Pactes municipals

Quan falten pocs dies per la constitució dels ajuntaments catalans, els pactes, acords i escenaris a favor de o en contra de estan més vius que mai, amb gustos per a tothom. Comencem: els dos alcaldes més clars del canvi, Xavier Trias a Barcelona i Carles Puigdemont a Girona –ambdós de CiU–, hauran d’esperar fins al juliol a causa dels recursos presentats pel PP a la ciutat comtal i per ERC a la capital de l’Onyar per tal d’esgarrapar algun regidor: 60 paperetes a Barcelona i 1 a Girona podrien fer guanyar pes a les formacions. PP i PSC pacten per enviar CiU a l’oposició a Horta de Sant Joan; cinc partits pacten per enviar el PSC a l’oposició a Mont-Roig del Camp; CiU i PP pacten l’alcaldia de Salou, mentre que CiU governarà en minoria a Vilanova i la Geltrú, Reus –amb suport explícit del PP– o Manresa, entre d’altres amb una política convergent força habitual de no fer grans acords. I arribem als tres casos paradigmàtics actuals: El Vendrell, Badalona i Tarragona. El Vendrell: va guanyar el PSC per un a CiU, amb PxC com a tercera i destacada força; problema: PxC no vol veure al PSC ni en pintura i regalarà els vots a CiU, amb un alcalde convergent que els accepta de bon grat, però que forma part d’un partit que encapçala el Govern de la Generalitat…, un Govern que ha decidit denunciar… a PxC. Badalona: el PP va guanyar còmodament amb el discurs dur de Garcia Albiol, segon el PSC i tercera a distància CiU: en aquest cas, respecte a la llista més votada, manca d’entesa PSC-CiU –que governaven junts fins ara– i a veure què fa Albiol com alcalde. Tarragona: la festa a Tarraco és gran; victòria claríssima del PSC amb 13 regidors… però CiU 7 i PP 7 = 14 i majoria; la direcció de CiU volia respectar la llista més votada, però CiU a Tarragona vol pactar amb el PP per fer un canvi a tots nivells… total, que sembla que l’actual alcalde socialista ho té magre. I enmig de tot plegat, els pactes pels pressupostos, les diputacions provincials, l’estabilitat de la legislatura i unes eleccions al Congrés l’any 2012; i per acabar-ho d’adobar: un PSC furiós -sobretot la seva direcció- a la contra absoluta de CiU però que no sap d’on vé, on està ni cap a on vol anar; un PP que vol pujar i pujarà en poder i representació, amb la mirada posada a les generals, però que molesta a CiU amb el recurs de Barcelona; una ERC perduda en l’espai, que no té força per ser protagonista i que veu com surt als mitjans perquè el seu gran líder estripa el carnet; i una CiU que intenta interpretar tots els papers de l’auca per ser decisiva a la Generalitat, als ajuntaments i a l’Estat sense caure en excessives contradiccions. La crisi segueix, els indignats han esdevingut més una caricatura que un canvi social i el canvi ha d’esperar una miqueta; com deia Carles Puigdemont, si hem esperat 32 anys, podem esperar 32 anys i 20 dies; doncs exacte: paciència, pactes… i política.