Milà frena Berlusconi

La segona volta de les eleccions municipals i provincials celebrada a Itàlia aquest diumenge i dilluns ha suposat un cop dur pel primer ministre Silvio Berlusconi i pel seu partit, el Poble de la Llibertat (PDL): els escàndols sexuals, judicials, econòmics, controvèrsies polítiques,… que envolten Berlusconi han començat a passar factura a l’home més poderós del país. La victòria a Nàpols del candidat del centreesquerra, Luigi de Magistris (Itàlia dels Valors) davant de Gianni Lettieri ha estat important ja que el PDL tenia la seguretat d’aconseguir aquesta ciutat emblema de l’esquerra. Ara bé, la gran derrota per Berlusconi és, sense cap mena de dubte, l’alcaldia de Milà, motor econòmic d’Itàlia, i pàtria berlusconiana: Giuliano Pisapia (Partit Demòcratic) ha derrotat clarament Letizia Moratti i ha posat punt i final a pràcticament vint anys d’hegemonia del centredreta. Trieste i, més destacat, Càller també seran governades per partits d’esquerra, a més de Torí i Bolonya que ja van quedar resoltes en la primera volta. Les causes judicials per frau fiscal, soborns a advocats o prostitució de menors són una llosa massa gran i comencen a albirar un canvi de cicle: Berlusconi diu que seguirà endavant fins el 2013, que el govern amb la Lliga Nord no perilla, però l’oposició s’agafa als resultats per aspirar a una nova Itàlia. Veurem què passa i si les set vides de Il Cavaliere encara han de donar alguna sopresa. 

Estimem el futbol

Aquest diumenge, amb centenars de milers de socis, simpatitzants i aficionats, el Futbol Club Barcelona ha celebrat pels carrers de la ciutat comtal la Lliga aconseguida després de la dura rivalitat amb l’etern rival i la Copa d’Europa guanyada en un excels partit contra el Manchester United (3-1, gols del trident MVP). La gesta assolida pel club, jugadors i entrenadors ha arribat al seu esplendor, glòria i llegenda, i marca ara ja sí un punt i apart en la història del futbol i d’una entitat nascuda l’any 1899: fundada per Joan Gamper, assolint una època daurada amb Kubala, esdevenint més que un club durant la dictadura, posant les bases d’una nova manera d’entendre el futbol amb Johan Cruyff, configurant-se com a massa social amb Josep Lluís Núñez, com a exemple nacional català amb Joan Laporta i com a marca global amb Sandro Rosell per citar algun dels noms que han fet gran el Barça; una institució que ha assolit el seu màxim relleu amb la figura de Josep Guardiola, el noi de Santpedor, criticat com a jugador després de la seva sortida, mal vist com a entrenador quan li van confiar el primer equip i que en tres anys ha demostrat a tothom el seu lideratge, la confiança en un grup, el respecte pels rivals, la defensa dels valors i la identitat del club, l’amor pel Barça i pel bon futbol, amb deu títols com a imponent bagatge. Ha guanyat Messi, Abidal, Puyol, el planter, en Pep, el club (amb la brillant copa d’Europa d’handbol o la semifinal de bàsquet aquest mateix cap de setmana) i sobretot ha guanyat la resposta a la famosa pregunta formulada per José Mourinho en la trista roda de premsa de fa unes setmanes: per què? tal i com deia el mosaic al nou Wembley, escenari de la majoria d’edat del club l’any 1992 i del reconeixement planetari del joc l’any 2011, perquè estimem el futbol.  

Cau Mladic

Ratko Mladic ha estat detingut aquest dijous a la localitat de Lazarevo, a la vora de la ciutat de Zrenjanin, al nord de Sèrbia, després de setze anys de fuga; serà traslladat a La Haia i jutjat pel Tribunal Penal Internacional per l’antiga Iugoslàvia per genocidi, crims de guerra i contra la humanitat en relació amb la terrible i fatídica Guerra dels Balcans a la primera meitat de la dècada de 1990. Caiguts l’expresident iugoslau Slobodan Milosevic –ja mort– i l’exlider polític serbo-bosnià Radovan Karadzic, l’exgeneral serbi era el tercer més buscat per la tragèdia balcànica. Ratko Mladic, nascut l’any 1943, està acusat de dues de les principals vergonyes que ha viscut Europa en els darrers cinquanta anys: el setge de Sarajevo, capital de Bòsnia, que durà 48 mesos i causà 10.000 morts i, sobretot, la matança de Srebrenica: l’execució de 8.000 homes musulmans (adults, nens i gent gran) el dia 11 de juliol del 1995. Amb la detenció de Mladic, el TPI ha inculpat 161 persones, moltes de les quals estan detingudes o compleixen penes de presó; a més, Sèrbia fa un pas endavant per entrar a formar part de la Unió Europea: des de fa anys diversos polítics del país han estat en el punt de mira acusats d’encobrir criminals de guerra, fet que dificultava l’ingrés serbi a la comunitat. Una Europa, per cert, que va girar durant anys la cara mentre es dessagnava part de la seva identitat. 

22-Maig: Resultats electorals 4

Pactes. Interessant observar tots els moviments que s’estan duent a terme per tal de tancar el govern de comunitats autònomes, diputacions, consells comarcals, ciutats i poblacions diverses; mostra que tot el soroll de campanya pot ser posteriorment rebaixat, canviat i cuinat per tal d’assolir certes cotes de poder, a partir de pactes d’uns contra el guanyador, de partits aparentment antagònics però que arriben a acords, més encara en pobles i ciutats: la política local va molt més enllà de les maquinàries partidistes nacionals. Per tant, un escindit del PP, Alvarez Cascos, pot ser el president asturià… gràcies al PP. CiU es mostra disposada a pactes a diverses bandes que poden portar a: CiU en solitari, sociovergència, ppvergència, front nacional amb ERC, front nacional més complet amb ERC i ICV, front comú contra PxC, entre d’altres. ICV pot pactar… amb el PP o CiU a nivell local, encara que la seva direcció ho prohibeixi o expedienti als candidats. El problema dels pactes és que hi ha vegades que no surten bé: la sociovergència de Badalona ha suposat l’ascens d’un PP que pot tenir l’alcaldia amb una delicada però probable abstenció convergent, i és que si Albiol va a l’oposició segurament assolirà una majoria immensa d’aquí a quatre anys; més: el pacte PSE-PP a Euskadi, tot i ser dels pocs llocs on l’economia va bé, ha acabat amb un resultat contundent: possibilitat de majoria absoluta de PNB i Bildu a totes les diputacions i principals ajuntaments; i també pactes que porten a la catàstrofe per a moltes formacions: ERC s’ha evaporat conseqüència dels tripartits, que passen també factura a PSC i fa que CiU hagi guanyat folgadament a poblacions com Manresa o Barcelona, a més del cas escandalós de les diputacions de Girona i Lleida: en aquests darrers casos, un pacte tripartit estrany féu que ERC tingués les dues diputacions sent la tercera-quarta força, mentre que després del diumenge CiU –que havia guanyat sempre– ha obtingut majoria absoluta a les dues. Veurem què passa ara amb els pactes, qui mana què i qui encapçala governs forts amb majories o/i governs conseqüents en minoria. Mentrestant, l'acampada segueix, des dels governs ningú sap què fer-ne, alguns punts comencen a derivar i potser convindria prendre alguna decisió ja sigui des dels organitzadors concretant quelcom o des dels poders fàctics actuant d'alguna manera; pacte?  

22-Maig: Resultats electorals 3

Tercer dia després de les eleccions i seguim amb els pactes per saber qui governarà a diverses poblacions catalanes, així com a la Diputació de Barcelona; Reus, Badalona, Girona, Tarragona, Vilanova, Mataró, Balaguer o Castelldefels són algunes de les incògnites que es resoldran en els propers dies: respecte a la llista més votada, pactes que acabin amb el partit guanyador,… Mentrestant, CiU segueix amb unes complexes converses a diverses bandes (PP, PSC, ERC), els socialistes catalans segueixen enfrontats sense trobar el rumb, el PP només té la vista focalitzada en el màxim poder possible i les eleccions del 2012, mentre que a ERC ha començat el joc per ocupar les cadires del partit, els acampats segueixen a la plaça de Catalunya i les CUP o PxC miren com gestionar les desenes de regidors que els han plogut des del diumenge. Observem el conjunt de l’Estat: la catàstrofe del PSOE ha estat fortíssima, guanyant només a cinc capitals de província i desapareixent del govern de la pràctica totalitat de totes les comunitats autònomes que estaven en joc, especialment greu el cas de Castella la Manxa on la popular María Dolores de Cospedal ha acabat amb l’hegemonia socialista, a més de les Illes Balears on el pacte de progrés ha estat escombrat d’arreu, i les indiscutibles majories absolutes populars al País Valencià i la Comunitat de Madrid; les dues autonomies en poder socialista, Andalusia i Euskadi, han canviat radicalment d’escenari: victòria del PP a totes les capitals andaluses, també a Sevilla, mentre que a Euskadi la victòria de PNB i Bildu ha deixat tocat i mig enfonsat el pacte antinatural entre PP i PSE que ha estat derrotat a tot arreu i preveu un futur escenari que pot portar canvis destacats. De fet, si ara es fessin eleccions generals, Mariano Rajoy es quedaria a la vora de la majoria absoluta, mentre que el PSOE obtindria el pitjor resultat de la democràcia; molts dels anomenats barons socialistes reclamen un canvi de rumb, ZP està enfonsat i el seu successor no és clar, amb les ombres de Rubalcaba i Chacón promocionant-se per encapçalar un vaixell actualment a la deriva que no connecta amb la majoria de la societat ni sap trobar respostes a la situació de crisi que ens envolta. 

22-Maig: Resultats electorals 2

Ressaca electoral després dels comicis celebrats diumenge amb canvis i resultats per a tots els gustos, sobretot convergent i popular. CiU comença els contactes per assolir el seu màxim poder municipal, uns acords que també cerca el PP, el PSC ho atribueix tot a la crisi econòmica i encara no replanteja públicament els lideratges, mentre que la direcció d’ERC ha dimitit en bloc després de la derrota. En els casos particulars, CiU governarà a la capital i amb pràctica seguretat a Girona, el PP podria governar Badalona, la gran incògnita és Tarragona on tot és possible, mentre que el joc d’escacs a la Diputació de Barcelona es preveu apassionant. En el cas concret de la ciutat comtal, la victòria de Trias es consolida gràcies als grans resultats assolits a Sarrià-Sant Gervasi, Eixample, Les Corts i Gràcia, la victòria clau a Sants-Montjuïc, així com l’alça de CiU als districtes on ha guanyat el PSC per poc com Ciutat Vella, Sant Martí i Horta-Guinardó, mentre que els socialistes segueixen amb força a Sant Andreu i Nou Barris tot i una forta baixada; en el total ciutadà 40.000 vots han separat els dos grans partits. Si ens fixem en les dades globals de Catalunya, observem qui guanya clarament i qui perd amb força: comparant amb les dades de fa quatre anys, CiU guanya 54.000 paperetes i per primera vegada esdevé la força més votada en unes municipals a més d’arrasar en capitals de comarca i consells comarcals, el PSC en perd 203.000 i pateix fort desgast en els seus bastions tradicionals, el PP puja 80.000 sufragis i es consolida com a tercer partit a Catalunya, ICV en baixa 16.000 però manté presència important, ERC 80.000 més i demostra que no ha sabut aprofitar la pujada social i mediàtica de l’independentisme, C’s es queda a la meitat (una altra de les patacades) i té poca presència municipal, PxC en puja 53.000 i entra a molts consistoris amb el seu perillós discurs en temps de crisi, i les CUP en treuen 44.000 més ocupant bona part de l’espai d’ERC, sobretot a les comarques gironines. 

22-Maig: Resultats electorals 1

Eleccions municipals i autonòmiques celebrades aquest diumenge 22 de maig, amb tres noms clars com a guanyadors: Xavier Trias, PP i Bildu. Comencem per Catalunya. Canvi històric a Barcelona després de 32 anys: 15 regidors per a CiU, 11 PSC, 8 PP, 5 ICV i 2 ERC & Co; a la tercera, Trias serà un merescut alcalde de la ciutat, amb la brillant oportunitat de fer un bon tàndem amb Artur Mas a la Generalitat. Seguint al país: debacle absoluta d’ERC, ascens gegant del PP (amb victòria a Castelldefels i, sobretot, Badalona), baixada general del PSC (que manté com a gran força Lleida, a més de presència important a l’àrea metropolitana), grans resultats per a CiU que guanya en vots (amb victòries de prestigi a Girona, Manresa, Mataró, Reus, Olot o Puigcerdà), malaurada presència de PxC, i arribada amb força de les CUP a Girona entre d'altres; a les diputacions, majoria absoluta de CiU a Girona i Lleida, pràctica a Tarragona i victòria a la de Barcelona, amb opcions de govern. Anem cap a l’Estat; el resultat és claríssim: el PP arrassa, amb victòria a 42 capitals de província amb l’afegit de sumar les vuit d’Andalusia, a més de Saragossa; majoria absoluta popular a les Illes Balears i Castella la Manxa, a més dels seus feus de València o Madrid: si s’extrapolés a unes generals, la catàstrofe pel PSOE seria total, i encara no plega ningú. Mirem Euskadi; aquí tenim el gran protagonista de la jornada i el que hauria estat un dels escàndols de la democràcia: el partit que es volia prohibir ha escrit una pàgina per la història electoral: victòria de Bildu a Guipúscoa, segon lloc a Biscaia, i triomf sense precedents a Sant Sebastià. La participació ha estat baixa, com fa quatre anys, poc més del 50% a Catalunya, amb milers d’acampats que segueixen indignats; ara comença la feina pels polítics: tirar endavant pobles i ciutats i engrescar el personal, bona feina i bona sort!  

Reflexió

Era de la comunicació global, de les xarxes socials, dels tuits, els sms, els mòbils intel·ligents,… Teòricament el dia abans de les eleccions no es pot demanar el vot, i el mateix dia tothom diu que es vol participació; absurd: tant el dia abans com el mateix dia la teoria no vol campanya, la realitat és que la campanya és més forta que tota la resta de dies junts. Per tant, reflexionem, i centrem-nos en el cap i casal català, candidats de Barcelona. Xavier Trias (CiU): la persona que pot liderar un canvi històric després de 32 anys, amb un gran projecte, un molt bon equip, una campanya de proximitat sense estridències ni grans cridòries; un bon home, d’una talla política malauradament en vies d’extinció, caricaturitzat vergonyosament, i amb la darrera opció per aspirar a ser el batlle de la capital. Jordi Hereu (PSC): un alcalde discutible amb feina feta i fracassos sonors, abandonat per un partit sense rumb clar, amb una campanya interessant però amb errors greus de desqüalificacions en la darrera setmana. Alberto Fernández (PP): un bon polític, segurament decisiu en aquesta contesa electoral, amb un mal discurs migratori, millor quan va sol que amb individus com Garcia Albiol (lamentable) o altres companys d’un PP interessat només en el desgast socialista. Ricard Gomà (ICV): un dels líders vàlids (Raul Romeva n’és un altre) d’un partit excessivament demagog en aspectes (esquerres i esquerres contra la dreta, on vivim?); garant dels serveis socials, pels que ha lluitat durant anys, però amb retrets partidistes que no porten enlloc. Jordi Portabella (ERC-DC-RCat): un dels darrers mariners que segueixen al peu del canó d’un vaixell que s’enfonsa; incògnita saber si la seva estranya coalició tindrà bon resultat (tot i fer més força, com pot ser que dels cinc primers llocs de la candidatura, ERC en tingui només dos?). Jordi Cañas (C’s): en la línia del seu partit, gent preparada i amb discurs, que sap defensar les seves idees; posició demagoga en el tema lingüístic; com Ricard Gomà: bons polítics en partits ambivalents. PxC; referència breu: un partit que només existeix gràcies a paraules que ells mateixos detesten: pluralitat, llibertat, democràcia. Indignats: milers de reunits a places i carrers que parlen sobre altres formes de fer política; ni saben quin és l’objectiu, però la forma hauria de ser valorada per molts: gent pacífica, assamblees, idees,…; ara bé, tot té un límit: amb milers al carrer sense ofici ni benefici el país no tira endavant: bé que la classe política reflexioni, però de les places n’hauria de sortir més que cassolades: la imatge de les places plenes és brillant, ara falta que hi hagi un contingut real i amb futur. Per tant sí, reflexionem, diumenge a partir de les 20h es desvetllarà tot: alegries, deepcions, sorpreses.  

Convulsió

Fem una mica de repàs dels darrers mesos. Revoltes a tot el món àrab, amb Tunísia i Egipte al capdavant, que han provocat canvis de govern i presència mediàtica. Guerra oberta a Líbia amb un Gaddafi al bell mig que el volien fora i detingut, però segueix, i amb un conflicte que cada vegada surt menys als mitjans. Catàstrofe al Japó per terratrèmol i tsunami; per cert: què ha passat amb la central de Fukushima? Bin Laden mort amb una extraordinària victòria d’imatge per un Barack Obama necessitat d’un cop d’efecte. DSK a la presó, acusat de càrrecs gravíssims, dimitit finalment del FMI, i exposat a l’escarni i el linxament públic. Desastre econòmic a Occident des de fa massa temps, amb rescats a Grècia i Portugal, i més d’un 20% d’atur a l’Estat espanyol. Desorientació de molts governs davant l’ascens de partits ultradretans i davant d’una societat mancada de referents. Enfrontament econòmic entre la Generalitat i el govern de l’Estat reclamant uns diners que no es paguen. Caixa buida a Catalunya després del canvi de govern que ha tingut com a conseqüència unes doloroses però necessàries retallades. Campanya electoral amb brutícia a les eleccions autonòmiques i locals a Espanya: escàndols de corrupció amb diversos candidats que tenen causes pendents, punt de vista en les eleccions generals del 2012. I campanya a Catalunya: la immigració al centre de debat, possibilitat de canvis arreu per uns i altres. Moviment d’Indignats que ha portat centenars de persones –molts, joves– a manifestar-se en contra de tot i sense saber gaire a favor de què ni cap on anar, comparats lamentablement amb les revoltes àrabs. I a partir d’aquí què fem? De fet, qui sigui capaç de donar alguna resposta, de fer propostes en positiu, d’encapçalar, serà el líder, el referent pels propers anys, tant a nivell local com planetari. Dada: Índia, Xina, Rússia, Brasil? Sense fer soroll, i anar avançant, lluny dels focus mediàtics mundials.    

Boc expiatori

Crisi econòmica + crisi de valors + atur desbocat + males polítiques + manca d’integració x populisme + xenofòbia + mentides + intent de governar al preu que sigui + el fi justifica els mitjans + enquestes favorables = la immigració esdevé l’eix principal de campanya a diverses ciutats i poblacions catalanes amb un Partit Popular embogit i una Plataforma per Catalunya demagoga amb anuncis lamentables baixant de la Font del Gat amb burca. S’ha fet tot bé en política migratòria? Evidentment que no, entrada sense cap control fa uns anys, tot sigui dit per tal de venir a cobrir milers de llocs de feina que no s’ocupaven. Hi ha manca d’integració en alguns sectors? Sí, però cal remarcar el treball de desenes d’associacions, laiques i religioses, que treballen sense descans. Hi ha barris desestructurats i amb problemes? Sí, però el drama de la pobresa, la manca de recursos i la possible degeneració violenta afecta tothom, més enllà del color de la pell o la procedència. Europa veu com la ultradreta de discurs perillós creix, una ideologia amb fortíssima presència a l’Estat i a Catalunya, camuflada sota sigles més o menys clares, amb l’exemple de PxC a diverses localitats i amb un PP que segur que pujarà però que si vol guanyar clarament l’any 2012, potser hauria d’anar recuperant certa centralitat. Dada per aquells que pensen que PxC és la solució dels problemes: el tan d’aquí Josep Anglada, que vol que tot sigui pels catalans i les catalanes, que els de fora són el terror i cal expulsar-los a tots, que defensa una Catalunya només catalana,… hauríem de fer una mica de memòria i pensar que fa anys era José Anglada, membre de Fuerza Nueva, amb passió per la dictadura franquista i amb nostàlgia del blanc i negre, de l’enfrontament; ni català, ni catalanista, ni independentista ni res que s’hi assembli: xenofòbia pura, demagògia pura, atiant la por. I dada per Badalona: Xavier Garcia Albiol, l’altre que vol pujar amunt i amunt sembrant odi i enfrontament amb tothom, fa ben poquets anys que viu a la ciutat, per on es passeja deixant porqueria i enganyant. Llàstima de campanya. Endavant el vot democràtic!

DSK sota sospita

Convulsió a les altes esferes de l’economia mundial i especialment a la política francesa. El director gerent i president del totpoderós Fons Monetari Internacional (FMI) ha estat detingut i inculpat aquest dissabte a Nova York acusat d’acte sexual delictiu, retenció ilegal i intent de violació contra una treballadora de la neteja de l’hotel on s'allotjava, a Times Square; la detenció s’ha fet quan el polític estava ja dalt d’un avió destí París. DSK, les inicials amb què es coneix Dominique Strauss-Khan, és un dels puntals de la política francesa dels darrers anys i, segons totes les enquestes, el favorit per encapçalar la candidatura del Partit Socialista per a les eleccions presidencials del 2012, unes enquestes que, a més, el donaven com a favorit per esdevenir president superant a Nicolas Sarkozy i a Marine Le Pen. Mentre passa a disposició judicial, l’esquerra francesa defensa la presumpció d’innocència d’una de les seves esperances i la resta de partits mantenen silenci i cap precipitació. Si es confirma la sospita, la pena de presó podria anar de deu a quinze anys; de moment, DSK ha estat substituït al capdavant del FMI per John Lipsky mentre duri la investigació, parcialment desacreditat com a futurible candidat, ha vist com una taca inunda part de la política francesa i, per extensió, mundial, i també hi ha qui veu una possible trampa o manipulació de dades, demanant prudència, o la ferma convicció de la seva dona, que no dóna cap crèdit a la informació; caldrà estar-ne ben atents.

Més que una Lliga

Aquest dimecres el Futbol Club Barcelona ha guanyat la Lliga espanyola de futbol després d’empatar a un amb el Llevant: quan encara s’han de jugar dues jornades, el club ha aconseguit el tercer títol de Lliga consecutiu, el tercer de l’era Josep Guardiola, èxit pel “Pep team”, èxit per la institució i pels jugadors. Dedicat a la plantilla, amb Messi al capdavant i amb una base formada pels jugadors del planter, els mateixos que van formar l’ànima de l'equip que guanyà el Mundial el passat estiu; de fet, habitualment, un equip que tenia una majoria de jugadors que havien guanyat un Mundial fracassava la següent temporada, però aquests jugadors són diferents, fets d’una altra pasta, pasta de la Masia, de l’esforç, el treball i l’èxit aconseguit per dècades de creure en una idea, en un projecte basat en el control de la pilota, en l’amor pel futbol fet art. La temporada del “por qué”, d'un Mourinho perdut, d'un Florentino passat de voltes, d'un Cristiano obsessionat, de la lamentable caverna mediàtica, dels milions invertits: el resultat és una altra Lliga pel Barça, que ja ha estat celebrada aquesta nit a Canaletes i que ho serà també a finals de setmana amb tota la ciutat; orgull barceloní i orgull català en una època de crisi i manca aparent d’il·lusions col·lectives. Rauxa, celebració, petards, milers de diaris venuts, alegria desenfrenada, victòria global, i amb un objectiu d’aquí uns dies: Wembley, l’anhel de centenars de milers d’aficionats, simpatitzants i socis d’un club més que un club, d’un entrenador més que un entrenador, d’uns jugadors més enllà del futbol, amb els nois de la casa, amb el retorn d’Abidal, i amb l’astre més gran de la història futbolística. Felicitats Barça, felicitats pel bon futbol, felicitats per escriure la pàgina més brillant de la història del club. 

Submissió socialista

Aquest dimarts hi havia votació al Congrés de Diputats, una votació que tenia molt de simbòlic, a més de real, important ara que estem en campanya electoral, i els símbols i petits gestos són fonamentals. Moció de CiU: reclama al Govern espanyol per tal que pagui els 1.450 milions d’euros que corresponen a la Generalitat pel concepte del Fons de Competitivitat; és a dir, no parlem d’un nou sistema de finançament, no parlem de concert econòmic, ni de pacte fiscal, ni de sobirania econòmica: només es reclama el que es deu. Resultat: 161 vots a favor de la moció (PP, CiU, ERC, IU-ICV, BNG), 10 abstencions (PNV, UPN, CC), 168 vots en contra (PSOE, UPD). Conclusió: la famosa unitat catalana, que es va veure al Senat fa uns dies, reclamada per tants, anhelada per més, ha quedat en res, obsoleta, sense sentit; motiu: els diputats del PSC no han trencat la disciplina de vot socialista, no han recolzat les altres forces catalanes i amb l’excusa de no generar espectacle, de reunir la comissió bilateral, d’una suposada conspiració de la dreta, d’un llarg etcètera, han deixat en evidència el país; un país que no se’n sortirà si la seva gent no tira del carro: un partit que vol ser majoritari, que és el més votat a les generals a Catalunya, el més votat fins ara a les municipals, amb la ministra Chacón fent el patètic paper d’estrassa de la política hispànica sense cap favor ni clemència a la seva suposada “comunitat”. Hi ha moltes veus que no entenen la decisió: no passa res per trencar una vegada el vot al Congrés, veus que es mouen per forçar un canvi de rumb del PSC després de les municipals, amb un nou lideratge, alcaldes que tenen poder i que podrien fer una bona feina, tallada per un famós aparell perdut per la madrilenya Calle Ferraz. Després es critiquen els pactes, però ja seria hora de canviar algunes formes. Potser la dolorosa però necessària retallada no omplirà vots per a CiU, però la vergonya política de certs gestos actualment no hauria de donar res; ara tot passarà, tindrem eleccions, sortiran uns i altres, i qui dia passa any empeny. Reflexió final: l’altre dia, l’alcalde de Reus va fer servir la demagògia dient que sense el Circuit de Catalunya es podrien fer més hospitals; ara, el seu partit impedeix que arribin uns diners vitals; hospitals? I tant! El circuit? Evidentment també. Ens la juguem: ser una regió més perduda i enfrontada, o poder fer un país seriós. Què volem?

125 anys de marca global

La beguda global, la marca mundial, ha fet 125 anys: la Coca-Cola arriba al segle i quart de vida en plena forma, és coneguda per la pràctica totalitat de la població del planeta i és una de les millor considerades. Nascuda a la ciutat d’Atlanta (Estats Units) l’any 1886 com a Wine Coca, va ser inventada per John S. Pemberton, un farmacèutic que cercava una beguda amb propietats medicinals, bona per a tothom i que fós atractiva: presentada com un tònic restaurador de la salut i estimulant, Pemberton va vendre la fórmula un any després per pocs milers de dòlars al farmacèutic Asa Griggs Candles, que es féu multimilionari; anys després, el 1915, Alexander Samuelson dissenyà el famós envàs per les ampolles inspirant-se en les beines de cacau. Atlanta recorda permanentment la famosa beguda en un museu pel que passen centenars de milers de persones cada any. Esdevinguda marca planetària al llarg del segle XX, és la responsable del vestit vermell del Pare Noel (creat el 1934 per Haddon Sundblom) i la lider indiscutible d’una multinacional amb més de 3.000 productes diferents (Fanta, Aquarius, Sprite,…). El secret de la Coca-Cola és un dels més ben guardats: custodiat al Sun Trust Bank d’Atlanta, el coneixen poques persones al món, tot i una filtració de fa pocs mesos, negada per la companyia. The Coca-Cola Company produeix només un concentrat que després és venut a les empreses amb llicència (Cobega a casa nostra) que el barregen amb aigua filtrada i edulcorants. Amb els seus destacats i sorprenents anuncis marcats per l’alegria a la vida la Coca-Cola és present arreu.

22 de maig

La mitjanit de dijous a divendres arrenca la campanya electoral per les eleccions municipals, també autonòmiques a  les denominades comunitats no històriques. Comencem per l’Estat: caldrà veure què passa al País Valencià, Illes Balears, Comunitat de Madrid i les dues Castelles; els escàndols de corrupció manifestos i la tensió PP-PSOE marquen unes eleccions en què el PP aspira a una hegemonia absoluta a comunitats i grans ciutats, mentre que el PSOE en sortiria més que satisfet si manté el que té ara, poc probable però. Pel que fa a Catalunya, el debat està en la confrontació entre una CiU valenta –tot i les famoses retallades– després de les eleccions del passat novembre i que aspira a trencar el domini municipal d’un PSC aparentment desorientat, mentre que el PP arriba molt enfortit, ERC amb amistats i enemics entre els mateixos companys de viatge, ICV probablement es mantingui, i PxC intentarà treure profit de l’ascens de la ultradreta radical, xenòfoba i antidemocràtica que triomfa en alguns països europeus. Pel que fa a ciutats catalanes destacades: el canvi sembla possible a Barcelona després de 32 anys amb Xavier Trias com a esperança convergent davant l’alcalde Hereu, empat tècnic a Girona amb ERC i PP com a àrbitres, hegemonia socialista a Lleida, lleuger aventatge PSC-ERC a Tarragona davant CiU-PP, clar domini de CiU a Figueres, Vic o Sant Cugat, del PSC a l’Hospitalet, Cornellà o Sabadell, escenaris molt interessants a localitats com Badalona o Reus; finalment, les diputacions: sembla que CiU mantindrà Tarragona, els pactes tripartits a Lleida i, sobretot, Girona trontollen, mentre que la gran disputa serà Barcelona amb un frec a frec trepidant entre un PSC que ha manat sempre i una CiU que podria fer un gir històric. Hi ha apunts que indiquen que PSC, ERC i ICV es conjuraran arreu contra CiU, repetint el controvertit tripartit. Comença la campanya, els missatges, la decisió de l’últim vot: promeses en temps de crisi, canvis esperats, resultats que segurament sorprendran, i molt.     

Per què

Jugats i acabats els famosos quatre “clàssics”, els partits entre el Futbol Club Barcelona i el Reial Madrid disputats entre abril i maig, amb un balanç de dos empats i una victòria per bàndol, la pregunta clara és per què? Pel Barça, per l’afició, per les 95.000 ànimes d’aquest dimarts al Camp Nou, pels milions que ho han seguit a través de televisió, ràdio, internet i xarxes socials, pels jugadors, per Messi, per Xavi, per Piqué, per Puyol, per Mascherano, pel planter, per Canaletes, pel Pep, per la directiva, per la vergonya lamentable i la indecència dels insults de Mourinho, pel titella Karanka, per la ràbia de Punto Pelota, pels trucatges de l’As, pel señorío perdut, per la derrota de la central lletera, pel final de la prepotència, pels àrbitres, per la Copa blanca, per la Lliga blaugrana, pel somni de Wembley, per la glòria al futbol, per l’elegància del joc, pel toc de pilota, pel rondo monumental, per la possessió, per l’atac, pel millor equip de futbol de la història, per la llegenda en directe, per la pell de gallina en la sortida d’Abidal, per l’ànima, per ser positius, per mirar endavant, per emocionar-nos, pel futur del país, per posar llum on hi havia ombra. Per què? Per tot. 

La Vanguardia Catalana

Aquest dimarts tots els diaris que s’editen a Catalunya i al conjunt de l’Estat tracten tres notícies destacades: en primer lloc, com a tot el planeta, la mort de Bin Laden ocupa totes les portades; a continuació, la prèvia del famós quart Barça-Madrid amb les impresentables declaracions de Karanka, o la reacció a la democràticament vergonyosa decisió de deixar fora de les eleccions municipals la formació Bildu són dos aspectes també importants. Però el 3 de maig suposa un canvi fonamental en la història de la premsa escrita en català: 130 anys després de la fundació del diari La Vanguardia apareix l’edició en llengua catalana corregint una anomalia que feia massa temps que es produïa; la capçalera més llegida i venuda de Catalunya, referència a l’Estat i a Europa, dirigida per José Antich, i amb Javier Godó com a editor, es pot adquirir en castellà, com fins ara, o bé en català: el número 46.539 del diari entra a la història dels mitjans de comunicació. D’aquesta manera, el català pot passar a ser l’idioma de referència al quiosc: l’edició catalana de LV s’afegeix a la del Periódico de Catalunya, i complementa l’oferta de la premsa escrita en català amb l’Avui/El Punt i l’Ara com a principals referències. A més, el Grup Godó, canvia també la seva pàgina web (www.lavanguardia.com) i veu com l’aposta per la llengua del país queda consolidada, després del precedent que va realitzar ara fa onze anys amb la creació d’una ràdio privada, RAC1, que ha esdevingut referent, consolidant-se com la més escoltada a Catalunya, i possibilitant que el català estigui present amb força en la comunicació del país. Benvinguda a la nova edició de La Vanguardia; cap imposició, simplement la llibertat de poder escollir l’idioma per llegir les notícies i, tal i com recordava una exposició feta al CCCB en motiu del 125è aniversari del diari, copsar el pols dels dies.   

Bin Laden, punt i final

“Ossama Bin Laden ha mort. S’ha fet justícia”. A les 23:35h del diumenge a Washington, 5:35h de la matinada de dilluns a Catalunya, el president dels Estats Units, Barack Obama, ha anunciat la notícia mediàtica més trascendental de l’any 2011 i una de les principals informacions del segle: 9 minuts i 28 segons de discurs per la història. Primera victòria bèl·lica clara dels EUA en molts anys: una operació de 40 minuts de la CIA al Pakistan, que portava diversos mesos de gestació, ha acabat amb la vida de la persona més buscada del món; d’aquesta manera el cervell dels atacs del dia 11 de setembre del 2001 ha caigut. Les xarxes socials han publicat una primera notícia de referència i posteriorment totes les cadenes i diaris nord-americans especulaven amb la comparaixença d’Obama. El president dels EUA ha aconseguit situar-se una altra vegada al centre d’informació mundial i confirmar la seva capacitat de lideratge: la immensa majoria de diaris, televisions, ràdios,… del planeta obriran avui amb la mort de Bin Laden; s’han succeït manifestacions d’alegria a Nova York o Washington i també en record de les víctimes de l’11-S. Ara, però, l’alerta de possible reacció ha estat activada, els serveis de seguretat de mig planeta amb l’alarma connectada per represàlies que es puguin succeir. El segle XXI començà amb dos avions estavellant-se a les Torres Bessones, seguí amb una Tercera Guerra Mundial camuflada, i ara arriba a un dels punts màxims amb el final de Bin Laden; cal veure cap a on avança a partir d’avui.