Oscars en blanc i negre

Ja tenim el veredicte dels Oscars corresponents als films del 2011, els premis més coneguts, destacats, publicitats i retransmesos de tots els que es fan i es desfan en la indústria cinematogràfica; Hollywood ha dictat sentència i ha fet que The artist, la pel·lícula francesa rodada en blanc i negre, muda, de bona factura i actuació però amb un guió completament buit de contingut, hagi resultat la gran guanyadora: cinc premis, incloent film, director (Michael Hazanavicius) i actor, un Jean Dujardin que ha deixat amb la mel als llavis a George Clooney, que se n'ha anat amb les mans buides tot i la seva brillant interpretació a Los descendientes -film que s'ha conformat amb el millor guió adaptat-. Martin Scorsese, amb la seva La invención de Hugo, s'ha quedat amb cinc premis tècnics, mentre que Woody Allen s'ha fet amb el guardó al millor guió original per la gran Midnight in Paris -de producció rourenca-, segurament una de les millors pel·lícules seleccionades per l'edició d'enguany. Meryl Streep ha tornat a guanyar, ara com a Margaret Tatcher en l'avorrida La dama de hierro, film dolent, però poques actrius poden estar a l'alçada de la gran Streep. Octavia Spencer -per Criadas y señoras- i el "jovenet" Christopher Plummer -per Begginners- han estat els millors secndaris, mentre que Rango ha près l'Oscar a millor pel·lícula d'animació a Chico y Rita; en un altre dels apartats més interessants, film de parla no anglesa ha guanyat una de les meravelloses sorpreses de l'any, l'iraniana Nader y Simin, una separación, premi just, tot i que escàs; en definitva, palmarès tòpic veient totes les gales pre-Oscar, i amb alegries justes.  

La recepta del diumenge: Caldereta de sípia

Aquest és un plat força típic de cuina marinera; conegut també a les Balears com a "Greixonera" pel recipient habitualment utilitzat per a la seva realització. Recomano sucar-hi pa i, sobretot, una cocció lenta. 

Ingredients (per a 4-6 persones):

4 sípies grosses, 16 gambes (3-4 per cap), 5 patates, 3 cebes, 5 carxofes, col-i-flor petita, 200 gr. pèsols, 3 tomàquets, 5 grans d’all, llimona, ametlles, avellanes, julivert, pa, oli, conyac, sal.

Preparació:

Fregir una mica les gambes amb oli i all; reservar les gambes, l’all i l’oli, així com una mica de molla de pa fregida amb l’oli. 

Tallar la sípia a trossos i fregir-la amb una mica d’oli; sofregir la ceba amb el tomàquet ratllat, triturar amb una mica de brou i oli de gamba i reservar; fregir una mica les patates i reservar-les; bullir la col-i-flor i les carxofes tallades (només el cor) amb llimona. 

A la cassola de la sípia amb el seu brou, afegir les carxofes, la col-i-flor, els pèsols i la ceba amb tomàquet; posar-hi l’oli de gambes, una mica d’aigua i començar a coure; a mitja cocció, afegir les patates.

Quan quedin uns 5-10 minuts, afegir una picada feta amb les ametlles, avellanes, alls, julivert, el pa fregit i una mica de brou. 

Deixar fer xup xup uns minuts, amb les gambes incorporades fins que la salsa tingui consistència. Servir calent, millor amb cullera. Bon profit!

En la vida i en la mort

En els darrers dies han mort dos catalans il·lustres. El 1 de febrer ens deixava l’insigne economista i professor Fabián Esrapé, 88 anys, nascut a Portbou i mort a Lleó, referència a l’Estat durant dècades i mestre de milers d’alumnes, alguns dels quals reconeguts personatges del món polític i social. El dia 6 el brillant i mundialment famós artista Antoni Tàpies, 88 anys, nascut i mort a Barcelona, autor singular i una de les llegendes vives de la cultura del país, amb la seva creu (o T) impregnada en milers d’obres. Més enllà de notícies i reportatges televisius, així com de records per part del món universitari o de la Fundació que féu portes obertes durant dos dies, ha mancat un reconeixement més clar i evident a nivell instititucional: un país i una ciutat es fan grans i lliures quan també tenen un record destacat per les seves glòries personals; encara hi som a temps: Estapé i Tàpies es mereixen molt més que cinc minuts de telenotícies, minuts de silenci al Camp Nou, un reportatge a TV3, al Canal 33 o a La 2 i unes referències de diaris –és cert, alguns en portada qüasi total–; en el cas del pintor, convé recordar que la seva mort fou notícia a diaris de mig món. Cal un acte fort a nivell català / espanyol /europeu / el que sigui. Descansin en pau. 

De mamuts

Aquest cap de setmana passat, Barcelona ha viscut un dels robatoris més surrealistes i maldestres dels últims anys. El flamant Museu del Mamut, una curiositat siberiana ubicada al carrer Montcada, va ser objecte d’un furt que va afectar una vintena d’ullals de mamut de fa milers d’anys, així com diverses peces d’artesania, valorat tot plegat en un inici en més d’un milió d’euros, posteriorment en uns 600.000. La porta no estava forçada, les cintes de seguretat van desaparèixer, el misteri era present: una opció és que David Niven hagués tornat de l’altre barri per tornar a perpetrar un acte de guant blanc més enllà de la pantera rosa; també es podia confiar en reconeguts artistes de l’art escapista, mags, etc, tot plegat digne del professor Sebastià d'Arbó (o del seu alter ego competencial, Sebastia de debò). Però no: tot indica que l’autor fou l’exdirector del Museu que, per problemes econòmics (diuen que li devien diners) o personals (diuen que el van treure per posar la filla de l’amo del museu), va decidir una vendetta: entrar al Museu amb un joc de claus que encara tenia (???????), endur-se els ullals, desactivar les alarmes i emportar-se les cintes… i al cap d’un parell de dies fer una trucada a la direcció del centre (………) reclamant 100.000 euros o que les peces anirien pasturant cap al mercat negre després de passar unes hores a un magatzem de Cerdanyola del Vallès. Detingut el sospitós i recuperats els ullals, el Museu s’ha guanyat una campanya de promoció –té uns 10.000 visitants l’any en els dos que porta obert– que ha sortit ben econòmica (i això que l’entrada que es cobra és més aviat cara); tot plegat seria interessant i digne d’un guió televisiu o cinematogràfic, però també és cert que la línia que voreja la genialitat de l’esperpent és molt –en aquest cas massa– fina.  

Garzón condemnat

El Tribunal Suprem, amb unanimitat dels set magistrats que l’integren, ha dictat sentència: prevaricació per les escoltes telefòniques del cas Gürtel: 11 anys d’inhabilitació i, per tant, punt i final a una carrera judicial llarga, plena, amb estrella i estrellada. Baltasar Garzón, qui fou el superjutge d’Espanya, serà expulsat de la carrera judicial en els propers dies, i amb el cas del franquisme encara cuejant i pendent d’una altra sentència que pot ser lamentable. El jutge ha rebutjat frontalment la decisió i ha dit que presentarà recurs, tot comentant que ha quedat eliminada tota possibilitat d’investigar la corrupció i els seus delictes associats. Gürtel, el cas que havia d’esquitxar la política per un dels escàndols de corrupció més grans de la història, ha acabat de moment amb la carrera d’un jutge brillant. El país va malament, i amb aquestes decisions va a pitjor; atenció perquè comença a fallar l’estructura més profunda i en podem prendre mal tots plegats. Centenars de persones s’han manifestat a favor de Garzón; però el que està podrit té molta força i fa por.   

La recepta del diumenge: Ànec amb naps.

L'ànec amb naps (o amb peres, també possibilitat de fer-ho amb oca) és un plat habitual de la muntanya gironina, amb tradició important a la Cerdanya. Es tracta d'un segon plat excel·lent per a qualsevo àpat, ja sigui familiar, de compromís o amb amics. Gaudiu-ne.

Ingredients (per a 4-6 persones): 

Un ànec de 1,5 kgs tallat a trossos; dues cebes mitjanes (també es poden posar unes 8-10 cebetes); una pastanaga ratllada; 800 grs. de naps, millor si poden ser de pell negre; 4 cullerades de salsa de tomàquet o dos tomàquets ratllats; un feix d'herbes (llorer, farigola, orenga, canyella branca,...); 20 cl. de vi ranci sec o conyac; una copeta d'anís sec; 80 gr de llard; oli d'oliva; 1 cullerada de farina; 12 ametlles i avellanes torrades; carquinyoli o galeta; alls; uns fils de safrà; brou o aigua calenta; pebre; sal.

Preparació:

Amb l'ànec ben net, salpebrar-lo bé per dins i per fora; posar llard i oli en una cassola –preferentment de terrissa– i, quan està calent, afegir-hi l'ànec i enrossir-lo per tots costats; un cop fet, retirar-lo, tot guardant part del greix.  

Afegir les cebetes o la ceba, les pastanagues ratllades i el manadet d'herbes a la cassola, junt amb un parell de grans d’all trinxats i, al cap de pocs minuts, el tomàquet. Deixar que es faci el sofregit i mullar-lo amb vi ranci o conyac (també s’hi pot afegir una mica d’anís sec). Afegir l’ànec, posar-hi el brou que cobreixi força i deixar fent xup xup.

D'altra banda, pelar els naps; si son grossos fer-los a trossos, bullir uns minuts; fregir-los enfarinats amb el greix que teníem reservat, fins a enrossir-los. Uns vint minuts abans d’acabar la cocció de l’ànec, afegir els naps i, quan faltin uns deu minuts, afegir la picada que s’ha de fer amb els fruits secs, un parell d’alls, una mica de vi ranci o conyac (i uns brins de safrà si es vol). Barrejar bé i rectificar de sal. Bon profit i bona setmana. 

Rubalcaba in extremis

Alfredo Pérez Rubalcaba ha estat escollit nou secretari general del PSOE amb 487 vots a favor, 22 més que Chacón, amb dos vots en blanc i un de nul; la vella guàrdia, per tant, enterra l’etapa ZP després del desastrós cicle electoral que ha suposat el punt i final a l’altre socialisme. En un gest d’integració i en clau d’eleccions, el candidat i líder del socialisme andalús, José Antonio Griñán –que havia mig recolzat Chacón– serà el nou president del partit, amb dos lleials a Alfredo ben a la vora: Elena Valenciano com a nova vicesecretària general i Patxi López com a secretari de relacions polítiques, mentre que el líder a Castella i Lleó, Óscar López, serà el nou secretari d’organització; pel PSC, un parell de vocals en la nova executiva. Na Carmen ja ha dit que no vol cap lloc a la nova direcció, i que treballarà per la causa comuna, però és evident que la derrota ha estat forta, tot i assolir el 49% de vots; aquesta divisió només és un dels infinits problemes que haurà de començar a dirigir Alfredo P, amb la mirada a recuperar la centralitat política i a construir una alternativa real al poderós executiu de Mariano Rajoy. El PSC, per la seva banda, ha vist com té un problema menys, o un de més segons com es miri; ja hi ha qui diu que el pròxim pas de Chacón serà intentar ser candidata a la presidència de la Generalitat, mentre que la direcció actual s’ha afanyat a dir que Alfredo és un gran líder, que tingui tota la sort, i que ells no tenien cap candidat en ferm (en fi…); caldrà veure l’encaix del PSC en el nou PSOE, però els discursos de la campanya no eren precisament una meravella. D’aquí a menys de dos mesos la nova direcció de Ferraz té el seu primer gran repte: no se sap com, intentar que Javier Arenas no assoleixi la majoria absoluta a Andalusia, el darrer gran bastió socialista de l’Estat; serà possible?  

PSOE al quadrat

Aquest cap de setmana el PSOE celebra el congrés que ha de designar la nova direcció i el rumb pels propers anys, deprés d’un cicle electoral catastròfic tant a nivell de l’Estat com de comunitats, nacions, ciutats i pobles, amb la cirereta que poden ser les eleccions andaluses i la probable victòria del popular Javier Arenas. Dos dels grans símbols d’aquest desastre electoral, social i d’imatge del partit són els candidats que es presenten: el gat vell i la gata que va trepant per on pot, Alfredo Pérez Rubalcaba (abans Alfredo P) i Carmen (o Carme, depèn de si li diu el papa o la mama, o bé si està a Montserrat o a la Sierra) Chacón; és a dir, el vicepresident i la minsitra de Defensa del govern ZP, és a dir, el candidat a Espanya i la candidata a Catalunya que es van endur sengles clatellades fa pocs mesos, és a dir, renovació 0, canvi de cares 0, optimisme per la desencantada base socialista, sota zero. A can PSC, aquest dilema Alfredo-Chacón és un problema més per la noVella direcció del partit: un és dolent, l’altra pot ser pitjor; na Carmen ja ha dit que res de pacte fiscal, res de veu pròpia, molt de PS i ben poc de C, per molta E, i potser rescatem la O a veure si recuperem algun votant que se n’ha anat cap a Izquierda Unida; l’anomenat sector catalanista del PSC (per cert, existeix realment més enllà dels mitjans de comunicació?) es veu que està tan ennutjat amb na Carmen, però tot indica que el centenar de delegats catalans (la majoria controlats per l’anomenat aparell del partit amb epicentre al Baix Llobregat) li donaran suport, no fos cas… Madrid també, per fer-li la punyeta a l’Alfredo, els bascos segurament recolzaran a l’excandidat perquè així Patxi López pugui ser el seu número dos, els valencians ja en tenen prou amb el de casa seva com per alçar la veu, i els andalusos… ai, els andalusos: una quarta part dels delegats al Congrés, amb els dos mòmios del socialisme històric, Guerra i Felipe renegant de na Carmen un (per dona i catalana, buuuuffff), i donant suport a l’Alfredo l’altre, amb el presidenciable Griñán que els necessita als dos per no fer el pena a les eleccions que li vénen, i amb les diverses províncies que sembla que votaran la seva filla adoptiva, però tampoc ho diuen gaire clar ni gaire junts. En fi, que mentre el PP fa el que vol, el PSOE està immers en un jardí de difícil sortida; guanyi qui guanyi haurà de tornar a enganxar uns votants cansats, desorientats i perplexos; guanyi qui guanyi, Pere Navarro ja es pot anar calçant; guanyi qui guanyi ja veurem què aporta. Llàstima que no hagi sortit una tercera via, jove, nova, amb idees i no fent sang d’un cicle penós.