Hegemonia amb matís

Les eleccions del 20 de novembre ja són història, ara comença la duríssima gestió de la realitat. Jornada electoral amb alguns problemes amb el vot per correu, una participació una mica més baixa, un increment del vot en blanc, i cinc ítems clars: Rajoy, socialisme, CiU, Amaiur i IU-ICV. Comencem amb el conjunt de l’Estat: majoria absoluta del PP que ha guanyat a totes les comunitats excepte Catalunya i Euskadi, 186 diputats i marea blava que dóna ales a un candidat que havia estat profundament qüestionat i que té al davant un repte titànic per fer sortir Espanya de la crisi; catàstrofe sense precedents del socialisme: 110 diputats, el pitjor resultat de la història democràtica, victòria a només dues circumscripcions (Sevilla i Barcelona, pels pèls), naufragi absolut de tots els líders, pèrdua de quatre milions de vots, patetisme d’un ZP desaparegut amb vergonya, i d’un candidat que no va tenir el valor de plegar i marxar cap a casa la mateixa nit; fort ascens d’Izquierda Unida que recull una part del desencís socialista, i pujada amb força d’UPyD, el partit de Rosa Díez. Seguim amb el principal “problema” del nou president: Euskadi; al País Basc, amb un qüestionat govern del PSE amb el suport del PP, després de la victòria de Bildu a les eleccions municipals, en aquesta ocasió la marca de l’esquerra abertzale, Amaiur, ha guanyat les eleccions: 6 diputats (en tindrà 7 al Congrés ja que n’ha aconseguit un a Navarra), 5 per un PNB que ha aguantat el cop, 4 pel PSE i 3 pel PP: sí, Euskadi va per una altra banda, sense terrorisme i amb democràcia. I Catalunya, ai Catalunya: totes les enquestes donaven un aparent triple empat amb victòria socialista i amb un segon lloc que s’havien de disputar un PPC amb molta força i una CiU amb la tisora com a espasa de Damocles; resultat: PPC 11, pujant, però no tant; PSC 14, mig milió menys de vots, ridícul de la seva candidata i xoc contra les roques; CiU 16, victòria en escons i votants, victòria a tres de les quatre circumscripcions, victòria a les principals capitals de comarca amb Barcelona, Girona i Lleida al capdavant (per cert, a Tarragona la victòria, del PP), aval absolut al govern Mas, aval al candidat Duran, aval al pacte fiscal, constatació que avui en dia la federació és el partit central al país per mèrits propis i per inexistència del rival; ICV 3, el millor resultat en 18 anys, segurament amb el millor candidat dels darrers 18 anys, un Coscubiela que té més discurs i bagatge que el líder del partit: si ICV surt del simplisme de les esquerres i les dretes, del mal únic de la tisora, del discurs exclusiu, i s’apropa més a les tesis o/i a les maneres de fer de Joan Coscubiela o de Raul Romeva defugint a Joan Saura o Joan Boada pot assolir una força molt destacada en els propers anys; ERC 3, amb un candidat seriós, amb un president que pot aportar quelcom nou i que intentarà recollir la fragmentació independentista. I els crits fora: res de PxC, derrota del PP a Badalona. Arriba l’hora de la veritat: el PP ha d’aixecar la bandera del canvi i la recuperació, el socialisme s’ha de refundar a Espanya i sobretot a Catalunya, CiU seguirà liderant el país navegant per aigües profundes però amb un president que té la mà ferma i les idees molt clares, ERC pot seguir amb una molt bona línia, ICV hauria d’aprendre molt de la campanya feta, i el País Basc, aquests mengen en una altra taula.