El món tremola: revolta mediterrània.

Ara fa unes setmanes, una sèrie d'imatges començaven a arribar a les nostres llars mitjançant la televisió, internet i diversos suports, encapçalats per facebook i twitter. Tunísia inicià les anomenades "revoltes àrabs" -confonent sovint àrab i musulmà en una barreja poc objectiva-; Egipte fou segurament l'escenari més conegut, amb l'epicentre de la ja famosa plaça Tahrir del Caire; i encara seguiren i segueixen episodis a Bahrein, Iemen, Marroc o Síria. El límit actual és Líbia amb Moammar al Gaddafi com a cap visible d'un país considerat amic durant dècades amb forts interessos occidentals moguts pels abundants i generosos recursos naturals del subsòl libi; aquest dissabte començà l'atac contra les forces oficialistes i en suposat recolzament als rebels que controlen encara les ciutats de Bengasi i Misrata. Desapareguts dels altaveus de primera línia com a conseqüència del terrible terratrèmol i tsunami que sacsejà el Japó, els països en revolta tornen al primer pla a partir de l'esclat bèl·lic. Més enllà de petrolis, gasos, guerres, dictadors o caricatures, el més destacat són dos punts: primer, tenim altra cop la notícia al costat de casa, a l'altra riba del mar, i sense que això suposi un comentari constant o sensació que s'escreiu la història i no en som conscients; segona, tal i com es desprèn d'algunes informacions, la revolució iniciada a finals de gener és comparable a Europa amb les que tinguren lloc entre el darrer terç del segle XVIII i el primer del segle XIX. El terratrèmol físic es troba al Pacífic, l'autèntic terratrèmol polític, social i històric el tenim a la Mediterrània.