Reflexió

Era de la comunicació global, de les xarxes socials, dels tuits, els sms, els mòbils intel·ligents,… Teòricament el dia abans de les eleccions no es pot demanar el vot, i el mateix dia tothom diu que es vol participació; absurd: tant el dia abans com el mateix dia la teoria no vol campanya, la realitat és que la campanya és més forta que tota la resta de dies junts. Per tant, reflexionem, i centrem-nos en el cap i casal català, candidats de Barcelona. Xavier Trias (CiU): la persona que pot liderar un canvi històric després de 32 anys, amb un gran projecte, un molt bon equip, una campanya de proximitat sense estridències ni grans cridòries; un bon home, d’una talla política malauradament en vies d’extinció, caricaturitzat vergonyosament, i amb la darrera opció per aspirar a ser el batlle de la capital. Jordi Hereu (PSC): un alcalde discutible amb feina feta i fracassos sonors, abandonat per un partit sense rumb clar, amb una campanya interessant però amb errors greus de desqüalificacions en la darrera setmana. Alberto Fernández (PP): un bon polític, segurament decisiu en aquesta contesa electoral, amb un mal discurs migratori, millor quan va sol que amb individus com Garcia Albiol (lamentable) o altres companys d’un PP interessat només en el desgast socialista. Ricard Gomà (ICV): un dels líders vàlids (Raul Romeva n’és un altre) d’un partit excessivament demagog en aspectes (esquerres i esquerres contra la dreta, on vivim?); garant dels serveis socials, pels que ha lluitat durant anys, però amb retrets partidistes que no porten enlloc. Jordi Portabella (ERC-DC-RCat): un dels darrers mariners que segueixen al peu del canó d’un vaixell que s’enfonsa; incògnita saber si la seva estranya coalició tindrà bon resultat (tot i fer més força, com pot ser que dels cinc primers llocs de la candidatura, ERC en tingui només dos?). Jordi Cañas (C’s): en la línia del seu partit, gent preparada i amb discurs, que sap defensar les seves idees; posició demagoga en el tema lingüístic; com Ricard Gomà: bons polítics en partits ambivalents. PxC; referència breu: un partit que només existeix gràcies a paraules que ells mateixos detesten: pluralitat, llibertat, democràcia. Indignats: milers de reunits a places i carrers que parlen sobre altres formes de fer política; ni saben quin és l’objectiu, però la forma hauria de ser valorada per molts: gent pacífica, assamblees, idees,…; ara bé, tot té un límit: amb milers al carrer sense ofici ni benefici el país no tira endavant: bé que la classe política reflexioni, però de les places n’hauria de sortir més que cassolades: la imatge de les places plenes és brillant, ara falta que hi hagi un contingut real i amb futur. Per tant sí, reflexionem, diumenge a partir de les 20h es desvetllarà tot: alegries, deepcions, sorpreses.