Hegemonia amb matís

Les eleccions del 20 de novembre ja són història, ara comença la duríssima gestió de la realitat. Jornada electoral amb alguns problemes amb el vot per correu, una participació una mica més baixa, un increment del vot en blanc, i cinc ítems clars: Rajoy, socialisme, CiU, Amaiur i IU-ICV. Comencem amb el conjunt de l’Estat: majoria absoluta del PP que ha guanyat a totes les comunitats excepte Catalunya i Euskadi, 186 diputats i marea blava que dóna ales a un candidat que havia estat profundament qüestionat i que té al davant un repte titànic per fer sortir Espanya de la crisi; catàstrofe sense precedents del socialisme: 110 diputats, el pitjor resultat de la història democràtica, victòria a només dues circumscripcions (Sevilla i Barcelona, pels pèls), naufragi absolut de tots els líders, pèrdua de quatre milions de vots, patetisme d’un ZP desaparegut amb vergonya, i d’un candidat que no va tenir el valor de plegar i marxar cap a casa la mateixa nit; fort ascens d’Izquierda Unida que recull una part del desencís socialista, i pujada amb força d’UPyD, el partit de Rosa Díez. Seguim amb el principal “problema” del nou president: Euskadi; al País Basc, amb un qüestionat govern del PSE amb el suport del PP, després de la victòria de Bildu a les eleccions municipals, en aquesta ocasió la marca de l’esquerra abertzale, Amaiur, ha guanyat les eleccions: 6 diputats (en tindrà 7 al Congrés ja que n’ha aconseguit un a Navarra), 5 per un PNB que ha aguantat el cop, 4 pel PSE i 3 pel PP: sí, Euskadi va per una altra banda, sense terrorisme i amb democràcia. I Catalunya, ai Catalunya: totes les enquestes donaven un aparent triple empat amb victòria socialista i amb un segon lloc que s’havien de disputar un PPC amb molta força i una CiU amb la tisora com a espasa de Damocles; resultat: PPC 11, pujant, però no tant; PSC 14, mig milió menys de vots, ridícul de la seva candidata i xoc contra les roques; CiU 16, victòria en escons i votants, victòria a tres de les quatre circumscripcions, victòria a les principals capitals de comarca amb Barcelona, Girona i Lleida al capdavant (per cert, a Tarragona la victòria, del PP), aval absolut al govern Mas, aval al candidat Duran, aval al pacte fiscal, constatació que avui en dia la federació és el partit central al país per mèrits propis i per inexistència del rival; ICV 3, el millor resultat en 18 anys, segurament amb el millor candidat dels darrers 18 anys, un Coscubiela que té més discurs i bagatge que el líder del partit: si ICV surt del simplisme de les esquerres i les dretes, del mal únic de la tisora, del discurs exclusiu, i s’apropa més a les tesis o/i a les maneres de fer de Joan Coscubiela o de Raul Romeva defugint a Joan Saura o Joan Boada pot assolir una força molt destacada en els propers anys; ERC 3, amb un candidat seriós, amb un president que pot aportar quelcom nou i que intentarà recollir la fragmentació independentista. I els crits fora: res de PxC, derrota del PP a Badalona. Arriba l’hora de la veritat: el PP ha d’aixecar la bandera del canvi i la recuperació, el socialisme s’ha de refundar a Espanya i sobretot a Catalunya, CiU seguirà liderant el país navegant per aigües profundes però amb un president que té la mà ferma i les idees molt clares, ERC pot seguir amb una molt bona línia, ICV hauria d’aprendre molt de la campanya feta, i el País Basc, aquests mengen en una altra taula. 

Reflexió

Jornada de reflexió electoral, absurditat màxima: és curiós que precisament el dia que teòricament no es pot fer campanya és quan més en parlen els mitjans de comunicació, tot comentant els mítings finals celebrats divendres al vespre, o el no debat de 8tv després de l'espantá de la ministra de Defensa, Carme mimitos Chacón. Campanya avorrida, de baix to i de les més buides dels darrers trenta anys de democràcia, sota la lupa dels poders econòmics europeus i mundials i amb una gran part de la població bàsicament desencisada i desconnectada de l'alta política. No obstant això, algunes incògnites queden sobre la taula: quina majoria assolirà el PP? quina clatellada s'endurà el PSOE? Rubalcaba farà el seu darrer truc de vell mag per aconseguir una remuntada aparentment impossible i impensable? què passarà a Catalunya? i al País Basc? guanyarà el socialisme en alguna comunitat autònoma? on hi haurà més rialles, on més plors, i on més pena? tindran valor de riure o plorar amb el que tenim davant, darrera i per arreu? Fixem-nos en els partits. Un PP fort aspira a una hegemonia excessiva, amb un Rajoy que no s'ha mullat ni un pèl de la barba i que vol demostrar a tots els que el criticaren des del seu propi partit que és quelcom més, sense saber gaire què, clar. Un PSOE lamentable, amb ZP desaparegut, amb tots els antics barons en ko absolut, amb l'únic recurs de Felipe González, i amb un candidat que segurament té força fusta, però li pesa massa la complicitat dels darrers anys d'excessiu bonisme. Una CiU que aspira ser important i que té com a gran objectiu mantenir el segon lloc a Catalunya o fer el sorpasso i assolir una victòria moral en ple desastre de tisora. Un PSC que bàsicament ha fet el pena, amb una candidata simplement patètica, probablement un dels pitjors líderatges polítics que ha tingut mai una formació catalana destacada. Un PPC amb un candidat fred però segur que en l'onada pepera espanyola pot assolir un resultat històric. Una ERC que ha trobat l'home tranquil que tan necessitava, allunyat dels pecats de líders anteriors, però amb la titànica missió de recollir un vot sobiranista esmicolat i que en aquestes eleccions pot anar des del blanc al nul, des de la fila republicana a la convergent, des de donar suport implícit al PP per fer un canvi o al socialisme per evitar mals majors. Una ICV amb un dels candidats que s'ho creu més, amb un programa clar, amb una ideologia marcada i amb una línia que pot fer molt forat i molt mal al PSC de la mimosa catalana. I altres incògnites interessants: possible gran resultat d'una Izquierda Unida que recollirà desencant socialista, d'una UPyD de Rosa Díez que pot recollir un vot molt madrileny, molt nacionalista espanyol, d'un nivell mitjà-alt, d'una certa intel·lectualitat que va més enllà de canals i ràdios estranyes, d'una Amaiur que pot acabar de trastocar el panorama basc, d'uns indignats a qui no representa ningú, de molts que votaran sense cap confiança. Vot, vot, vot; participació, urnes, democràcia. Només un detall: el dia 20 es preveu emocionant, el 21 fa pànic.  

Campanya?

Diu Rubalcaba a La Vanguardia: “Tal i com està avui la política, és millor dedicar-se a l’alpinisme”. Un dels grans problemes de les eleccions, siguin les que siguin, són unes campanyes denses, llargues i amb un contingut baix, bàsicament pensades per tal d’esperonar els propis votants i militants, poder treure la poteta en alguns mitjans de comunicació, i intentar convèncer els habituals i interessants “indecisos”, una gran bossa de ciutadans –i, per tant, possibles votants– que van canviant el vot segons el vent i les persones, més enllà de militància partidista. Fixem-nos amb els apunts més interessants d’aquestes darreres hores, amb els cinc partits catalans que tenen representació al Congrés. Un PP completament desbocat i avançant a la velocitat de la llum cap a una majoria absolutíssima (atenció que si no l’obtenen el drama pot ser important) va omplir ahir un pavelló de L’Hospitalet, terreny 100% socialista, amb 3.000 ànimes que van portar Mariano Rajoy a l’èxtasi quan digué “apoyaré a Cataluña”, molt similar –massa– al famós “apoyaré” de ZP; els populars han aconseguit el que fa pocs anys semblava impensable: esdevenir partit central a Catalunya, disputar el primer lloc electoral i aspirar a un grapat de vots, bàsicament arribats del desencant socialista. Un PSOE completament desencisat, s’abraçà ahir a Màlaga a la bandera espanyola i a un ZP en estat de ko que intentà salvar un govern destruït per la crisi econòmica; mentrestant, la ministra Chacón es va posar la disfressa de possible candidata, després de tres dies aplaudint tres dels candidats a liderar el PSC, ahir es va aixecar per tal de reclamar el tron del PSOE en cas que Rubalcaba desaparegui del mapa: “com a dona i com a catalana”, dos aspectes que han brillat per la seva absència en els darrers anys de proclames chaconianes; ZP i Chacón intentant protagonisme: on estàs Alfredo P, a més de saltant muntanyes per assolir un cim complex? Una CiU amb Duran i Lleida que vol cercar els votants d’ERC ja que “CiU és qui defensa Catalunya a Madrid, i mai ha recolzat un president no nacionalista a Catalunya”, mentre el president Mas intenta salvar els avions de Ryanair entre vagues de metges i universitaris; atenció al vot que pot obtenir la federació fora de la demarcació de Barcelona, que apunta alt. Una ERC que no cerca només els independentistes (aquests ja se suposen) sinó també els maragallistes, una suposada bossa de votants que constitueixen més una afirmació periodística que una realitat social. Una IC-EV-EUiA amb Coscubiela buscant suports sindicalistes i seguint parlant de retallades i pors. En definitiva força mandra, potser millor l’alpinisme, o com digué el brillant Màrius Serra, el submarinisme. 

La crisi trenca la política europea

L’any 2010, Charles Ferguson estrenà un dels millors documentals de la història recent, guanyador de diversos premis: Inside job és un retrat dur, fred i i clar sobre l’origen de la crisi occidental –amb els Estats Units al capdavant– de l’any 2008 i mostra com bona part d’aquells que han dirigit l’economia mundial cap al desastre són els mateixos que avui en dia estan al capdavant intentant cercar una solució. En els darrers quatre-cinc anys, la majoria de líders polítics europeus sotmesos (o no) a eleccions han anat caient, els governs han estat derrotats per la crisi, per una societat cansada, desorientada i no representada pels poders econòmics, polítics o socials. Els darrers quatre casos han estat flagrants: Grècia, el Banc Central Europeu, Itàlia i Espanya; en el cas grec, l’extravagant Iorgos Papandreu ha acabat caient i substituït per Lukas Papdimos; en el BCE, el controvertit Jean Claude Trichet ha vist passar el seu càrrec a Mario Draghi; a Itàlia, Il Cavaliere Silvio Berlusconi, després de disset anys com a diva absoluta de la política, magnat de les comunicacions i estrella principal d’un xou lamentable també ha caigut, en aquest cas substituït per l’excomissari europeu Mario Monti, en un gest hàbil encapçalat pel president de la República, l’octogenari Giorgio Napolitano, probablement un dels pocs polítics respectats del país transalpí; a Espanya, un desaparegut ZP, ha donat via lliure a una més que probable i perillosa majoria absolutíssima d’un PP que té com a gran mèrit no ser vist com a responsable dels darrers anys de desastre econòmic, bàsicament perquè no hi era. Monti, Draghi i Papadimos tenen un element en comú: són els nous tecnòcrates, tècnics allunyats teòricament de la política, amb currículums poc clars (dignes d’Inside job) i amb una missió complexa, tutel·lats en darrer terme pels mercats mundials i per "Merkozy", els dos líders d’una Europa en què el seu president no pinta res. Temps convulsos, sortida poc clara, societat desencantada, manca de credibilitat; de fet, cal recordar que Papandreu i Berlusconi han posat el punt i final sense que el suposat garant de la democràcia, el poble, hagi votat res. Democràcia? Miau!

Creu a Creu

Dilluns 7 de novembre del 2011, debat entre els candidats Alfredo Pérez Rubalcaba (PSOE) i Mariano Rajoy (PP), moderat per Manuel Campo Vidal i organitzat per l’Academia de la Televisión, uns 12 milions d’espectadors, més d’un 50% de share, retransmès per una vintena de cadenes estatals, autonòmiques i locals, entre les quals TVE1, la Sexta, la Cuatro i Antena 3, amb TV3 que obvià el cara a cara en una decisió polèmica i que preferí emetre el programa El Convidat de l’Albert Om amb el gran Carles Rexach. Vist el que es va veure, escoltat el que es va escoltar i aguntades dues hores, cal felicitar a la Mònica Terribas i a la direcció de Televisió de Catalunya per tal d’emetre un programa intel·ligent, fresc, dinàmic, actual, amb tocs moderns, atractiu i amè, que aconseguí ser el primer en audiència a Catalunya; aquests adjectius del Convidat són precisament el que li mancà a un debat impresentable, d’una categoria ínfima, protagonitzat per dos dinosaures de la política que no aportaren res a nivell polític, econòmic, social, de solucions o idees; pel bé de tothom espero que siguin molt millor presidents que candidats de debat. Problema 1: el format; vergonya que hagi costat mig milió d’euros, en un plató massa gran, en una taula infinita, els dos de perfil, mal il·luminats, amb un so deficient, amb un timing penós, sense cap referència a les noves tecnologies o a les xarxes socials, amb un moderador de pena (ridícul de Campo Vidal presumint de políglota parlant amb italià i portuguès perquè dues televisions d’aquests països feien el debat, i sense referir a les altres llengües suposadament cooficials de l’Estat; sempre quedarà la idea que li van fer dir així, perquè en aquest brillant periodista se li suposa bastanta més professionalitat). Problema 2: cara a cara, criticat per tota la resta de partits, que diuen que se’ls menysté; ara bé: Catalunya, el País Basc, Galícia o Canàries van brillar per la seva absència en el debat, més molestos haurien d’estar els altres partits “nacionals” com IU o UpyD, total molt parlar d’Espanya en genèric amb pràcticament cap referència a les “perifèries”, tant vot que dóna la mala llet contra Catalunya o Euskadi, però quan hem de fer un debat, ni esmentar una coma. Problema 3: allunyament de la realitat dels dos protagonistes; si tinguéssim una màquina del temps, podríem estar perfectament al 1990, no al 2011, per formes, per fons, per tot. Problema 4: els dos canidats en si mateixos; Alfredo P. té la derrota tan assumida que es dedicà durant una hora a fer de periodista que entrevista el president del Govern, i una hora més a atacar amb ferotgia, sense que l’altre digues res; i l’altre, Rajoy, que amb més o menys mala lluna digué Rodríguez Rubalcaba en dues ocasions, que es mostrà com un mal candidat (segurament serà millor president), que només feia que llegir a saber què, que no explicà res del seu programa i que va tenir el seu moment més brillant quan després que Rubalcaba digués tot el que ell faria si fós president del Govern, Rajoy va dir una frase similar a ”¿y que ha hecho usted los últimos siete años?”: aquí està la clau, Rubalcaba no pot pretendre que la cosa no va amb ell, que tot és problema de Grècia i els Estats Units, que ell no ha estat ministre i vicepresident; no senyor: és també responsable. Problema 5: els dos candidats com a rèmora política; massa allunyats del carrer, massa temps en l’alta política, els dos exministres, i exnúmero dos, i expersones importants de l’oposició, i exenfrontats amb part dels seus líders, i exqüestionats per massa gent dels seus partits, i massa ex pel mig. Problema 6: els tertulians de TVE1; tenint en compte que Televisió Espanyola es va endur la grossa de l’audiència, quina pena tots els periodistes que actuaren com a comparses abans, a l’entreacte i després del debat, símptoma que no anem bé. Problema 7: el cul a cul; brillant definició que féu el candidat d’ERC Alfred Bosch per tal de posar un nom al debat abans que aquest s'emetés; aquí el problema és que el debat no arribà ni al que digué el cap de llista republicà. Problema 8: Espanya, la seva economia, la seva situació; amigues i amics, un país que té cinc milions de persones a l’atur, que no crea riquesa, que va al dictat d’Europa, no es pot permetre un debat com el d’aquest dilluns, encara que sigui per orgull. Problema 9: ja ens podem anar preparant per una més que probable majoria hegemònica del PP, un PSOE sense rumb, un PPC sense identitat i un PSC que potser saltarà patèticament d’alegria si CiU i el PPC no li passen la mà per la cara en les eleccions a Catalunya. Problema 10: un dels tres que hi havia al debat serà president del Govern, i no es diu Campo Vidal; com diria aquell: “no hase falta desir nada más”.   

40 anys d'Assemblea

El dia 7 de novembre del 1971 es va constituir l'Assemblea de Catalunya a l'església de Sant Agustí, ubicada al Raval de Barcelona. Fou una concentració de diversos partits, sindicats, societat civil personalitats,… de la lluita antifranquista, organitzada per la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i amb un programari clar: llibertat social i política, amnistia de presos polítics, Estatut d’Autonomia per a Catalunya, tot com a pas previ per a l’autodeterminació. Alguns dels noms destacats que participaren a l’Assemblea foren Josep Benet, Jordi Carbonell, Joan Colomines, Joan Reventós, Jordi Pujol, Rafel Ribó, Antoni Gutiérrez Díaz, Miquel Sellarès, Lluís M. Xirinacs o Felip Solé i Sabarís, entre molts d’altres; de la dreta democràtica a l’esquerra, de sectors obrers a eclesiàstics, de col·legis professionals a grups culturals, tots participaren en la plataforma que tingué organització a tots nivells, dels pobles a ciutats, de comarques a tot el país amb participació de milers de ciutadans. L’Assemblea de Catalunya visqué un dels seus episodis més destacats l’any 1973 en la caiguda dels 113 a la parròquia de Santa Maria Mitjançera i convocà diverses manifestacions, destacant les del febrer del 1976 a Barcelona o el primer onze de setembre de la democràcia a Sant Boi de Llobregat; es va dissoldre després de la constitució d’una assemblea parlamentària que s’encarregà de la redacció de l’Estatut del 1979. Ha passat a la història com una de les principals organitzacions de resistència del tardofranquisme a Catalunya, clau per entendre l’arribada de la democràcia al país. 

Arrenca la campanya

20 de novembre. Menys de tres setmanes i eleccions espanyoles amb un clar favorit: Mariano Rajoy, a qui totes les enquestes apunten com a nou president del Govern estatal; dies d’anuncis, de promeses i debats, amb un cara a cara estrella dilluns que vé moderat com és habitual per Manuel Campo Vidal. Diversos punts a tenir en compte. Primer: Espanya. Amb un PP que opta clarament a la majoria absoluta i un PSOE que apunta clarament al desastre total, la incògnita és saber si Alfredo Pérez Rubalcaba, molt millor candidat que ministre, podrà remuntar el vol i si Mariano Rajoy, un candidat a l’ombra que utilitza el silenci per ser guanyador, podrà calmar el front ultra del seu partit, una ala que no l’ha volgut mai i que segurament haurà d’acceptar que el polític gallec sigui el seu salvador. Segon: la situació de l’economia i la política. El llast del pitjor president de la democràcia, ZP, junt amb la pitjor crisi europea i occidental de les darreres dècades: el resultat, pràcticament cinc milions de persones a l’atur, una economia que voreja el precipici i moltes promeses de l’Espanya plural i federal que han quedat en un no res; de fet, la grisa presidència zapaterista ha vist com un dels seus grans èxits, l’adéu a les armes d’ETA, no ha fet variar ni una coma d’unes enquestes que castiguen el govern dels darrers set anys. Tercer: Catalunya. Al país, la incògnita és saber qui guanyarà ja que per primera vegada a la història, el PSC podria perdre unes eleccions estatals, i per primera vegada hi ha tres partits que opten als tres primers llocs: CiU, PSC i PP; afectarà l’ajust pressupostari català del govern Mas al candidat Duran? Quart: Euskadi. Després de l’anunci d’ETA, el tema del País Basc segueix laberíntic: Amaiur, la marca abertzale en aquestes eleccions, podria tenir un gran resultat i ser una mostra més de la situació paradoxal que passa a la terra basca: Bildu guanyà les eleccions municipals i té l’ajuntament de Donostia i la diputació de Guipúscoa, però els abertzales no consten al Parlament basc. Cinquè: la resta. Aquí la victòria del PP sembla hegemònica arreu, però Andalusia és un altre dels grans temes pendents: el tradicional feu socialista, que caigué a les passades eleccions municipals, sembla que gira definitivament a l’òrbita popular i, de fet, aquestes eleccions poden ser la pista d’aterratge de Javier Arenas com a futur president andalús. En definitiva, eleccions que marcaran el proper cicle estatal, que han de configurar el govern que aplicarà la recepta europea, que ha d’intentar fer sortir Espanya de la crisi, que ha de negociar el final del terrorisme, que haurà de parlar de sistemes fsicals amb Catalunya, entre molts altres temes. 

Dies de vida i mort

Entre la nit del 31 d’octubre i el dia 2 de novembre es celebra arreu la festa dels difunts, record d’antigues tradicions paganes estretament relacionades amb dos aspectes: la commemoració de les persones que han fet el traspàs, així com també la celebració del final de l’època agropecuària. La Castanyada i Halloween, la nit de les bruixes, els panellets i les castanyes, la tradició amb la família. Segons sembla, la festa té un marcat origen nòrdic, relacionat amb el tancament del bestiar després de la temporada de les pastures; no obstant, com tantes tradicions i festivitats que ens envolten, acabà sent una festa en què hi tingueren cabuda diverses celebracions d’origens múltiples. Així doncs, el paper fonamental de la mort en l'antiga societat romana amb el costum de portar menjar i beguda als morts per tal de fer-los presents a la societat, junt amb els pobles del nord d’Europa –de fet, els irlandesos foren qui exportaren la tradició del Halloween als Estats Units a mitjans del segle XIX qui després l’ha exportat arreu– i junt amb la tradició cristiana instaurada pel papa Urbà IV al segle XIII per tal de compensar qualsevol falta a la festa dels sants durant l’any, constitueixen avui una festivitat que ha esdevingut una celebració marcada en el calendari.