Gaita de dol

Nascut a Villalba, Lugo, el 23 de desembre del 1922; mort a Madrid el 15 de gener del 2012 per una complicació pulmonar. Llicenciat en Ciències Polítiques i Econòmiques; doctor en Dret; professor catedràtic de Dret Polític a València, i de Teoria de l’Estat i Dret Constitucional (Compluetense de Madrid, 1953-87); autor de més de 80 llibres, de centenars de conferències, doctor honoris causa per una quinzena d’universitats, fill predilecte de diverses poblacions; acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències econòmiques i financeres, de la de Doctors d’Espanya i de la de Ciències morals i polítiques, molt ben relacionat amb l’Amèrica hispànica durant dècades (e.g. Fidel Castro). Servei públic, bàsicament polític, durant sis dècades: secretari del consell d’educació del Ministeri d’Educació Nacional (1953); Ministre d’Informació i Turisme amb el règim franquista (1962-69) des d’on potencià la marca Espanya, el turisme de sol i platja, es banyà a Palomares –Almeria– després de la caiguda de restes d’un bombarder nord-americà en una de les imatges més conegudes de tots els temps, autor de la polèmica Llei de Premsa i Impremta; enfrontat a l’Opus Dei; ambaixador a Londres en els darrers anys del franquisme; director general de Cervezas El Águila durant un temps; vicepresident i ministre de governació en el govern d’Arias Navarro, el primer de la monarquia (1975-76), amb els episodis sagnants de Vitòria i Montejurra, amb “la calle es mía” com a frase estrella; fundador de Reforma Democrática (1976), embrió d’Alianza Popular (1976), mig (o del tot) enfrontat a Adolfo Suárez; un dels “pares” en la redacció de la Constitució espanyola (1977-78); cap de l’oposició en les majories absolutes de Felipe González del 1982 i el 1986; aspirant a la presidència del govern (el seu gran somni frustrat) entre 1977 i 1986; eurodiputat (1987); promotor de la refundació d’Alianza Popular en el Partit Popular (1989) i “pare espiritual” del llavors proposat com a candidat a la presidència del govern, un José M. Aznar que assoliria l’objectiu l’any 1996; president-fundador del PP des del 1990; president de la Xunta de Galícia (1990-2005), amb majories aboslutíssimes que acabaren al fons del mar amb el Prestige; senador per Galícia des del 2005 fins que el 2 de setembre del 2011 anuncià la seva retirada de la vida política. Nacionalista espanyol com pocs (segurament un dels escassos que s’han cregut fermament el concepte Espanya) i autonomista gallec accentuat en els darrers anys; patró i mestre de tres generacions de centredreta. Admirat i odiat; respectat i criticat; amb posicionaments ambivalents en molts temes, i forts i directes en molts d’altres. La balança de la història jutjarà una de les personalitats polítiques amb més relleu del darrer mig segle espanyol. Tres paraules: Fraga Iribarne, Manuel.