Reflexió

Jornada de reflexió electoral, absurditat màxima: és curiós que precisament el dia que teòricament no es pot fer campanya és quan més en parlen els mitjans de comunicació, tot comentant els mítings finals celebrats divendres al vespre, o el no debat de 8tv després de l'espantá de la ministra de Defensa, Carme mimitos Chacón. Campanya avorrida, de baix to i de les més buides dels darrers trenta anys de democràcia, sota la lupa dels poders econòmics europeus i mundials i amb una gran part de la població bàsicament desencisada i desconnectada de l'alta política. No obstant això, algunes incògnites queden sobre la taula: quina majoria assolirà el PP? quina clatellada s'endurà el PSOE? Rubalcaba farà el seu darrer truc de vell mag per aconseguir una remuntada aparentment impossible i impensable? què passarà a Catalunya? i al País Basc? guanyarà el socialisme en alguna comunitat autònoma? on hi haurà més rialles, on més plors, i on més pena? tindran valor de riure o plorar amb el que tenim davant, darrera i per arreu? Fixem-nos en els partits. Un PP fort aspira a una hegemonia excessiva, amb un Rajoy que no s'ha mullat ni un pèl de la barba i que vol demostrar a tots els que el criticaren des del seu propi partit que és quelcom més, sense saber gaire què, clar. Un PSOE lamentable, amb ZP desaparegut, amb tots els antics barons en ko absolut, amb l'únic recurs de Felipe González, i amb un candidat que segurament té força fusta, però li pesa massa la complicitat dels darrers anys d'excessiu bonisme. Una CiU que aspira ser important i que té com a gran objectiu mantenir el segon lloc a Catalunya o fer el sorpasso i assolir una victòria moral en ple desastre de tisora. Un PSC que bàsicament ha fet el pena, amb una candidata simplement patètica, probablement un dels pitjors líderatges polítics que ha tingut mai una formació catalana destacada. Un PPC amb un candidat fred però segur que en l'onada pepera espanyola pot assolir un resultat històric. Una ERC que ha trobat l'home tranquil que tan necessitava, allunyat dels pecats de líders anteriors, però amb la titànica missió de recollir un vot sobiranista esmicolat i que en aquestes eleccions pot anar des del blanc al nul, des de la fila republicana a la convergent, des de donar suport implícit al PP per fer un canvi o al socialisme per evitar mals majors. Una ICV amb un dels candidats que s'ho creu més, amb un programa clar, amb una ideologia marcada i amb una línia que pot fer molt forat i molt mal al PSC de la mimosa catalana. I altres incògnites interessants: possible gran resultat d'una Izquierda Unida que recollirà desencant socialista, d'una UPyD de Rosa Díez que pot recollir un vot molt madrileny, molt nacionalista espanyol, d'un nivell mitjà-alt, d'una certa intel·lectualitat que va més enllà de canals i ràdios estranyes, d'una Amaiur que pot acabar de trastocar el panorama basc, d'uns indignats a qui no representa ningú, de molts que votaran sense cap confiança. Vot, vot, vot; participació, urnes, democràcia. Només un detall: el dia 20 es preveu emocionant, el 21 fa pànic.