20-N: Eleccions!

Bambi ha dit prou. José Luís Rodríguez Zapatero, president del Govern d’Espanya, ha convocat eleccions generals pel diumenge 20 de novembre del 2011 amb l’objectiu que el nou executiu pugui afrontar uns pressupostos difícils marcats per la crisi econòmica que sacseja l’estat. ZP, escollit president el 14 de març del 2004, tres dies després dels brutals atemptats de Madrid que deixaren qüasi dos-cents morts, ha viscut més de set anys de govern marcats per un inici d’esperança, d’alternativa, d’una possibilitat nova, d’un govern diferent, amb sensibilitats autonòmiques, amb una imatge moderna, amb grans promeses, amb un avenir positiu; però dues legislatures després, els somnis han viscut un despertar sovint amarg, amb una oposició molt dura, i amb un gran nombre de promeses que han quedat en el calaix superades pel pragmatisme de la política i pel govern de les grans corporacions mediàtiques i econòmiques que han anat marcant camins diferents, a més d’un progressiu desgast del líder, agreujat per la manca de concreció de moltes propostes i un gran desengany. A més, en els darrers anys, l’estocada definitiva ha estat un atur ofegador, un abisme econòmic pel qual Espanya deambula amb la possibilitat de caure ben avall. Eleccions, per tant: amb un claríssim favorit, Mariano Rajoy amb un PP discutible; amb el millor candidat que pot oferir el PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, bèstia política com n’hi ha poques, excel·lent orador i gran negociador que té la missió -atenció, factible- d’evitar l’escombrada popular; amb partits que tenen molt a dir: IU, amb voluntat de créixer, Bildu amb objectiu de consolidar-se, UPyD amb ganes de treure vots als dos grans, BNG, CC i PNV a seguir amb el tacticisme, ERC a evitar una altra tragèdia electoral, i CiU, amb Duran i Lleida com a candidat, a fer valer la seva presència institucional per tal de poder obtenir acords que acostin els objectius de la federació, amb el pacte fiscal a l’horitzó. Comencen mesos de precampanya; “només” cal determinar un nom, amb una missió clara: qui s’encarregarà d’aplicar totes les mesures que dictarà la Unió Europea. 

27: punt i final

Robert Johnson, nascut a Mississipi el 1911, un dels millors intèrprets de blues de la història de la música, autor de 29 cançons, pioner del rock’n roll. Brian Jones, guitarrista, un dels fundadors dels Stones junt amb Mick Jagger i Keith Richards, nascut el 1942 a Cheltenham, Anglaterra. Jimi Hendrix, segurament el millor guitarrista de la història del rock, nascut el 1942 a Seattle. Janis Joplin, nascuda el 1943 a Port Arthur, Texas, estrella del rock, emblema de la contracultura nord-americana dels anys seixanta. Jim Morrison, nascut el 1943 a Melbourne, Florida, poeta, cantant, fundador i líder de The Doors, una de les bandes més emblemàtiques de la història. Kurt Cobain, cantant, compositor i ànima de Nirvana, nascut el 1967 a Aberdeen, Estats Units. Kristen Pfaff, nascuda el 1967 a Buffalo, Nova York, baixista de Hole, el grup de la vídua de Cobain, Courtney Love. Amy Winehouse, nascuda a Londres el 1983, cantant i compositora, renovadora del soul britànic. Què tenen en comú, a més de ser icones de la història musical dels darrers cent anys? Sí, la maledicció dels 27: tots ells morts als 27 anys, víctimes de malalties, suposats accidents, suïcidis, diversos a causa de les drogues, l’alcohol, la fama desmesurada i la pressió excessiva. Han esdevingut mites, llegendes per a generacions de joves i grans. Bé per la seva música, pèssim per la seva vida; glòria a l’art, no radical al límit i l’excés que van tallar unes vides de somni. Hi ha qui diu que la mort els ha convertit en mites immortals, però, malauradament, ens van deixar massa aviat. La desgraciada pregunta és inevitable: qui serà el segúent?    

Catàstrofe nòrdica

Noruega viu immersa en la tragèdia, la desolació i el desconsol després del brutal atemptat d’aquest divendres: més de 90 morts, la majoria joves, en la pitjor desgràcia del país des de la Segona Guerra Mundial. El desastre començà divendres a les 13:20h amb l’explosió d’una bomba en edificis governamentals del centre de la capital, Oslo, que deixà un mínim de set morts i desenes de ferits; però l’horror arribava dues hores després a l’illa d’Utoya, a uns quaranta quilòmetres de la capital, on hi havia l’acampada que se celebra cada estiu de més de cinc-cents joves d’entre 14 i 17 anys del Partit Laborista: un home armat entrà fent-se passar per guàrdia de seguretat i obrí foc contra la multitud causant un mínim de 84 morts, sembrant el pànic entre el jovent que fugí nedant desesperadament. El govern i el rei Harald han condemnat enèrgicament l’atac, sent conscients que es troben davant d’una de les pitjors situacions imaginables. La polícia ha detingut el pressumpte autor de la matança d’Utoya: Anders Behring Beivik, un noruec de 32 anys, de marcat caire ultranacionalista d’extrema dreta, amb opinions xenòfobes. Un país que té la seu del Premi Nobel de la Pau, de caire tranquil i amb pocs actes violents s’enfronta ara a un malson de dimensions gegantines; la classe política i la societat noruega en general hauran de fer front a un atac directe contra la seva línia de flotació: qualsevol mort és una tragèdia però quan les xifres parlen de més de vuitanta joves assassinats que potser algun dia haurien format part de la classe política, la dimensió agafa més volada. L’únic que havien fet aquestes noies i aquests nois era reunir-se per parlar de política, poder estar uns dies en convivència i parlar del futur, del seu país; quin mal havien fet? Vivim èpoques de crisi econòmica, de valors, de xoc; que l’horror noruec no es repeteixi, mai. Condemna absoluta, suport a les víctimes i famílies, i contundència amb els autors materials i ideològics de l’atac: justícia severa, sense esquerdes, radical no a qualsevol actuació que suposi vexació, xenfòbia, atac a l’altre de forma indiscriminada: la ultradreta està present a la societat, també a la nostra, que la classe dirigent reaccioni abans que sigui tard, cal extirpar el càncer xenòfob abans que afecti l’organisme.  

Camps cedeix

La fallera major de la “Comunidad Valenciana”, Paco Camps, ha dimitit per tal d’afrontar les causes judicials que té pendents pel famós cas dels vestits. El Bigotes, Correa, els vestits Forever Young, el cas Gürtel, tota una trama que esquitxa de ple el Partit Popular a nivell espanyol i concretament a nivell valencià. Sacrificat pel partit, que veu com Rajoy vol ser president però que difícilment ho pot ser amb escàndols de corrupció tan evidents com el del País Valencià, Camps plega com a president de la Generalitat per fer un suposat favor al seu partit i al seu líder, marxant suposadament amb menys patrimoni i declarant la seva innocència. Francisco Enrique Camps Ortiz, nascut a València el 28 d’agost del 1962, esdevingué el quart president de la Generalitat valenciana l’any 2003; de fet, el proppassat 22 de maig va tornar a ser l’escollit després d’una majoria absolutíssima, tot i que des del 2009 que estava immers en els casos de corrupció de la trama Gürtel. Alberto Fabra, fins ara alcalde de Castelló de la Plana serà el nou president valencià, mentre que Rajoy, que segueix amb un silenci tàctic, observa com un dels seus puntals ha de ser sacrificat; Camps cau per uns suposats vestits regalats per valor de 14.000 euros, plega per la punteta de l’iceberg d’un cas baix, rastrer, ple de brutícia.  

75 anys de Guerra Civil

Entre el 17 i el 18 de juliol, s’inicià un aixecament militar amb intent de cop d’estat planejat per José Sanjurjo, Emilio Mola i Francisco Franco contra el govern de la República que suposà l’inici a la Guerra Civil Espanyola, el conflicte que fracturà l’Estat i que suposà qüasi tres anys de batalles, avantsala de la Segona Guerra Munidal, que deixaren centenars de milers de morts, milions de ferits, damnificats, refugiats i exiliats, anys de penúria social i econòmica, prop de quaranta anys de dictadura militar i un canvi absolut pel que fa a les llibertats, a la societat, a tots nivells. 75 anys després, la memòria històrica segueix a l’ordre del dia, les dues espanyes encara presents, trenta-cinc anys de democràcia que no han acabat de fer net d’un episodi que enfrontà famílies, germans, pobles, en la pitjor situació que pot viure un país. La Guerra Civil és un dels esdeveniments de la història mundial més estudiats, escrits i publicats: llibres d’història, novel·les, pel·lícules, art, obres de teatre, imatges que cerquen qualsevol punt de vista, històries genèriques i particulars, memòria dels qui la van viure i veure. Cal recordar per no oblidar mai, per tal que mai més es repeteixi: una guerra que acabà sense amb infinitat de grisos i matisos, que ha deixat seqüel·les a diverses generacions. La pornografia lingüística fa que des de fa uns anys es parli amb lleugeresa del que passà en fa setanta-cinc, amb algunes bromes, paròdies i referències lamentables que resten credibilitat i importància; per tal que no es repeteixi mai més.  

Cantonigròs és música

Aquest cap de setmana 16 i 17 de juliol, la localitat osonenca de Cantonigròs esdevé un dels referents pel que fa al cant coral: la celebració de la 29a edició del Festival Internacional de Música aplega 1.200 cantants de dinou nacionalitats que competiran, entre d’altres, en les categories de cors mixtos, cors infantils i cors femenins, en les que els grups participants entonen el Cant de la Senyera, Nigra Sum (de Pau Casals) i Adoramus te (de Brahms) respectivament com a obres obligatòries, a més d’altres que puguin escollir; també s’interpreten peces del folklore dels països convidats, a més de danses tradicionals. Quatre dies de música (el festival començà el dijous 14 amb les primeres audicions) i de convivència que mobilitzen tota la localitat i els seus voltants: cal remarcar que una bona part dels cantants s’allotgen en cases particulars. El president de la fundació que organitza el festival, Josep M. Busquets, mostra en aquesta edició homenatge i records molt especials: a Joan Maragall, en el centenari de la mort, a Pau Casals, en el quarantè aniversari de la històrica intervenció davant les Nacions Unides, a Antoni Gaudí, amb la recent consagració de la Sagrada Família, i al pedagog i escriptor Joan Triadú, mort el passat 30 de setembre i molt vinculat tant a la població com al festival. 

Òmnium 50

Llengua, cultura, país. Aquest és el lema d’Òmnium Cultural, l’entitat presidia per Muriel Casals que aquesta setmana celebra el seu cinquantè aniversari. El dia 11 de juliol de l’any 1961, cinc prohoms catalans van fundar la institució amb la voluntat màxima de protegir la cultura del país, que vivia una de les èpoques més difícils de la seva història després de més de vint anys de franquisme: Fèlix Millet i Maristany, Lluís Carulla i Canals, Joan B. Cendrós i Carbonell, Pau Riera i Sala, i Joan Vallvé i Creus foren els impulsors que van encapçalar Òmnium. 50 anys de lluita pacífica per la normalització lingüística, per la defensa de la cultura i la llengua de Catalunya, per l’ensenyament del català a l’escola, per l’etiquetatge. Actualment té més de 23.000 socis, més de vint seus repartides per tot el territori, convoca el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i és una de les principals entitats de la societat civil que encapçala la defensa de la identitat catalana, amb el clar exemple de l’impuls de la manifestació del 10 de juliol del 2010 o bé el discurs que féu Casals en la celebració del cinquantè aniversari reclamant la independència fiscal en els propers quatre anys per tal de poder tenir un país més fort que administri els seus propis recursos, reclamant el dret a decidir, apostant clarament per la independència cultural. La flama segueix ben viva mig segle després; per molts anys, i per molts més!

Cau News of the World

Rupert Murdoch, el magnat mundial de les comunicacions que controla el grup de poder i influència més gran del planeta, ha vist aquest diumenge com un dels seus principals vaixells al Regne Unit ha caigut víctima dels escàndols: News of the World, el tabloide britànic més venut (dos milions i mig d’exemplars cada diumenge) ha hagut de tancar després de 168 anys d’història a causa de les escoltes telefòniques que han suposat creuar la perillosa línia entre informació i sensacionalisme caient en la vergonya de punxar telèfons de militars morts a l’Iraq, membres de la família reial, diverses celebritats i la cirereta que ha acabat amb el diari i que ha posat temporalment el fre a l’expansió sense límits de Murdoch: aquesta setmana passada, Scotland Yard féu públic que l’any 2002 News va punxar el telèfon d’una nena segrestada que fou posteriorment assassinada, amb algunes actuacions que dificultaren la investigació policial. El cataclisme comunicatiu és de dimensions majúscules en el món de la premsa i els mitjans a nivell mundial ja que el tancament de News pot suposar un precedent en la lamentable pràctica periodística del tot s’hi val, de remenar la brutícia de tothom i dels habituals programes sensacionalistes que no tenen cap mena de pudor en mostrar i vexar tant com sigui possible per tal de tenir més audiència. És cert que la caiguda de News és només la punteta d’un iceberg gegant del qual a l’Estat espanyol hi ha bona part de gel. De moment sembla que s’ha pogut tancar l’afer amb la clausura, però a diversos llocs la cua serà important; val a dir, però, que l’ombra de Murdoch és molt poderosa: a Gran Bretanya, laboristes i conservadors no podran retreure’s qüasi res ja que és cert que Murdoch donà suport a la campanya de David Cameron (premier actual i lider conservador), però és que fa anys també el donà a la de Tony Blair, qui fou primer ministre laborista. De fet, la premsa sensacionalista britànica fins ara havia tapat el tema de les escoltes ja que és una pràctica més que habitual. Embolica que fa fort. 

Trias & Co

Després de més de tres dècades de governs encapçalats pel PSC i de més de tres setmanes de lamentable espera (com pot ser en una democràcia aparentment moderna que la nit electoral no poguem saber els resultats exactes en una capital com Barcelona?), Xavier Trias (CiU) ha començat a exercir d’alcalde amb una gran voluntat de pacte i amb la complexa i gegant missió de renovar el cap i casal de Catalunya: la ciutat comtal, la capital, té nou equip de govern amb grans reptes pels propers quatre anys. Trias ha optat per un govern en minoria (a la votació per l’alcaldia, cada partit va votar el seu candidat excepte la famosa Unitat x Barcelona que votà Trias, sempre quedarà el dubte que potser “Laportabella” no es van posar d’acord ni en qui votar); en minoria potser sí, però altament capacitat i amb voluntat de cercar pactes amb totes les forces per tal d’arribar a grans acords de ciutat; simplificació administrativa i política social han de ser dos dels eixos del nou consistori, amb l’Àrea Metropolitana com a element molt important en el futur ja present. La gran quantitat de personal que treballa a uns organismes municipals que fa dècades que tenen un mateix patró fa que no es pugui acabar amb tot el que hi ha; i és evident que arreu hi ha gent molt vàlida, i les estructures barcelonines en són una bona mostra: molts tècnics de l’Ajuntament són persones altament qualificades i excel·lents professionals que seguiran desenvolupant la bona feina que han fet fins ara, tot i el gir històric, gir que es veurà en alguns càrrecs excessivament polititzats que canviaran de mans, hi haurà recol·locacions o/i retorns a l’empresa privada o al món de l’ensenyament. Pel que fa als regidors de districte –figura important a nivell ciutadà–, són els que segueixen: Mercè Homs (Ciutat Vella), Gerard Ardanuy (Eixample), Jordi Martí (Sants-Montjuïc), Elena Turalló (Les Corts), Joan Puigdollers (Sarrià-Sant Gervasi), Maite Fandos (Gràcia), Francina Vila (Horta-Guinardó), Irma Rognoni (nou Barris), Raimond Blasi (Sant Andreu) i Eduard Freixedes (Sant Martí); recordar també que Joaquim Forn, Sònia Recasens, Antoni Vives, Maite Fandos i Jaume Ciurana són els cinc tinents d’alcalde,  a més de Constantí Serrallonga, nou gerent municipal. A tots els que hi eren i segueixen, a tots els que han arribat, a l’alcalde i al seu equip: bona feina, Barcelona us necessita.