JMJ

Aquest diumenge ha finalitzat la Jornada Mundial de la Joventut que ha convocat centenars de milers de joves arribats d'arreu del món fins a Madrid durant una setmana que començà amb alguns actes previs a ciutats com Barcelona o València. La presència del Papa Benet XVI durant quatre dies a la vila del Manzanares ha estat l'epicentre d'aquest trobada de joves catòlics que ha viscut el seu apogeu amb la celebració eucarística a l'aeròdrom de Cuatro Vientos que ha congregat pràcticament un milió i mig de persones. Inclemències meterorològiques com la fortíssima calor o el xàfec que caigué dissabte al vespre no han deslluït unes jornades del tot exitoses pel que fa a convocatòria, superant amb escreix les previsions inicials. L'esdeveniment ha estat envoltat per la polèmica: una gran despesa en seguretat i logística, la possible confrontació papal per les polítiques del govern de ZP, les nombroses manifestacions de protesta pels actes, el lamentable intent d'apropiació de la figura papal per part d'alguns altaveus mediàtics cavernícoles que encara pensen o creuen que es pot retornar al nacionalcatolicisme ibèric d'altres temps, a més de dificultats d'organització a causa de la massificació de diversos actes. Benet XVI ha fet discursos per a tots els gustos, reclamant altra vegada l'evangelització d'una Europa cada dia més laica, però també focalitzant alguns dels problemes reals com la crisi econòmica o l'atur juvenil; una visita molt més pastoral que política, amb trobades amb els principals dirigents de l'Estat, però sobretot posant el focus en els milers de congregats. És evident que múltiples aspectes de l'Església Catòlica necessiten una reforma profunda i estructural (paper directe de la dona, adaptació als nous temps,...) però ha quedat altra vegada demostrat el perquè és segurament la institució amb més força de moviment del món, a més de ser un cas únic: dos mil anys després, el successor de Sant Pere segueix sent probablement la icona mediàtica més destacada que existeix: ja sigui a favor o en contra, difícilment sorgeix la indiferència.

Alerta econòmica

L’economia global segueix tranistant per l’abisme amb la possibilitat de caure: milions de persones en perill de mort de fam a la banya d’Africà (Somàlia bàsicament), Portugal i Grècia que ja han caigut ben avall i han hagut de ser rescatats per la Unió Europea amb Alemanya al capdavant, tensions dures als Estats Units, previsions de possible fallida a Espanya i Itàlia, creixement menor a la Índia o la Xina. Tenim un problema, i aquest es diu crisi econòmica, pànic social, previsió de pessimisme. El deute espanyol cada cop més alt, la borsa amb vuit dies seguits de baixada, l’atur al voltant del 20%: quan trigarà Espanya a ser rescatada? A l’altra banda de l’oceà, la gran potència mundial en hores baixes: pacte al darrer moment per evitar la catàstrofe econòmica nord-americana, amb un acord entre demòcrates i republicans que no convenç a uns ni altres, amb un Obama en les hores més baixes que ha hagut de renunciar al seu programa apretat de forma indigne pel Tea Party, l’ala extrema dels republicans. Hi ha qui lamenta les retallades a Catalunya, però la previsió és que hagin d’augmentar i començar a fer trontollar els treballadors públics i els serveis gratuïts bàsics; quan començarem a aplicar a casa nostra el necessari copagament sanitari, un euro per visita que ajudaria a sanejar el pressupost més alt del Govern? Cal que es posin les cartes sobre la taula, cal prendre mesures fortes ja, cal deixar clar que l’abundància i la vida alegre que s’ha viscut els darrers anys està acabada: hi ha molta, massa, gent que ho passa malament i que no arriba: parelles amb fills petits, aturats, persones sense un futur clar; qui tingui la recepta per començar a aplicar mesures impopulars, dures però fonamentals, serà qui encapçali la recuperació.