Grècia no perd l'esperança

Grècia segueix la seva particular odissea econòmica, social i política. Mentre al carrer desenes de milers de persones protesten i afronten la vaga general, amb detinguts i incidents destacables a les principals poblacions del país, molt especialment a Atenes, el govern grec intenta fer front a la delicada situació, aprovant per una justíssima majoria una sèrie de mesures que han de posar fre a la situació i complir les exigències de la Unió Europea per tal que el país hel·lè no entri en fallida absoluta. A més, l’euro busca una mica d’oxigen per tal de respirar i mantenir unes constants vitals força tocades: si Grècia cau, la moneda única tremola. El pla d’ajustaments aprovat pel Parlament grec amb la finalitat de rebre l’ajuda de la UE i del FMI ha tirat endavant per 155 vots a favor dels 300 representants de la cambra i ha servit perquè el primer ministre Iorgos Papandreu pugui seguir encapçalant una nau a la deriva que segueix el seu viatge cap a l’Ítaca de la salvació; de fet, Papandreu deia que el país havia d’escollir entre el camí dur del canvi o la catàstrofe que seria, per exemple, acabar amb el sistema sanitari, l’educació pública o una reducció de les pensions en un 80%. Fortes pujades d’impostos, rebaixa de sous funcionarals, privatització d’empreses públiques; l’objectiu és l’estalvi de 78.000 milions d’euros; cal tenir en compte, però, que el deute grec puja a més de 300.000 milions; per tal que quedi clar: si Grècia hagués de tornar-ho tot vol dir que hauria de pagar l’equivalent al treball de dos anys sencers del 100% de grecs: vint-i-quatre mesos de feina, sou i prestacions gratis a pagar als bancs que han deixat diners per tal que el país no s’ensorri: el que es fa és anar posant pedaços per evitar el foc purificador, però l’arrel de fons segueix tocada, potser massa i hi ha qui comença a insinuar una possible condonació del deute grec per evitar el contagi a la resta del continent: les orelles del llop comencen a veure’s clarament i el ramat ha de buscar sortides.

Fracàs a alta velocitat

AVE-TGV-TAV, tres nomes per un mateix concepte: alta velocitat ferroviària. Aquest tipus de progrés en les comunicacions hauria de facilitar l’enllaç de persones, mercaderies i el desenvolupament econòmic entre aquells àmbits i zones que són la punta de llança, el motor que fa créixer el conjunt sencer; però com succeeix en diverses ocasions, a l’Estat espanyol –governi el socialisme o el popularisme– interessa més una unitat entesa en clau centralista i a l’antiga, no el progrés real. La primera línia d’alta velocitat estatal va ser Madrid-Sevilla per tal de donar volada a l’Exposició Universal del 1992 a la ciutat andalusa; el mateix any es feien uns Jocs Olímpics –una petitesa comparant amb la Expo– a Barcelona i potser hauria estat bé que la línia hagués anat cap a la capital catalana, però, clar, era massa, i la ciutat comtal ha esperat anys i panys per acabar tenint un tren que fa la competència diària a la que fins fa poc era una de les línies de vol més utilitzades del món, el pont aeri. En aquesta meravellosa idea de l’Espanya radial amb epicentre a Madrid, el desembre passat es va inaugurar una nova línia de l’AVE, bàsica i clau, evidentment amb molta més importància que el corredor mediterrani per unir el nord d’Africa, Andalúsia, Múrcia, València, Catalunya, França i cap a Itàlia o el nord d’Europa; aquesta línia fonamental per entendre el progrés econòmic uneix Toledo, Albacete i Conca, de tothom sabut que són la referència clau quan parlem de progrés econòmic: progrés econòmic dels polítics i empresaris de l’entorn, clar. Sis mesos després arriba la consumació de la tragèdia i la constatació que una vegada més la mentalitat de diversos càrrecs públics és privilegiada; en sis mesos, 2.796 usuaris, cost de 18.000 euros per dia, 9 passatgers de mitjana Toledo-Albacete i 7 Toledo-Conca, ocupació del 4,7%; ara Renfe diu que optimitzarà els recursos, posarà altres trens que campin per Castella i tots els esforços a la línia que sí té èxit que és Madrid-Toledo. Felicitats per la iniciativa, exemple d’uns governants esperpèntics, preocupats només per ser el país d’Europa amb més línia d’alta velocitat, encara que sigui a un cost elevadíssim; el mascle ibèric en el seu estat pur. Si l’admirat Don Quijote aixequés el cap ja no hauria de lluitar contra els molins, en tindria prou anant a treure un bitllet de tren.

Tragèdia grega

Grècia, bressol de la cultura clàssica i de bona part de l’actual societat europea i occidental; Atenes, la ciutat de l’Acròpolis, una de les capitals històriques del planeta. Un país i una ciutat que estan vivint un dels pitjors moments de la seva llarguíssima i dilatada història, immersos en una crisi molt profunda que està suposant un canvi a les estructures de la societat, amb una població esperançada quan es va promoure l’euro i que veu ara com els ha caigut a sobre el flagell de la pobresa, de ser una economia intervinguda i tutel·lada per la Unió Europea i els organismes internacionals. Aquest dimarts a la nit el primer ministre, el socialista Iorgos Papandreu, ha superat una qüestió de confiança per 155 a 143 vots que, en cas de prosperar, hauria portat el país cap a un abisme de dimensions desconegudes; de fet, el color polític del govern és una anècdota, cap partit grec té l’antídot màgic. Ara Papandreu té deu dies per tal de presentar un dolorós pla d’ajustaments que suposarà l’acomiadament de milers de funcionaris, privatitzacions, la rebaixa de sous i pensions, l’estalvi de milers de milions i que ha de permetre complir les condicions per tal que Grècia rebi una injecció d'euros que possibiliti a l’estat poder avançar uns mesos a la recerca d’una solució que eviti la fallida. La pàtria d’Homer no té avui ningú que li dediqui un cant, resta vorejant el precipici mentre una Europa desorientada intenta salvar els mobles, i d’altres països que fa uns anys es ventaven d’estar a l’elit veuen ara com els veïns pateixen un desastre que segurament només els déus de l’Olimp poden albirar fins on arribarà. Una vegada més, l'incendi passa al costat de casa, però girem la mirada, preocupats perquè la mateixa situació no arribi a trucar les nostres portes. El sistema ha fallat a Grècia. Dada per a la reflexió: tot i el desànim, l’atur grec està al 15%, l’espanyol supera el 20%: o hi ha milions de persones en el mercat negre, o Espanya està en fallida tècnica. 

De la mani a la política

Diumenge de manifestació dels qui foren els indignats i ara ja són els manifestats. El moviment que començà el 15-M ha intentat recuperar part de bona imatge després del desastre de la setmana passada al Parlament de Catalunya en què quedà profundament tocat. Milers de persones s’han manifestat pel centre de Barcelona contra la classe política i la crisi que vivim, demanant una vaga general, dimissions,… amb xifres per a tots els gustos: 270.000 segons els organitzadors, 75.000 segons la Guàrdia Urbana, màxim 50.000 segons el Govern català; to festiu i reivindicatiu amb pocs incidents més enllà del miler que s’ha aproximat al Parlament després de la mani, tot i la recomanació de la organització de no anar cap al Parc de la Ciutadella; segueix sense existir una veu clara i única, necessària sempre, error greu de comunicació. Pel que fa a València, uns 80.000 segons la organització protestant contra la corrupció política. I a Madrid s’ha produït la dada del dia: 150.000 per la organització, 35.000-40.000 per la polícia, exactament 37.742 segons l’empresa Lynce, còmput realitzat per a l’agència Efe; en fi…

Més enllà de les manifestacions, aquest cap de setmana també ens ha deixat un altre tomb històric a nivell polític: José Antonio Monago, del PP, encapçalarà Extremadura després de dècades d’hegemonia socialista; els resultats foren 32 diputats pel PP, 30 pel PSOE del fins ara president Guillermo Fernández Vara, i 3 per IU que ha optat per l’abstenció després de les crides insuficients a favor d’un pacte amb els socialistes que volia la direcció del partit. Mentrestant, Canàries i Navarra tindran presidència de Coalició Canària i Unió del Poble Navarrès respectivament, ambdós amb pacte amb els socialistes; d’aquesta manera, després de les darreres eleccions, el PSOE només conserva dues presidències de comunitat, i les dues amb clar signe de canvi en els temps propers: Andalusia, amb un PP que compta les setmanes que li queden per governar-hi, i Euskadi, amb un pacte PSE-PP tocat i que augura un canvi d’hegemonia amb el PNB i Bildu com a grans protagonistes. I ZP de moment aguanta, però amb tot en contra. 

Atac a la democràcia

El dimecres 15 de juny del 2011 passarà a la història com un dels dies més nefastos de la democràcia catalana. Un mes: aniversari del moviment 15-M, amb bones intencions i propòsits interessants; un escenari: Parlament de Catalunya, seu de la representació popular, epicentre del sistema democràtic al nostre país; una data important: negociació sobre els pressupostos del Govern que tiren endavant amb els vots de CiU, Laporta i l’abstenció del PPC. I un resultat lamentable, impresentable, exponent de cinisme i que constitueix una de les mostres més clares d’on arriba l’estupidesa mental d’uns quants que s’han carregat la feina de milers: la imatge del setge al Parlament, impedint l’accés dels diputats a l’hemicile, intentant suspendre la sessió –per cert, només havia passat als Fets d’Octubre del 1934 i amb la instauració de la dictadura franquista el 1939–, l’accés en helicòpter del president Artur Mas, del cap de l’oposició Quim Nadal, entre d’altres, l’accés amb furgoneta de la majoria de representants, els insults, atacs i intent d’agressió a Montse Tura o Joan Boada. Pèssima imatge. Els grans guanyadors de la jornada són els grans criticats: CiU, PSC, PPC, ICV, ERC, C’s, SI, DC; els 135 diputats, els membres de la mesa, els treballadors del Parlament, la premsa acreditada són la imatge de la normalitat democràtica, de la representació que el sistema potser no és el millor, segur que es poden fer modificacions, però és el que ens representa, és pel que han lluitat generacions de persones després d’una tràgica guerra, una dura dictadura, una difícil transició i una complexa recuperació democràtica; massa important perquè quatre bàndals ho ignorin, sense ofici ni benefici, que no tenen cap problema per arribar a finals de mes, que només pensen en com fer-ho tot per tal de no haver de moure un dit, que creuen en la cultura de la vagància, d’aprofitar-se del sistema, que només pensen en negatiu i en anar en contra de, sense fer ni una sola proposta en positiu que sigui viable, sense veure cap element a favor en el marc actual. Hessel va escriure “Indigneu-vos”, però cap dels que avui estaven a la porta del Parlament atemptant contra l'estat de dret es pot sentir inclòs en aquest grup; Hessel va col·laborar en la Declaració dels Drets Humans, va lluitar contra el feixisme, contra el pensament únic i a favor de la democràcia: aquesta és la democràcia que representen els partits, amb defectes i millorable, amb opinions contràries, però que ho defensen en un marc de diàleg, d’acord i de discussió: hi ha unes normes del joc, unes línies que separen la democràcia del feixisme, la pluralitat del pensament únic. L’explicació més significativa és la del diputat de CiU Josep M. Llop, invident: hi ha hagut “indignats” que li han intentat estirar el gos pigall. Indignació? Vergonya.    

Desastre constitucional

Espanya segueix caminant pel precipici amb el risc d’estavellar-se en qualsevol moment per un desgovenr que marca bona part de l’agenda. Una marcada crisi econòmica amb l’atur desbocat, una destacada crisi social amb centenars de milers de descontens molt més enllà dels quatre indigants, una profunda crisi política aguditzada després de les eleccions municipals amb un ZP en claríssima decadència i un PP àvid de poder utilitzant qualsevol carta, i una crisi judicial i legal sense precedents. El Tribunal Constitucional, envoltat de mil polèmiques des de la pèssima gestió de l’Estatut de Catalunya, ha vist com la seva situació estrambòtica ha arribat al límit amb la dimissió de tres dels seus membres que havien acabat el mandat ja fa set mesos: el vicepresident  Eugeni Gay i els magistrats Javier Delgado i Elisa Pérez han presentat una renúncia que no ha estat acceptada pel president, Pascual Sala. La manca d’acord permanent entre els dos grans partits espanyols, socialistes i populars, ha impedit la renovació d’una institució que està a l’ull de l’huracà en els darrers mesos després de la rocambolesca situació de Bildu; i aquí arribem a la tragèdia: la retallada d’un Estatut votat majoritàriament pel poble i la difícil acceptació d’un partit que s’ha mostrat com a majoritari a diversos punts del País Basc (el qüestionat Bildu governarà a Sant Sebastià i la Diputació de Guipúscoa, a més d’un centenar d’ajuntaments, uns quants amb majoria absoluta) són dos aspectes que exemplifiquen un poder judicial vulgarment polititzat, amb errors de les principals forces polítiques i que mostren uns fonaments judicials, socials i estructurals massa ubicats en èpoques pretèrites. 

Pactes i municipis

Després de setmanes de negociacions, de possibles acords, pactes i equilibris comencen a clarificar-se els escenaris que viuran diverses ciutats i pobles de Catalunya a partir d’aquest dissabte. Hi ha pactes que van ser evidents la nit electoral del proppassat 22 de maig, altres que ja estaven fets i s’han trencat, d’altres que han canviat com un mitjó i un parell que eren claríssims la nit electoral i que han estat el paradigma del camp de batalla per acabar succeïnt el que ja es deia fa tres setmanes. Govern del PP en minoria a Badalona després de la manca d’acord de PSC i CiU que eren els partits que formaven l’actual alcaldia i amb Garcia Albiol que no podrà fer el que va dir; govern en minoria del PSC a Tarragona després d’un estira-i-arronsa entre CiU i PP que ha acabat amb l’acord trencat i amb una possible sociovergència tarragonina; govern de CiU i ERC a Vic que dóna aire als republicans, solidesa a l’alcalde Vila d’Abadal i que arracona a PSC i, sobretot, a PxC; sociovergència a El Vendrell deixant fora de combat PxC després del perillós flirteig de l’alcalde Benet Jané a qui la lògica i el bon fer de la direcció de CiU ha impedit la barbaritat d’un acord no escrit amb Plataforma; CiU i PP pactant a Vielha, Salou, Lloret o al fins ara emblemàtic bastió socialista de Reus; PP i PSC pactant a Horta de Sant Joan fent fora la guanyadora CiU; ICV i CiU amb pacte a Sant Feliu de Llobregat arraconant el PSC; pacte múltiple a Sitges amb alcaldia per a CiU i enviant els socialistes a l’oposició; govern en minoria de CiU a Manresa o Mataró; i ERC que té com a gran alcaldia Sant Vicenç dels Horts amb el futurible líder Oriol Junqueres al capdavant. Mentrestant, una altra de les perles de les eleccions té resultat clar: pacte CiU-PP a la Diputació de Barcelona, amb president i dues vicepresidències per a la formació nacionalista (2ª i 4ª) i dues per a la popular (1ª i 3ª), cosa que suposa un gir històric a l’organisme. I gir clar a les dues grans ciutats que no tindran encara alcalde aquest dissabte, tenint en compte que eren les dues que més clar es veia el canvi la nit electoral: Girona i Barcelona; 32 anys esperant, i ara caldrà esperar tres setmanes més. Però l’espera ha fet que Xavier Trias pugui desembarcar a la Casa Gran amb el seu equip format i a punt, i amb la guàrdia pretoriana que l’acompanyarà a l’Ajuntament integrada per cinc-set persones d’altíssima capacitat i validesa política: Joaquim Forn, Sònia Recasens i Antoni Vives formaran la primera línia, molt ben coberta amb Maite Fandos, Jaume Ciurana (fins aquí els cinc tinents d’alcalde) i Jordi Martí, president de la Federació de Barcelona de CDC i home de màxima confiança de Trias, a més de Constantí Serrallonga com a gerent municipal. Alcaldesses i alcaldes, a fer bona feina!

Pactes municipals

Quan falten pocs dies per la constitució dels ajuntaments catalans, els pactes, acords i escenaris a favor de o en contra de estan més vius que mai, amb gustos per a tothom. Comencem: els dos alcaldes més clars del canvi, Xavier Trias a Barcelona i Carles Puigdemont a Girona –ambdós de CiU–, hauran d’esperar fins al juliol a causa dels recursos presentats pel PP a la ciutat comtal i per ERC a la capital de l’Onyar per tal d’esgarrapar algun regidor: 60 paperetes a Barcelona i 1 a Girona podrien fer guanyar pes a les formacions. PP i PSC pacten per enviar CiU a l’oposició a Horta de Sant Joan; cinc partits pacten per enviar el PSC a l’oposició a Mont-Roig del Camp; CiU i PP pacten l’alcaldia de Salou, mentre que CiU governarà en minoria a Vilanova i la Geltrú, Reus –amb suport explícit del PP– o Manresa, entre d’altres amb una política convergent força habitual de no fer grans acords. I arribem als tres casos paradigmàtics actuals: El Vendrell, Badalona i Tarragona. El Vendrell: va guanyar el PSC per un a CiU, amb PxC com a tercera i destacada força; problema: PxC no vol veure al PSC ni en pintura i regalarà els vots a CiU, amb un alcalde convergent que els accepta de bon grat, però que forma part d’un partit que encapçala el Govern de la Generalitat…, un Govern que ha decidit denunciar… a PxC. Badalona: el PP va guanyar còmodament amb el discurs dur de Garcia Albiol, segon el PSC i tercera a distància CiU: en aquest cas, respecte a la llista més votada, manca d’entesa PSC-CiU –que governaven junts fins ara– i a veure què fa Albiol com alcalde. Tarragona: la festa a Tarraco és gran; victòria claríssima del PSC amb 13 regidors… però CiU 7 i PP 7 = 14 i majoria; la direcció de CiU volia respectar la llista més votada, però CiU a Tarragona vol pactar amb el PP per fer un canvi a tots nivells… total, que sembla que l’actual alcalde socialista ho té magre. I enmig de tot plegat, els pactes pels pressupostos, les diputacions provincials, l’estabilitat de la legislatura i unes eleccions al Congrés l’any 2012; i per acabar-ho d’adobar: un PSC furiós -sobretot la seva direcció- a la contra absoluta de CiU però que no sap d’on vé, on està ni cap a on vol anar; un PP que vol pujar i pujarà en poder i representació, amb la mirada posada a les generals, però que molesta a CiU amb el recurs de Barcelona; una ERC perduda en l’espai, que no té força per ser protagonista i que veu com surt als mitjans perquè el seu gran líder estripa el carnet; i una CiU que intenta interpretar tots els papers de l’auca per ser decisiva a la Generalitat, als ajuntaments i a l’Estat sense caure en excessives contradiccions. La crisi segueix, els indignats han esdevingut més una caricatura que un canvi social i el canvi ha d’esperar una miqueta; com deia Carles Puigdemont, si hem esperat 32 anys, podem esperar 32 anys i 20 dies; doncs exacte: paciència, pactes… i política. 

Canvis peruans i portuguesos

Les conseqüències de la crisi econòmica i les seves diverses sortides segueixen suposant canvis de govern i ascens del populisme en els països que afronten cicles electorals. Al Perú, dues opcions oposades es presentaven a les urnes per succeir Alan Garcia: Ollanta Humala, que ha moderat el seu discurs clarament esquerrà i populista proper a les posicions d’Hugo Chávez i s’ha anat aproximant a un model més socialdemòcrata proper al Brasil que l’ha portat a remuntar les enquestes i derrotar la candidata Keiko Fujimori, filla de l’antic president Alberto Fujimori, condemnat per crims de lesa humanitat i escàndols de corrupció; la victòria, força ajustada, ha provocat una forta caiguda de la borsa peruana i pot portar canvis importants pel país andí. Pel que fa a Portugal, la fortíssima crisi social, econòmica i política que ha sacsejat el país en els darrers mesos ha provocat un canvi radical del panorama polític: José Socrates, primer ministre els darrers sis anys, i el seu Partit Socialista s’han enfonsat i han deixat pas lliure al dretà Paulo Passos Coelho que, amb un 40% dels vots i opció de pactar amb el dretà CDS de Paulo Portas, té la missió gegant de rescatar un estat en fallida total que es troba intervingut pel Fons Monetari Internacional i la Unió Europea; la participació, inferior al 60% ha estat la més baixa de la història democràtica portuguesa. Amb la victòria de Passos Coelho, el govern espanyol de ZP queda com l’única referència socialista europea: en les eleccions dels darrers vuit anys, la majoria de països referents a Europa han canviat o han seguit confiant els seus destins a les opcions conservadores: Alemanya, Itàlia, Regne Unit i Itàlia en són els clars exemples. 

Pressupost de crisi

Aquesta setmana passada, el conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, ha presentat el pressupost de la Generalitat de Catalunya, tocat per la crisi econòmica i envoltat de les polèmiques però imprescindibles retallades; el dia 14 de juny els comptes aniran al Parlament i començarà el ball dels diversos partits polítics per tal d’arribar a l’acord que permeti l’aprovació definitiva, amb molt de tacticisme que acompanyarà les negociacions. L’elevat import de les factures pendents i els interessos del deute emès pel Govern els darrers anys suposen una dificultat afegida a uns comptes austers però que mantenen bona part de les necessitats cobertes. A més, fins que no arribin els esperats milions que l’Estat deu a Catalunya, serà impossible matisar el dèficit que per aquest 2011 serà del 2,6%; dèficit, ajust, austeritat, necessitat en els temps que vivim: una baixada ara suposa poder afrontar el futur amb una perspectiva millor en l’escenari que tenim, tal i com està muntat; ja no és que es puguin lligar els gossos amb llonganisses: durant massa temps s’han alimentat amb caviar i ara convé rosegar una mica d’os pelat. Per conselleries, la més perjudicada és Territori i Sostenibilitat que cau un 31% (a més, cal acabar de pagar obres fetes en anys anteriors); Agricultura, Governació, Empresa i Ocupació i Presidència voregen un 25% menys; per sota del 10% trobem Justícia, Interior i les tres conselleries de tall més social: Benestar i Família (baixa un 5,9%), Ensenyament (un 8%) i Salut (un 6%). Reflexió: les conselleries que menys retallen són precisament les que més part s’emporten del pastís, i encara s’acusa l’actual Govern d’antisocial, dretà i d’atemptar contra els drets de les persones. Doncs no: s’ajudarà a qui més ho necessiti, però cal posar un fre, cordura, sentit comú i gastar en el que s’ha de gastar i matisar molta despesa supèrflua; hi ha punts i baixades que fan mal, però que serveixi de quelcom!