Submissió socialista

Aquest dimarts hi havia votació al Congrés de Diputats, una votació que tenia molt de simbòlic, a més de real, important ara que estem en campanya electoral, i els símbols i petits gestos són fonamentals. Moció de CiU: reclama al Govern espanyol per tal que pagui els 1.450 milions d’euros que corresponen a la Generalitat pel concepte del Fons de Competitivitat; és a dir, no parlem d’un nou sistema de finançament, no parlem de concert econòmic, ni de pacte fiscal, ni de sobirania econòmica: només es reclama el que es deu. Resultat: 161 vots a favor de la moció (PP, CiU, ERC, IU-ICV, BNG), 10 abstencions (PNV, UPN, CC), 168 vots en contra (PSOE, UPD). Conclusió: la famosa unitat catalana, que es va veure al Senat fa uns dies, reclamada per tants, anhelada per més, ha quedat en res, obsoleta, sense sentit; motiu: els diputats del PSC no han trencat la disciplina de vot socialista, no han recolzat les altres forces catalanes i amb l’excusa de no generar espectacle, de reunir la comissió bilateral, d’una suposada conspiració de la dreta, d’un llarg etcètera, han deixat en evidència el país; un país que no se’n sortirà si la seva gent no tira del carro: un partit que vol ser majoritari, que és el més votat a les generals a Catalunya, el més votat fins ara a les municipals, amb la ministra Chacón fent el patètic paper d’estrassa de la política hispànica sense cap favor ni clemència a la seva suposada “comunitat”. Hi ha moltes veus que no entenen la decisió: no passa res per trencar una vegada el vot al Congrés, veus que es mouen per forçar un canvi de rumb del PSC després de les municipals, amb un nou lideratge, alcaldes que tenen poder i que podrien fer una bona feina, tallada per un famós aparell perdut per la madrilenya Calle Ferraz. Després es critiquen els pactes, però ja seria hora de canviar algunes formes. Potser la dolorosa però necessària retallada no omplirà vots per a CiU, però la vergonya política de certs gestos actualment no hauria de donar res; ara tot passarà, tindrem eleccions, sortiran uns i altres, i qui dia passa any empeny. Reflexió final: l’altre dia, l’alcalde de Reus va fer servir la demagògia dient que sense el Circuit de Catalunya es podrien fer més hospitals; ara, el seu partit impedeix que arribin uns diners vitals; hospitals? I tant! El circuit? Evidentment també. Ens la juguem: ser una regió més perduda i enfrontada, o poder fer un país seriós. Què volem?