La recepta del diumenge: Macarrons de Festa Major

Heus aquí una recepta per a fer en àpats familiars, simple però molt bona; amb una amanida de quatre fulles verdes i una mica de tomàquet a l'inici i unes bones postres al final, teniu un dinar complet. 

Ingredients per a 4-6 persones: 400 gr de macarrons, aigua, oli, sal. Per al sofregit: 3 cebes, 6 tomàquets madurs, 300 gr de carn picada barrejada de vedella i de porc, 2 botifarres blanques, oli d’oliva, sal.

Preparació: Coure la botifarra i la carn picada –com a opció, s’hi pot afegir una mica de fetge de pollastre– en una cassola al foc amb oli d’oliva; quan sigui feta, reservar-la en un plat. Fer el sofregit en una cassola amb una mica d’oli i la ceba ben tallada; quan estigui al punt d’enrossir, afegir el tomàquet pelat i trinxat amb sal; deixar-ho força estona fins que la salsa es concentri i quedi espessa; es pot afegir una mica de brou; afegir la carn i la botifarra ben trinxada. Posar una olla amb aigua al foc i una mica d’oli; quan comenci a bullir afegir sal i els macarrons i deixar-los uns 10-12 minuts; escórrer la pasta i posar-los en una plata; afegir el sofregit i la carn, i una mica de brou si és necessari. Es pot afegir formatge ratllat i gratinar-los al forn.

El somni Spanair aterra a la realitat

Aquest divendres a la nit, Spanair ha anunciat el final de la seva aventura, en paraules del president Soriano per prudència i seguretat. Una de les principals companyies aèries espanyoles i la que havia de ser la gran companyia catalana se’n va a l’aigua, deixant dos mil treballadors que hauran de ser recol·locats com es pigui i milers de clients sense avions. Spanair havia de ser l’eix central de l’aeroport de Barcelona-El Prat, amb inversions tant de l’Ajuntament com de la Generalitat que de moment han arribat als 150 milions d’euros des que es va apostar per aquesta aerolínia com el fuur aeri del país; doncs res, ni futur, ni aeri, ni gaire país pel que sembla. Era molt difícil remuntar una companyia amb gravíssims problemes de fons amb possibilitat de resolució només a través de grans inversions i possibles nous socis que no s’han concretat com el cas de Qatar Airways; la negativa de Qatar i l’anunci de la Generalitat que per causes de pressupost no podia assegurar la seva aportació han estat la goteta que ha fet vessar el vas d’un desastre previst; curiós que ara tothom digui que estava tant i tant previst, curiós. De fet, quan la setmana passada els mitjans de comunicació es van fer ressò de la suculenta oferta que Soriano hauria rebut per anar al Manchester City, van començar les especulacions públiques sobre el delicat estat de l’empresa que havia de connectar-nos amb el món i que ara ens connectarà amb el no res. El Ministeri de Foment ha anunciat sancions per Spanair, mentre que Generalitat i Ajuntament de Barcelona han comentat que seguiran apostant pel Prat com a gran aeroport. Barcelona és un centre mundial de primer ordre en quant a congressos o turisme, però les infraestructures comencen a vorejar el patetisme: un Tren d’Alta Velocitat a pas de tortuga més enllà d’anar a Madrid, un metro que no avança, un aeroport low-cost, etc. Potser es pot sortir de la crisi, però cal un país fort per aconseguir-ho, i el tema Spanair ens deixa petits petits. Confiem en una millora... 

Tragèdia made in spain

En el darrer any i mig hi ha hagut canvi de govern a l’Estat espanyol (amb la majoria absoluta del PP), a Catalunya (amb el govern Mas) i a diverses comunitats autònomes; la crisi econòmica que envaeix Europa i un terç de planeta (n’hi ha un terç que la té permanent, i l’altre terç tampoc en té tanta) ajuntada amb una gestió qüestionable han propiciat força canvis de governs en països, nacions, ciutats,…, amb ajustaments econòmics dolorosos, sovint necessaris, habitualment mal explicats i que aporten una dosi de pessimisme a una societat àvida d’alguna bona notícia més enllà d’un resultat futbolístic. El problema espanyol, però, radica en la dada que aquest dijous ja va comentar el ministre Cristóbal Montoro (bocamoll com n’hi ha pocs) avançant-se a l’Enquesta de Població Activa que s’ha conegut avui. Hi ha vegades que els números parlen ells solets per tal de veure la magnitud del drama que viu el conjunt de l’Estat, amb un horitzó poc clar i en què caldran equilibris i mà ferma per intentar sortir d’un pou que sembla no acabar de tenir fons. 5.273.600 aturats, vorejant el 23% de la població activa, amb punts del 50% entre els joves; 775.400 a Catalunya (20,4%); 600.000 llocs de treball destruïts l’any 2011; 1.575.000 llars en què tots els seus membres estan a l’atur. Potser (segur) hi ha economia submergida, però les xifres provoquen esgarrifança. En el paradís de la corrupció política (llegeixis la lamentable sentència del Cas Gürtel amb Francesc Camps i Ricardo Costa sense condemna perquè faltava una factura), econòmica i social, la nau segueix endavant, però el precipici està massa a la vora, i la clatellada pot ser monumental; una Europa sense rumb haurà de guiar una Espanya perduda en l’abisme. Mentrestant seguim sense invertir en recerca, en coneixement, en investigació, en futur. Ja diuen estudis que la crisi actual afectarà a bona part de la població la resta de la seva vida; l’Estat ja no tornarà a ser mai més el que fou, però potser que intenti ser quelcom: la classe mitjana ha començat a desaparèixer veloçment, i les conseqüències de tot plegat només estan en un inici; si seguim així, ai, perquè podem prendre mal, com a societat i com a tot plegat. Amunt, valor i força.

A l'abordatge!

Dijous 19 de gener serà una data important en el devenir de la societat de la informació que ha eclosionat al segle XXI. Megaupload, un dels majors servidors de descàrregues del món ha caigut després d’una intervenció del FBI que ha acabat amb el fundador –Kim Schmitz–  i els treballadors detinguts, enfrontant-se a penes d’anys de presó, acusats de pirateria, de guanyar més de 170 milions de dòlars, i de provocar pèrdues de més de 400 en la indústria; el FBI ha declarat que es tracta d’una de les accions més dures contra la pirateria que atempta directament vers els drets d’autor. Megaupload té milions de clients al món, que paguen pocs diners per tal de descarregar-se sèries, pel·lícules, etc. Aquesta operació arriba en un moment delicat en les relacions entre el poder polític dels Estats Units –recordar que hi ha eleccions aquest novembre– i la indústria del cinema a causa de la Llei SOPA que ha posat en peu de guerra algunes de les webs més importants del planeta: el dilema de fa anys sobre si cal deixar via lliure a internet, o bé cal posar certes limitacions; pirateria.sí, o pirateria.no, però llibertat d’expressió.sí o .no, censura.sí o .no, però quina llibertat, quina expressió, quina pirateria, quina censura? Com a resposta al tancament de Megaupload, el grup de “pirates” Anonymous ha decidit fer el major boicot des que es va crear i ha bloquejat algunes webs tan destacades com la de Universal Music o la del Departament de Justícia dels Estats Units. El debat entre partidaris i detractors fa anys que està sobre la taula, però accions tan importants com la legislació dels usos, o l’actuació del FBI fan que el ressò cada vegada sigui més gran. En la societat actual, en què la llibertat informativa i comunicativa està manipulada amb força i sovint controlada per grans grups mediàtics, qualsevol censura és perjudicial; evidentment cal posar uns límits, però aquells que serveixin per tal de mantenir la dignitat, la igualtat i la no discriminació; la resta, hauria de ser un element que tingués via lliure. Cal dir no al tancament de Megaupload, però sobretot cal dir sí a la llibertat informativa. Altra vegada, el món i la societat semblen anar per una banda, part de la política i de les grans corporacions per una altra: la llei està, la realitat fa temps que l’ha sobrepassada. Seguirem atentament.

Jutge jutjat

Aquesta setmana ha començat a Madrid un dels espectacles més lamentables en els trenta anys de democràcia espanyola. Baltasar Garzón, durant temps el jutge estrella de l’Audiència Nacional, ha vist com passava a l’altra banda de la taula per ser sotmès a la primera de les tres causes que té pendents, la de les escoltes de la trama Gürtel, segurament el major escàndol de corrupció de la història espanyola; encara li queda justificar uns cursos als Estats Units pagats per bancs espanyols, i, sobretot, la tercera, que quan tingui inici assistirem a la vergonya pública i política de la nostra història recent: el sindicat ultradretà Manos limpias i Falange Espanola y de las Jons acusant al jutge de no ser competent de jutjar els crims del franquisme (per favor, potser no era competent, però és increïble!). La realitat és criminal: tot i que tothom ho vulgui negar, és força clar que Garzón va cometre dos "pecats gravíssims" que en l’Espanya retrògrada i ancorada en un anacronisme diabòlic no es perdonen: posar-se amb el franquisme i posar-se amb la corrupció, dos d’aquells elements tòtèmics que es veu que han de quedar intactes. Garzón s’ha posat en casos de drogues, contra els Gal, contra dictadures de Sud-Amèrica (s’atreví amb Pinochet i amb la dictadura argentina), en la lluita contra ETA, contra bancs, contra els Estats Units per Guantanamo,… i sempre amb més o menys crítica havia seguit endavant. Però clar, corrupció i, sobretot, franquisme, aquí sí que ha topat amb el moll de l'os. El 14 de maig del 2010, el Consell General del Poder Judicial va suspendre Garzón, qui s’enfronta a anys d’inhabilitació que poden suposar –si no és que ja ho ha suposat tot plegat– el punt i final de la carrera judicial d’una persona compromesa amb la justícia amb el sentit més clar del terme. Qui havia de portar a la presó a culpables, es pot trobar frenat per un sistema lamentable. Gürtel es va demostrant com un escàndol en el màxim sentit; però quan comencem amb el franquisme saltaran les guspires. Justícia? Vergonya de país!  

Gaita de dol

Nascut a Villalba, Lugo, el 23 de desembre del 1922; mort a Madrid el 15 de gener del 2012 per una complicació pulmonar. Llicenciat en Ciències Polítiques i Econòmiques; doctor en Dret; professor catedràtic de Dret Polític a València, i de Teoria de l’Estat i Dret Constitucional (Compluetense de Madrid, 1953-87); autor de més de 80 llibres, de centenars de conferències, doctor honoris causa per una quinzena d’universitats, fill predilecte de diverses poblacions; acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències econòmiques i financeres, de la de Doctors d’Espanya i de la de Ciències morals i polítiques, molt ben relacionat amb l’Amèrica hispànica durant dècades (e.g. Fidel Castro). Servei públic, bàsicament polític, durant sis dècades: secretari del consell d’educació del Ministeri d’Educació Nacional (1953); Ministre d’Informació i Turisme amb el règim franquista (1962-69) des d’on potencià la marca Espanya, el turisme de sol i platja, es banyà a Palomares –Almeria– després de la caiguda de restes d’un bombarder nord-americà en una de les imatges més conegudes de tots els temps, autor de la polèmica Llei de Premsa i Impremta; enfrontat a l’Opus Dei; ambaixador a Londres en els darrers anys del franquisme; director general de Cervezas El Águila durant un temps; vicepresident i ministre de governació en el govern d’Arias Navarro, el primer de la monarquia (1975-76), amb els episodis sagnants de Vitòria i Montejurra, amb “la calle es mía” com a frase estrella; fundador de Reforma Democrática (1976), embrió d’Alianza Popular (1976), mig (o del tot) enfrontat a Adolfo Suárez; un dels “pares” en la redacció de la Constitució espanyola (1977-78); cap de l’oposició en les majories absolutes de Felipe González del 1982 i el 1986; aspirant a la presidència del govern (el seu gran somni frustrat) entre 1977 i 1986; eurodiputat (1987); promotor de la refundació d’Alianza Popular en el Partit Popular (1989) i “pare espiritual” del llavors proposat com a candidat a la presidència del govern, un José M. Aznar que assoliria l’objectiu l’any 1996; president-fundador del PP des del 1990; president de la Xunta de Galícia (1990-2005), amb majories aboslutíssimes que acabaren al fons del mar amb el Prestige; senador per Galícia des del 2005 fins que el 2 de setembre del 2011 anuncià la seva retirada de la vida política. Nacionalista espanyol com pocs (segurament un dels escassos que s’han cregut fermament el concepte Espanya) i autonomista gallec accentuat en els darrers anys; patró i mestre de tres generacions de centredreta. Admirat i odiat; respectat i criticat; amb posicionaments ambivalents en molts temes, i forts i directes en molts d’altres. La balança de la història jutjarà una de les personalitats polítiques amb més relleu del darrer mig segle espanyol. Tres paraules: Fraga Iribarne, Manuel.

Creuer d'insomni

Aquest cap de setmana, la costa italiana ha viscut un esdeveniment que ha donat la volta al món; comparat barroerament amb el Titanic, molt lluny de les darreres tragèdies marítimes dels últims anys o, no cal dir-ho, del desastre que suposa l'arribada de població africana a les costes europees. Ara bé, l'espectacularitat de les imatges i el que hauria pogut suposar han fet que el creuer Costa Concordia hagi estat el plat principal dels informatius de mig món. Més de 4.000 passatgers, majoria d'italians, alemanys, francesos i espanyols -entre els quals 50 catalans- han viscut una de les pitjors experiències de la seva vida després que, incomprensiblement -tot i que apunta a error humà- el creuer hagi xocat contra uns esculls al costat de l'illa de Giglio, davant la costa de la Toscana; cinc morts i disset desapareguts és el balanç provisional de l'accident, moments de pànic gravats en directe, i una investigació que haurà de posar llum a totes les ombres que envolten el succés. El creuer feia una volta per la Mediterrània, bàsicament costes italianes, franceses i catalanes; de fet era habitual del port de Barcelona, una de les principals ciutats creuristes a nivell mundial, en un negoci que mou i mourà milers de milions d'euros. Costa potser sí, però concòrdia trigarà una mica més.

2012. Política mundial.

2012 pot ser l'any d'Obama. Tot i que aparentment ha estat un govern fracassat segons una perspectiva exterior, Obama pot sortir victoriós d'un procés en què el rival republicà ha de sortir d'un enfrontament a vuit bandes que s'està disputant aquests dies i amb Mitt Romney com a a principal favorit, yoy i ser qüestionat per bona part de l'ala més dura republicana; si el president nord-americà aconsegueix una certa pujada econòmica i rebaixa de l'atur com apunten les darreres dades, la reelecció pot ser una realitat: i Obama amb un segon mandat pot començar a fer més estructural part del seu discurs inicial. El nord d'Àfrica i el Pròxim Orient s'enfronten a l'any després de l'anomenada "primavera àrab", tot i que és complicat veure realment els brots verds d'aquesta primavera. Síria segueix sent un dels grans escenaris a tenir en compte, amb un règim duríssim que està perpetrant un autèntic atemptat contra la seva pròpia població. El gran centre africà és i seguirà sent el gran oblidat de tothom; i als països asiàtics cal veure com afecta l'inici de crisi a la superpotència xinesa que pot veure com la seva suposada primacia pot ser que no sigui tant com sembla; mentrestant la Índia esdevindrà la gran sorpresa dels propers anys. El món es mourà, però segurament no tant com pot fer indicar algunes notícies exagerades i massa precipitades. Brasil està cridat a ser un dels grans països del futur, amb mundials i jocs olímpics a la cantonada; la UE ha de veure si vol autodestruir-se o fer quelcom interessant; Rússia ja té prou maldecaps amb la corrupció que rodeja el govern; el món segueix, i el seguirem.

2012. Política espanyola.

Amb el nou any, el govern presidit per Mariano Rajoy ha començat a prendre les primeres decisions importants i amb certa polèmica, però amb l'aval majúscul que suposaren els resultats electorals amb l'huracà blau arrassant la península. Luis de Guindos i Cristóbal Montoro s'han posat a pilotar la nau econòmica del govern Rajoy, amb la figura clau de Soraya Saénz de Santamaría com a clar número dos del govern que pot donar un aire jove i nou a una política de pesos pesants centrada en com fer sortir l'Estat d'un sot amb difícil solució. El govern té a tres membres del PPC molt ben col·locats: Jorge Fernández Díaz, cap de llista per Barcelona a les generals com a ministre de l'Interior, José Luís Ayllon, valor en alça del partit, com a secretari d'Estat de relacions amb les Corts, i Jorge Moragas, persona que simbolitza la fidelitat absoluta a Rajoy, de qui és cap de gabinet. I, tal i com passa amb CiU, però de forma exagerada: el naufragi absolut del PSOE fa que de moment Rajoy tingui un qüestionament nul; el socialisme espanyol es prepara per una lluita caïnita entre Alfredo Pérez Rubalcaba -fracassat a les eleccions- i l'exministra de defensa Carmen (abans Carme) Chacón, antiga deixeble del zapaterisme, allunyada ara d'un ZP desaparegut del mapa; la pugna Chacón-Rubalcaba ha començat sense ser clar qui pot guanyar i amb un aire d'enfrontament entre dues persones desgastades i amb poc aire de renovació del socialisme; sorgirà una tercera via? Més enllà dels dos grans partits, IU intentarà fer-se notar en una legislatura de minories per les esquerres, mentre que a Euskadi, a l'espera del que succeeixi a les eleccions basques, la situació segueix sent rocambolesca amb un govern estrany i una esquerra abertzale que tindrà un paper central en un nou escenari sense violència.

2012. Política catalana.

Comencem any amb els mateixos problemes amb què vàrem deixar el 2011: crisi econòmica, atur, creixement baix, futur incert, i encara bo que queda el Barça... En fi, parlant seriosament: 2012 pot ser l'any de la consolidació del lideratge d'Artur Mas al capdavant de Catalunya; les enquestes són clares: CiU segueix sent -i ho pot ser durant temps- la força central del principat, amb un govern qüestionat per les retallades però que en punts claus transmet seriositat i treball: el conseller Mas Colell ha dotat l'economia de la Generalitat d'una intel·lectualitat hàbil i creïble; Boi Ruiz segueix desconcertant, Fernández-Bozal mig desapareguda i diversos consellers en segon o tercer terme. Però junt amb Mas Colell hi ha un duet que porta la mà ferma del govern, un a l'ombra, l'altre en primera persona. Felip Puig ha dotat interior d'una seguretat elevada, amb forta presència de mossos pel territori, i una seriositat a un departament qüestionat. I Mas, Artur Mas, un President probablement força sol però que és vist amb respecte i eficàcia per una amplíssima majoria de la societat. A més, el govern té un punt a favor clau: el PSC segueix en caiguda lliure, completament desconcertat tot i l'aparent canvi de direcció amb Pere Navarro al capdavant, però amb una línia encara poc definida i sense trobar el nord a la castigada brúixola del socialisme; el PPC es consolida com la tercera força catalana, però tampoc assoleix un sostre gaire alt tot i el destacat poder de dirigents populars tant a alcaldies, diputacions com al nou govern de Mariano Rajoy; ERC segueix buscant el seu nord, amb un líder que s'ha de notar més a la formació republicana: Oriol Junqueras té un repte difícil, però l'experiència d'Alfred Bosch pot mostrar una bona línia a seguir; i ICV, la Iniciativa de Joan Herrera té un punt força interessant: tot i la contundència de les victòries de CiU i sobretot PP a Espanya, Iniciativa pot esdevenir l'oposició més real i amb credibilitat: si els dirigents s'ho creuen, pot ser un partit amb molt a dir en els propers anys. Seguirem atents.