Per què

Jugats i acabats els famosos quatre “clàssics”, els partits entre el Futbol Club Barcelona i el Reial Madrid disputats entre abril i maig, amb un balanç de dos empats i una victòria per bàndol, la pregunta clara és per què? Pel Barça, per l’afició, per les 95.000 ànimes d’aquest dimarts al Camp Nou, pels milions que ho han seguit a través de televisió, ràdio, internet i xarxes socials, pels jugadors, per Messi, per Xavi, per Piqué, per Puyol, per Mascherano, pel planter, per Canaletes, pel Pep, per la directiva, per la vergonya lamentable i la indecència dels insults de Mourinho, pel titella Karanka, per la ràbia de Punto Pelota, pels trucatges de l’As, pel señorío perdut, per la derrota de la central lletera, pel final de la prepotència, pels àrbitres, per la Copa blanca, per la Lliga blaugrana, pel somni de Wembley, per la glòria al futbol, per l’elegància del joc, pel toc de pilota, pel rondo monumental, per la possessió, per l’atac, pel millor equip de futbol de la història, per la llegenda en directe, per la pell de gallina en la sortida d’Abidal, per l’ànima, per ser positius, per mirar endavant, per emocionar-nos, pel futur del país, per posar llum on hi havia ombra. Per què? Per tot.