La crisi trenca la política europea

L’any 2010, Charles Ferguson estrenà un dels millors documentals de la història recent, guanyador de diversos premis: Inside job és un retrat dur, fred i i clar sobre l’origen de la crisi occidental –amb els Estats Units al capdavant– de l’any 2008 i mostra com bona part d’aquells que han dirigit l’economia mundial cap al desastre són els mateixos que avui en dia estan al capdavant intentant cercar una solució. En els darrers quatre-cinc anys, la majoria de líders polítics europeus sotmesos (o no) a eleccions han anat caient, els governs han estat derrotats per la crisi, per una societat cansada, desorientada i no representada pels poders econòmics, polítics o socials. Els darrers quatre casos han estat flagrants: Grècia, el Banc Central Europeu, Itàlia i Espanya; en el cas grec, l’extravagant Iorgos Papandreu ha acabat caient i substituït per Lukas Papdimos; en el BCE, el controvertit Jean Claude Trichet ha vist passar el seu càrrec a Mario Draghi; a Itàlia, Il Cavaliere Silvio Berlusconi, després de disset anys com a diva absoluta de la política, magnat de les comunicacions i estrella principal d’un xou lamentable també ha caigut, en aquest cas substituït per l’excomissari europeu Mario Monti, en un gest hàbil encapçalat pel president de la República, l’octogenari Giorgio Napolitano, probablement un dels pocs polítics respectats del país transalpí; a Espanya, un desaparegut ZP, ha donat via lliure a una més que probable i perillosa majoria absolutíssima d’un PP que té com a gran mèrit no ser vist com a responsable dels darrers anys de desastre econòmic, bàsicament perquè no hi era. Monti, Draghi i Papadimos tenen un element en comú: són els nous tecnòcrates, tècnics allunyats teòricament de la política, amb currículums poc clars (dignes d’Inside job) i amb una missió complexa, tutel·lats en darrer terme pels mercats mundials i per "Merkozy", els dos líders d’una Europa en què el seu president no pinta res. Temps convulsos, sortida poc clara, societat desencantada, manca de credibilitat; de fet, cal recordar que Papandreu i Berlusconi han posat el punt i final sense que el suposat garant de la democràcia, el poble, hagi votat res. Democràcia? Miau!