CDC: present i futur

Convergència Democràtica de Catalunya afronta aquest cap de setmana a Reus el seu setzè congrés nacional que ha de consolidar el partit en un moment fonamental en la seva història i en la del país, davant reptes de present profundament complexos i reptes de futur profundament estimulants. Comencem pel pes: CDC (junt amb els socis d'Unió) governa més que mai, tot i que amb suports difícils de digerir en alguns casos: Generalitat, diputacions (inclosa la fins fa un any intocable de Barcelona), ajuntaments (amb Barcelona i Girona com a puntals), en una demostració de centralitat absoluta i d'hegemonia clara, amb presència al Congrés (guanyant les darreres eleccions a Catalunya), però amb la crossa d'un pacte amb el PP (d'altra banda, res estrany tenint en compte la política pactista de CiU ja sigui amb PP o PSOE segons el cas, per tal de cercar beneficis pel govern català). CDC, el soci gran de la coalició de CiU, es veu per tant en una època dolça tot i tenir al davant la responsabilitat de governar en un moment de descrèdit de la política i els polítics, en temps de crisi i de reformes poc agradables, amb protesta social i remogudes, però amb dues aventatges que fan que el partit tingui dos asos que fa servir brillantment, un de cara, l'altre d'esquena: de cara, una generació de gent jove i de mitjana edat, formada en el pujolisme, que té la capacitat i les idees clares i que tira endavant projectes i decisions sense que el pols tremoli gaire; d'esquena, la catastròfica situació en què es troba immers el suposat partit de la oposició tant a la Generalitat, com a les diputacions, com als ajuntaments: un PSC inaudit, desaparegut del mapa, en un naufragi constant i amb ben poca imatge de recuperació per enlloc; sembla com si la oposició al Parlament quedi en mans d'un PP bel·ligerant en temes nacionals, i d'una Iniciativa que és l'únic que intenta aixecar la veu per la crisi social; amb una ERC que callant està fent bona feina de portes endins, el socialisme polític està desaparegut en combat (més encara després de la fallida de Chacon) o amagat al fons del cau. Un altre punt clau del congrés de CDC són els noms: Jordi Pujol passarà a ser president d'honor, Mas president del partit i Oriol Pujol agafarà la secretaria general i per tant les brides de la formació, amb Josep Rull com a valor emergent i amb una sèrie de noms que configuren la "galaxia Mas" com ara Francesc Homs, Germà Gordó, Lluís Recoder, Lluís Corminas, Joaquim Forn, Irene Rigau o Felip Puig que tenen i tindran un pes important al partit, junt amb joves alcaldes comarcals i dirigents procedents de la JNC que també tindran paper en els propers anys d'una formació que havia de desaparèixer segons els "brillants" pronòstics fallits de Carod Rovira amb el primer tripartit i que vuit anys després té més poder que mai. Finalment, el gran tema del congrés, que sobrevola el govern des de fa mesos, i que ara tindrà encara més relleu amb l'accés d'Oriol Pujol a la secretaria general: la transició nacional, el pas cap a la sobirania de Catalunya, l'anhel de bona part de la militància convergent, d'una majoria dels seus votants; mantenint els equilibris que fan de la centralitat l'eix històric de CiU, el pas endavant sembla ara més clar que mai en les més de tres dècades d'història del partit: el peix al cove estava bé fa anys, però si no hi ha diners i la tensió segueix, CDC sap que si vol seguir sent gran haurà d'adaptar-se a la realitat, no amb el trabuc a la mà, sinó amb el vent de cara (malgrat certs recels d'Unió i Duran). El pragmatisme i el saber fer convergent que tants bons rèdits electorals ha donat en el darrer cicle haurà de girar cap a un canvi en la política: o entesa amb Espanya o fins una altra, però no per quedar-nos tancats, petits, i només amb els catalans de fa un milió d'anys, sinó per fer un país obert, modern, avançat i lliure. Veurem com respira CDC d'aquí a un parell d'anys; fins llavors, a treballar i paciència.