Violència verbal

L'arribada de població a l'Estat espanyol i a Catalunya en els darrers deu anys està portant canvis sociològics en moltes localitats difícilment assimilables per unes autoritats que sovint han mirat cap a una altra banda, i per unes organitzacions socials que no donen a l’abast; es demanen drets i se'n concedeixen alguns, però cal exigir deures i aquí ja no ho tenim tant clar; si afegim crisi econòmica, pensaments carpetovetònics de segons quins polítics, simplificació de discursos i posicionaments extremistes, la barreja ens porta a una societat en fricció, enfrontament, hipòcrita i perillosa. Catalunya, com Espanya, Europa, o qualsevol país, té una legislació, i hi ha vegades que sembla que fa por aplicar-la, més enllà d'una paràlisi important de la justícia o d'una certa sensació de no acabar de voler encendre els ànims; però hi ha línies vermelles que no es poden creuar i que si es passen cal actuar amb contundència, tallant problemes d'arrel i posant precedents per tal d'avisar al següent: si ho fem així, malament; tal i com ha d'estar penat emportar-se diner públic, fer una mala gestió dels recursos, falsejar documents o aprofitar-se flagrantment d'una situació de superioritat en benefici propi quan s'ostenen determinats càrrecs, la pena per verbalitzar segons quines frases ha de ser condemnada des d'un punt de vista social, però també amb força des d'un punt de vista jurídic. La fiscalia de delictes d’odi i discriminació ha decidit presentar una querella contra l’imam de Terrassa, Abdeslam L., pels seus discursos en què s’incita directament a la violència contra les dones: “en cas que es rebel·lin, pegueu-les”; moltes vegades aquestes pràctiques es justifiquen mitjançant lectures literals i interessades dels denominats “textos sagrats” sense tenir en compte que la majoria d’aquestes interpretacions no hi apareixen i si ho fan, sovint és amb un caire molt més parabòlic que real i quan s’aproximen a la realitat, s’han de posar en contexts molt específics en l’espai i sobretot en el temps, molt lluny de la suposadament avançada societat del segle XXI, en què tothom ha de tenir drets, tothom ha de complir deures i no ser discriminat per raó de sexe, de raça o de creença; en un país en què fins fa no tantes dècades la dona era considerada com una minyona per fer la feina de casa, cuinar o criar les criatures, aquest pas ha de ser encara més ferm; qualsevol atac en aquest sentit, encara més condemnable; l'anomenada violència de gènere ha de ser atacada des de l'inici, sense concessió, sense esperar a un cop, la simple verbalització ha de ser objecte de querella criminal.