Un any de sang

2011 fou l'any de l'anomenada "primavera àrab", tot un seguit de revoltes i protestes contra diversos règims i governs del nord d'Àfrica i del Pròxim Orient que han suposat canvis destacables a països com Egipte, Tunísia o Líbia, amb mandataris eternitzats que han acabat morts, jutjats o exiliats. Aquestes revoltes s'han anat succeïnt amb més o menys atenció mediàtica i amb resultats per a tots els gustos, amb lluita i guerra en alguns casos, amb manifestació i repressió en d'altres, amb intervenció estrangera forta en el cas de Líbia per acabar amb la icona Gaddafi. Però en aquesta onada hi ha un gra de pus gegant, un problema ingent, una repressió brutal que torna a sacsejar el punt geoestratègic més inestable en el darrer segle d'història mundial (segurament junt amb els Balcans): el Pròxim Orient segueix en peu de guerra, amb el conflicte latent Israel-Palestina de rerefons i amb un estat d'excepció pel que podria arribar a representar un catastròfic enfrontament entre Israel i Iran, anunci d'una hipotètica Tercera Guerra Mundial. En aquest "meravellós" escenari fa un any que s'està escenficant el desastre: Síria, país mediterrani, viu un conflicte que amenaça amb derivar en una cruenta guerra civil; les protestes contra el règim del president Baixar al-Àssad s'iniciaren el 15 de març del 2011 demanant reformes i rebent repressió; 365 dies després, la realitat parla d'uns 8.000 morts, desenes de milers de desplaçats, unes tímides reformes per part del nucli dirigent i una contestació oficialista brutal contra la dissidència. L'ONU i la Lliga Àrab han fet alguns passos per intentar cercar una solució, la majoria de països segueix sense mullar-se gaire per les repercussions que podria tenir per la regió l'entrada de les grans potències en una partida que té com a principal damnificada la castigada població civil; a més, conflictes ètnics i religiosos de rerefons: Àssad és de la minoria alauita, branca del xiïsme sirià (molt ben connectat amb l'Iran) davant una immensa part de la població que és sunnita, l'altra gran branca de l'Islam. Occident com sempre mira cap a una altra banda, els mitjans de comunicació reben informacions parcials i tots plegats estem a l'expectativa de què pot passar en el caldejat front de la Mediterrània oriental. Potser hi hagué primavera, però a Síria aquesta no té brots verds, malauradament el vermell de la sang els està tapant per totes bandes.