviària. Aquest tipus de progrés en les comunicacions hauria de facilitar l’enllaç de persones, mercaderies i el desenvolupament econòmic entre aquells àmbits i zones que són la punta de llança, el motor que fa créixer el conjunt sencer; però com succeeix en diverses ocasions, a l’Estat espanyol –governi el socialisme o el popularisme– interessa més una unitat entesa en clau centralista i a l’antiga, no el progrés real. La primera línia d’alta velocitat estatal va ser Madrid-Sevilla per tal de donar volada a l’Exposició Universal del 1992 a la ciutat andalusa; el mateix any es feien uns Jocs Olímpics –una petitesa comparant amb la Expo– a Barcelona i potser hauria estat bé que la línia hagués anat cap a la capital catalana, però, clar, era massa, i la ciutat comtal ha esperat anys i panys per acabar tenint un tren que fa la competència diària a la que fins fa poc era una de les línies de vol més utilitzades del món, el pont aeri. En aquesta meravellosa idea de l’Espanya radial amb epicentre a Madrid, el desembre passat es va inaugurar una nova línia de l’AVE, bàsica i clau, evidentment amb molta més importància que el corredor mediterrani per unir el nord d’Africa, Andalúsia, Múrcia, València, Catalunya, França i cap a Itàlia o el nord d’Europa; aquesta línia fonamental per entendre el progrés econòmic uneix Toledo, Albacete i Conca, de tothom sabut que són la referència clau quan parlem de progrés econòmic: progrés econòmic dels polítics i empresaris de l’entorn, clar. Sis mesos després arriba la consumació de la tragèdia i la constatació que una vegada més la mentalitat de diversos càrrecs públics és privilegiada; en sis mesos, 2.796 usuaris, cost de 18.000 euros per dia, 9 passatgers de mitjana Toledo-Albacete i 7 Toledo-Conca, ocupació del 4,7%; ara Renfe diu que optimitzarà els recursos, posarà altres trens que campin per Castella i tots els esforços a la línia que sí té èxit que és Madrid-Toledo. Felicitats per la iniciativa, exemple d’uns governants esperpèntics, preocupats només per ser el país d’Europa amb més línia d’alta velocitat, encara que sigui a un cost elevadíssim; el mascle ibèric en el seu estat pur. Si l’admirat Don Quijote aixequés el cap ja no hauria de lluitar contra els molins, en tindria prou anant a treure un bitllet de tren.

Tragèdia grega

Grècia, bressol de la cultura clàssica i de bona part de l’actual societat europea i occidental; Atenes, la ciutat de l’Acròpolis, una de les capitals històriques del planeta. Un país i una ciutat que estan vivint un dels pitjors moments de la seva llarguíssima i dilatada història, immersos en una crisi molt profunda que està suposant un canvi a les estructures de la societat, amb una població esperançada quan es va promoure l’euro i que veu ara com els ha caigut a sobre el flagell de la pobresa, de ser una economia intervinguda i tutel·lada per la Unió Europea i els organismes internacionals. Aquest dimarts a la nit el primer ministre, el socialista Iorgos Papandreu, ha superat una qüestió de confiança per 155 a 143 vots que, en cas de prosperar, hauria portat el país cap a un abisme de dimensions desconegudes; de fet, el color polític del govern és una anècdota, cap partit grec té l’antídot màgic. Ara Papandreu té deu dies per tal de presentar un dolorós pla d’ajustaments que suposarà l’acomiadament de milers de funcionaris, privatitzacions, la rebaixa de sous i pensions, l’estalvi de milers de milions i que ha de permetre complir les condicions per tal que Grècia rebi una injecció d'euros que possibiliti a l’estat poder avançar uns mesos a la recerca d’una solució que eviti la fallida. La pàtria d’Homer no té avui ningú que li dediqui un cant, resta vorejant el precipici mentre una Europa desorientada intenta salvar els mobles, i d’altres països que fa uns anys es ventaven d’estar a l’elit veuen ara com els veïns pateixen un desastre que segurament només els déus de l’Olimp poden albirar fins on arribarà. Una vegada més, l'incendi passa al costat de casa, però girem la mirada, preocupats perquè la mateixa situació no arribi a trucar les nostres portes. El sistema ha fallat a Grècia. Dada per a la reflexió: tot i el desànim, l’atur grec està al 15%, l’espanyol supera el 20%: o hi ha milions de persones en el mercat negre, o Espanya està en fallida tècnica. 

De la mani a la política

Diumenge de manifestació dels qui foren els indignats i ara ja són els manifestats. El moviment que començà el 15-M ha intentat recuperar part de bona imatge després del desastre de la setmana passada al Parlament de Catalunya en què quedà profundament tocat. Milers de persones s’han manifestat pel centre de Barcelona contra la classe política i la crisi que vivim, demanant una vaga general, dimissions,… amb xifres per a tots els gustos: 270.000 segons els organitzadors, 75.000 segons la Guàrdia Urbana, màxim 50.000 segons el Govern català; to festiu i reivindicatiu amb pocs incidents més enllà del miler que s’ha aproximat al Parlament després de la mani, tot i la recomanació de la organització de no anar cap al Parc de la Ciutadella; segueix sense existir una veu clara i única, necessària sempre, error greu de comunicació. Pel que fa a València, uns 80.000 segons la organització protestant contra la corrupció política. I a Madrid s’ha produït la dada del dia: 150.000 per la organització, 35.000-40.000 per la polícia, exactament 37.742 segons l’empresa Lynce, còmput realitzat per a l’agència Efe; en fi…

Més enllà de les manifestacions, aquest cap de setmana també ens ha deixat un altre tomb històric a nivell polític: José Antonio Monago, del PP, encapçalarà Extremadura després de dècades d’hegemonia socialista; els resultats foren 32 diputats pel PP, 30 pel PSOE del fins ara president Guillermo Fernández Vara, i 3 per IU que ha optat per l’abstenció després de les crides insuficients a favor d’un pacte amb els socialistes que volia la direcció del partit. Mentrestant, Canàries i Navarra tindran presidència de Coalició Canària i Unió del Poble Navarrès respectivament, ambdós amb pacte amb els socialistes; d’aquesta manera, després de les darreres eleccions, el PSOE només conserva dues presidències de comunitat, i les dues amb clar signe de canvi en els temps propers: Andalusia, amb un PP que compta les setmanes que li queden per governar-hi, i Euskadi, amb un pacte PSE-PP tocat i que augura un canvi d’hegemonia amb el PNB i Bildu com a grans protagonistes. I ZP de moment aguanta, però amb tot en contra. 

Atac a la democràcia

El dimecres 15 de juny del 2011 passarà a la història com un dels dies més nefastos de la democràcia catalana. Un mes: aniversari del moviment 15-M, amb bones intencions i propòsits interessants; un escenari: Parlament de Catalunya, seu de la representació popular, epicentre del sistema democràtic al nostre país; una data important: negociació sobre els pressupostos del Govern que tiren endavant amb els vots de CiU, Laporta i l’abstenció del PPC. I un resultat lamentable, impresentable, exponent de cinisme i que constitueix una de les mostres més clares d’on arriba l’estupidesa mental d’uns quants que s’han carregat la feina de milers: la imatge del setge al Parlament, impedint l’accés dels diputats a l’hemicile, intentant suspendre la sessió –per cert, només havia passat als Fets d’Octubre del 1934 i amb la instauració de la dictadura franquista el 1939–, l’accés en helicòpter del president Artur Mas, del cap de l’oposició Quim Nadal, entre d’altres, l’accés amb furgoneta de la majoria de representants, els insults, atacs i intent d’agressió a Montse Tura o Joan Boada. Pèssima imatge. Els grans guanyadors de la jornada són els grans criticats: CiU, PSC, PPC, ICV, ERC, C’s, SI, DC; els 135 diputats, els membres de la mesa, els treballadors del Parlament, la premsa acreditada són la imatge de la normalitat democràtica, de la representació que el sistema potser no és el millor, segur que es poden fer modificacions, però és el que ens representa, és pel que han lluitat generacions de persones després d’una tràgica guerra, una dura dictadura, una difícil transició i una complexa recuperació democràtica; massa important perquè quatre bàndals ho ignorin, sense ofici ni benefici, que no tenen cap problema per arribar a finals de mes, que només pensen en com fer-ho tot per tal de no haver de moure un dit, que creuen en la cultura de la vagància, d’aprofitar-se del sistema, que només pensen en negatiu i en anar en contra de, sense fer ni una sola proposta en positiu que sigui viable, sense veure cap element a favor en el marc actual. Hessel va escriure “Indigneu-vos”, però cap dels que avui estaven a la porta del Parlament atemptant contra l'estat de dret es pot sentir inclòs en aquest grup; Hessel va col·laborar en la Declaració dels Drets Humans, va lluitar contra el feixisme, contra el pensament únic i a favor de la democràcia: aquesta és la democràcia que representen els partits, amb defectes i millorable, amb opinions contràries, però que ho defensen en un marc de diàleg, d’acord i de discussió: hi ha unes normes del joc, unes línies que separen la democràcia del feixisme, la pluralitat del pensament únic. L’explicació més significativa és la del diputat de CiU Josep M. Llop, invident: hi ha hagut “indignats” que li han intentat estirar el gos pigall. Indignació? Vergonya.    

Desastre constitucional

Espanya segueix caminant pel precipici amb el risc d’estavellar-se en qualsevol moment per un desgovenr que marca bona part de l’agenda. Una marcada crisi econòmica amb l’atur desbocat, una destacada crisi social amb centenars de milers de descontens molt més enllà dels quatre indigants, una profunda crisi política aguditzada després de les eleccions municipals amb un ZP en claríssima decadència i un PP àvid de poder utilitzant qualsevol carta, i una crisi judicial i legal sense precedents. El Tribunal Constitucional, envoltat de mil polèmiques des de la pèssima gestió de l’Estatut de Catalunya, ha vist com la seva situació estrambòtica ha arribat al límit amb la dimissió de tres dels seus membres que havien acabat el mandat ja fa set mesos: el vicepresident  Eugeni Gay i els magistrats Javier Delgado i Elisa Pérez han presentat una renúncia que no ha estat acceptada pel president, Pascual Sala. La manca d’acord permanent entre els dos grans partits espanyols, socialistes i populars, ha impedit la renovació d’una institució que està a l’ull de l’huracà en els darrers mesos després de la rocambolesca situació de Bildu; i aquí arribem a la tragèdia: la retallada d’un Estatut votat majoritàriament pel poble i la difícil acceptació d’un partit que s’ha mostrat com a majoritari a diversos punts del País Basc (el qüestionat Bildu governarà a Sant Sebastià i la Diputació de Guipúscoa, a més d’un centenar d’ajuntaments, uns quants amb majoria absoluta) són dos aspectes que exemplifiquen un poder judicial vulgarment polititzat, amb errors de les principals forces polítiques i que mostren uns fonaments judicials, socials i estructurals massa ubicats en èpoques pretèrites. 

Pactes i municipis

Després de setmanes de negociacions, de possibles acords, pactes i equilibris comencen a clarificar-se els escenaris que viuran diverses ciutats i pobles de Catalunya a partir d’aquest dissabte. Hi ha pactes que van ser evidents la nit electoral del proppassat 22 de maig, altres que ja estaven fets i s’han trencat, d’altres que han canviat com un mitjó i un parell que eren claríssims la nit electoral i que han estat el paradigma del camp de batalla per acabar succeïnt el que ja es deia fa tres setmanes. Govern del PP en minoria a Badalona després de la manca d’acord de PSC i CiU que eren els partits que formaven l’actual alcaldia i amb Garcia Albiol que no podrà fer el que va dir; govern en minoria del PSC a Tarragona després d’un estira-i-arronsa entre CiU i PP que ha acabat amb l’acord trencat i amb una possible sociovergència tarragonina; govern de CiU i ERC a Vic que dóna aire als republicans, solidesa a l’alcalde Vila d’Abadal i que arracona a PSC i, sobretot, a PxC; sociovergència a El Vendrell deixant fora de combat PxC després del perillós flirteig de l’alcalde Benet Jané a qui la lògica i el bon fer de la direcció de CiU ha impedit la barbaritat d’un acord no escrit amb Plataforma; CiU i PP pactant a Vielha, Salou, Lloret o al fins ara emblemàtic bastió socialista de Reus; PP i PSC pactant a Horta de Sant Joan fent fora la guanyadora CiU; ICV i CiU amb pacte a Sant Feliu de Llobregat arraconant el PSC; pacte múltiple a Sitges amb alcaldia per a CiU i enviant els socialistes a l’oposició; govern en minoria de CiU a Manresa o Mataró; i ERC que té com a gran alcaldia Sant Vicenç dels Horts amb el futurible líder Oriol Junqueres al capdavant. Mentrestant, una altra de les perles de les eleccions té resultat clar: pacte CiU-PP a la Diputació de Barcelona, amb president i dues vicepresidències per a la formació nacionalista (2ª i 4ª) i dues per a la popular (1ª i 3ª), cosa que suposa un gir històric a l’organisme. I gir clar a les dues grans ciutats que no tindran encara alcalde aquest dissabte, tenint en compte que eren les dues que més clar es veia el canvi la nit electoral: Girona i Barcelona; 32 anys esperant, i ara caldrà esperar tres setmanes més. Però l’espera ha fet que Xavier Trias pugui desembarcar a la Casa Gran amb el seu equip format i a punt, i amb la guàrdia pretoriana que l’acompanyarà a l’Ajuntament integrada per cinc-set persones d’altíssima capacitat i validesa política: Joaquim Forn, Sònia Recasens i Antoni Vives formaran la primera línia, molt ben coberta amb Maite Fandos, Jaume Ciurana (fins aquí els cinc tinents d’alcalde) i Jordi Martí, president de la Federació de Barcelona de CDC i home de màxima confiança de Trias, a més de Constantí Serrallonga com a gerent municipal. Alcaldesses i alcaldes, a fer bona feina!

Pactes municipals

Quan falten pocs dies per la constitució dels ajuntaments catalans, els pactes, acords i escenaris a favor de o en contra de estan més vius que mai, amb gustos per a tothom. Comencem: els dos alcaldes més clars del canvi, Xavier Trias a Barcelona i Carles Puigdemont a Girona –ambdós de CiU–, hauran d’esperar fins al juliol a causa dels recursos presentats pel PP a la ciutat comtal i per ERC a la capital de l’Onyar per tal d’esgarrapar algun regidor: 60 paperetes a Barcelona i 1 a Girona podrien fer guanyar pes a les formacions. PP i PSC pacten per enviar CiU a l’oposició a Horta de Sant Joan; cinc partits pacten per enviar el PSC a l’oposició a Mont-Roig del Camp; CiU i PP pacten l’alcaldia de Salou, mentre que CiU governarà en minoria a Vilanova i la Geltrú, Reus –amb suport explícit del PP– o Manresa, entre d’altres amb una política convergent força habitual de no fer grans acords. I arribem als tres casos paradigmàtics actuals: El Vendrell, Badalona i Tarragona. El Vendrell: va guanyar el PSC per un a CiU, amb PxC com a tercera i destacada força; problema: PxC no vol veure al PSC ni en pintura i regalarà els vots a CiU, amb un alcalde convergent que els accepta de bon grat, però que forma part d’un partit que encapçala el Govern de la Generalitat…, un Govern que ha decidit denunciar… a PxC. Badalona: el PP va guanyar còmodament amb el discurs dur de Garcia Albiol, segon el PSC i tercera a distància CiU: en aquest cas, respecte a la llista més votada, manca d’entesa PSC-CiU –que governaven junts fins ara– i a veure què fa Albiol com alcalde. Tarragona: la festa a Tarraco és gran; victòria claríssima del PSC amb 13 regidors… però CiU 7 i PP 7 = 14 i majoria; la direcció de CiU volia respectar la llista més votada, però CiU a Tarragona vol pactar amb el PP per fer un canvi a tots nivells… total, que sembla que l’actual alcalde socialista ho té magre. I enmig de tot plegat, els pactes pels pressupostos, les diputacions provincials, l’estabilitat de la legislatura i unes eleccions al Congrés l’any 2012; i per acabar-ho d’adobar: un PSC furiós -sobretot la seva direcció- a la contra absoluta de CiU però que no sap d’on vé, on està ni cap a on vol anar; un PP que vol pujar i pujarà en poder i representació, amb la mirada posada a les generals, però que molesta a CiU amb el recurs de Barcelona; una ERC perduda en l’espai, que no té força per ser protagonista i que veu com surt als mitjans perquè el seu gran líder estripa el carnet; i una CiU que intenta interpretar tots els papers de l’auca per ser decisiva a la Generalitat, als ajuntaments i a l’Estat sense caure en excessives contradiccions. La crisi segueix, els indignats han esdevingut més una caricatura que un canvi social i el canvi ha d’esperar una miqueta; com deia Carles Puigdemont, si hem esperat 32 anys, podem esperar 32 anys i 20 dies; doncs exacte: paciència, pactes… i política. 

Canvis peruans i portuguesos

Les conseqüències de la crisi econòmica i les seves diverses sortides segueixen suposant canvis de govern i ascens del populisme en els països que afronten cicles electorals. Al Perú, dues opcions oposades es presentaven a les urnes per succeir Alan Garcia: Ollanta Humala, que ha moderat el seu discurs clarament esquerrà i populista proper a les posicions d’Hugo Chávez i s’ha anat aproximant a un model més socialdemòcrata proper al Brasil que l’ha portat a remuntar les enquestes i derrotar la candidata Keiko Fujimori, filla de l’antic president Alberto Fujimori, condemnat per crims de lesa humanitat i escàndols de corrupció; la victòria, força ajustada, ha provocat una forta caiguda de la borsa peruana i pot portar canvis importants pel país andí. Pel que fa a Portugal, la fortíssima crisi social, econòmica i política que ha sacsejat el país en els darrers mesos ha provocat un canvi radical del panorama polític: José Socrates, primer ministre els darrers sis anys, i el seu Partit Socialista s’han enfonsat i han deixat pas lliure al dretà Paulo Passos Coelho que, amb un 40% dels vots i opció de pactar amb el dretà CDS de Paulo Portas, té la missió gegant de rescatar un estat en fallida total que es troba intervingut pel Fons Monetari Internacional i la Unió Europea; la participació, inferior al 60% ha estat la més baixa de la història democràtica portuguesa. Amb la victòria de Passos Coelho, el govern espanyol de ZP queda com l’única referència socialista europea: en les eleccions dels darrers vuit anys, la majoria de països referents a Europa han canviat o han seguit confiant els seus destins a les opcions conservadores: Alemanya, Itàlia, Regne Unit i Itàlia en són els clars exemples. 

Pressupost de crisi

Aquesta setmana passada, el conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, ha presentat el pressupost de la Generalitat de Catalunya, tocat per la crisi econòmica i envoltat de les polèmiques però imprescindibles retallades; el dia 14 de juny els comptes aniran al Parlament i començarà el ball dels diversos partits polítics per tal d’arribar a l’acord que permeti l’aprovació definitiva, amb molt de tacticisme que acompanyarà les negociacions. L’elevat import de les factures pendents i els interessos del deute emès pel Govern els darrers anys suposen una dificultat afegida a uns comptes austers però que mantenen bona part de les necessitats cobertes. A més, fins que no arribin els esperats milions que l’Estat deu a Catalunya, serà impossible matisar el dèficit que per aquest 2011 serà del 2,6%; dèficit, ajust, austeritat, necessitat en els temps que vivim: una baixada ara suposa poder afrontar el futur amb una perspectiva millor en l’escenari que tenim, tal i com està muntat; ja no és que es puguin lligar els gossos amb llonganisses: durant massa temps s’han alimentat amb caviar i ara convé rosegar una mica d’os pelat. Per conselleries, la més perjudicada és Territori i Sostenibilitat que cau un 31% (a més, cal acabar de pagar obres fetes en anys anteriors); Agricultura, Governació, Empresa i Ocupació i Presidència voregen un 25% menys; per sota del 10% trobem Justícia, Interior i les tres conselleries de tall més social: Benestar i Família (baixa un 5,9%), Ensenyament (un 8%) i Salut (un 6%). Reflexió: les conselleries que menys retallen són precisament les que més part s’emporten del pastís, i encara s’acusa l’actual Govern d’antisocial, dretà i d’atemptar contra els drets de les persones. Doncs no: s’ajudarà a qui més ho necessiti, però cal posar un fre, cordura, sentit comú i gastar en el que s’ha de gastar i matisar molta despesa supèrflua; hi ha punts i baixades que fan mal, però que serveixi de quelcom!